A Lola Gómez Mayo
A través de milers de somnis m’arribares
de terra llunyana verda, humida, oceànica.
Tots dos bregàrem de valent per afermar un pont fràgil d’amor.
Temporals de vent ben contraris prompte apagaren foc de desig
no ben atiat. Quanta imperícia d’estima!
Perduda l’esma, vaig voler solcar rutes noves.
Delerosament ens llancem a l’experimentació capritxosa,
com el turista ociós que a cada vacança s’engul un país.
Tots dos havíem bastit el nostre cel,
sols que no n’érem massa creients,
i ens vam donar permís de tocar terra
per fer d’Ulisses il·lusos d’una falsa Ítaca.
Al diví no li vam dir res. No hi créiem.
Els moderns no consenteixen bromes arcaiques,
els moderns pateixen les pròpies crueltats.
Travessada la terra, davallada a l’infern,
i de tu, oh dolors, no palpar-te carn, ulls,
somriure, mentre dur encara l’amor dura.
I com “lo bé perdut que posseïa” d’Ausiàs,
el perquè-corc que el cor i el cos devora.
Als misteris del món, hi afegim més misteris.
Llarga tasca de l´home: resoldre i resoldre’s.
Temps de lectura: 1 minuts