La literatura i la xafarderia devien néixer ben a la vora l’una de l’altra, agombolades pel xivarri d’aigua i veus al voltant d’un safareig. Anècdotes i pensament espontanis esquitxant la inspiració dels qui després l’enfilaran, com seda exòtica, en versos o cançons o aquarel·les: els creadors. És per això que, quan el lector s’enamora d’un escriptor, per exemple, sent l’incontrolable desig de voler saber-ne la mena de detalls autobiogràfics que ―li sembla― han d’ajudar a comprendre’n millor l’obra o gaudir-ne amb més intensitat.
Així, durant els darrers cursos editorials, els qui frisàvem per descobrir l’origen ocult de la sensibilitat lingüística o poètica de determinades personalitats de les lletres catalanes, hem estat de sort: al nostre territori s’hi han treballat i publicat una sèrie de volums meravellosos de correspondències, com les cartes entre Sales i Rodoreda (Club Editor), Pla i Gaziel (Destino) o Fabra i Coromines (Ara Llibres), han aparegut per primer cop o endreçats els dietaris de Pla (Destino), Maria Mercè Marçal (Edicions 62) i Blai Bonet (El Gall Editor), i alhora s’han presentat noves aproximacions als articles de Maria Aurèlia Capmany (Ara Llibres) i Montserrat Roig (Ara Llibres).
A cavall entre aquests tres gèneres ―autobiogràfics en més o menys mesura, però que certament ens apropen a les opinions personals i subjectivitats dels seus autors―, ens ha arribat cavalcant amb enèrgiques peülles la reedició de Vocabulari privat (AdiA Edicions), un llibre que recull les proses que els escriptors mallorquins Antònia Vicens (Santanyí, 1941) i Josep Maria Llompart (Palma, 1925-1993) van intercanviar, amb la complicitat del Diario de Mallorca, entre els estius de 1991 i 1992.
A través de 50 petites narracions que s’entrellacen subtilment, els dos escriptors -madurs pel que fa a edat i ploma- ens aproximen a les respectives biografies des de la infantesa passant per la primera joventut, fins al dia precís en què es van conèixer en persona; a través de les seves descripcions, descobrim dos mons paral·lels que no tenen gairebé res a veure l’un amb l’altre, tot i trobar-se a tocar en l’espai i en el temps.
Llompart, ja ho sabíem, és un noi de casa bona que, en última instància, arravatat per la dèria d’escriure una mica per sorpresa, es rebel·la ―pacíficament― contra el destí familiar: fill de militar, renega de les armes, de la tauromàquia i del castellà, per dedicar-se a fer versos en dialecto. Abans d’aquesta emancipació, tot s’ha de dir, ha gaudit d’una infantesa i una adolescència regalades a les passejades per Ciutat, els viatges, el cinema, el jazz i la biblioteca. La seva aportació són uns textos endreçats, plens d’anècdotes molt concretes en les quals apareixen altres personalitats artístiques dels Països Catalans i de tot l’Estat, mentre ens va desvetllant les pors pròpies d’algú que no ha de témer ni la fam ni la misèria. La llengua llompartiana és precisa i cosmopolita, i entra en constant diàleg amb el castellà, el llatí, el gallec o fins i tot el francès i l’anglès. Tot plegat per acabar fent palès que Palma era clarament una capital de província on el debat artístic i polític no solament hi tenia cabuda, sinó que era intens i permeable mar enllà.
Les reflexions de caràcter social i l’aportació lingüística de Vicens també havien travessat la Mediterrània, encara que ens expliqués les petites històries d’un llogaret aleshores mig perdut en l’espai i el temps. Amb el pare pescador i contrabandista, com gairebé totes les famílies de Santanyí, l’Antònia nina va ser físicament lliure ―gràcies als ramats de vaques primer, la bicicleta i el tren després, i finalment al seu Seat 600―; lliure de trescar per aquell paisatge que s’ha malmès per enriquir una gent que vivia en un paradís de la natura però que amb prou feines tenia recursos per permetre’s un pa blanc. Com sempre passa en els textos de Vicens, la poesia hi campa també nua i com sense voler. Diu que es recorda “amb les mans esteses” i sens dubte les hi duia i no va dubtar d’omplir-se-les amb els somnis i les angoixes no només seus, sinó dels veïns: de les monges i els capellans, de les brodadores, dels qui feien les amèriques. I, encara més, el lèxic que voleiava pels seus dominis i que ella, com ens explica, “només agafava”.
I tal vegada la particularitat més bella d’aquest llibre és que fa de catàleg del català com a llengua d’una manera gairebé exhaustiva: d’una banda, Josep M. Llompart s’esplaia amb estructures pulcres, clàssiques, i una llengua acadèmica del més alt nivell, mentre que de l’altra, Antònia Vicens exerceix en certa manera d’antropòloga lingüística i exhibeix, com si fos un cistell de fruites, una col·lecció de paraules que faran salivar qualsevol lector.
Els dos escriptors, en aquest diàleg, construeixen un quadre de collage on les institucions religioses intenten contenir una fe que és massa ampla i bellugadissa, on la mort és una senyora que es passeja com si res pels mateixos carrers que homes i dones, i l’amor es diu molt baixet i amb força por; on tot allò que s’intueix diferent s’albira molt lluny, quasi inabastable i prohibitiu. La història ja la coneixem, però cada safareig conté un món i cada ànima, un univers que la destresa d’ambdós ens pinta.
Toparem amb ocurrències que arranquen rialles, com la Malaltia en majúscules que Llompart relata com una mena de regal de la fortuna, perquè permet a un jove primerenc d’estar-se al llit llegint i escrivint sense haver de patir per res més durant mesos; o la boca bruta d’una Antònia Vicens que, de tant espavilada, aconsegueix que les monges l’ensenyin a llegir abans d’hora. Patirem pels afusellats del règim de Franco, valents lluitadors contra el feixisme, i també pels pescadors que valents s’embarcaven cap a l’Àfrica per poder mantenir les dones i els fills. Ens enrabiarem amb els capellans hipòcrites i esperonadors d’un masclisme que condemnava les dones del món vicensià a treballar, esperar i pansir-se en una profunda recança. I tornarem a riure d’imaginar-nos un Llompart embadalit amb la foto de la Greta Garbo que devia amagar al calaix de la tauleta de nit.
Dues aproximacions a la innocència perduda, a les pors i als deliris de la primera joventut, i a la passió per la llengua i l’escriptura, que són una llaminadura deliciosa pels qui volen explorar els diversos camins que van a parar a la literatura. El volum es tanca amb l’epíleg a l’edició original de 1993 de Vicenç Llorca, que ens situa els autors en el context de la literatura catalana, i una nota de Pilar Arnau, comissària de l’Any Llompart, que ha servit d’excusa per tornar a posar a l’abast dels lectors, afamats de textos com aquests, un exercici literari magnífic entre dos bons amics i grans escriptors.
Autors: Antònia Vicens, Josep M. Llompart
Títol: Vocabulari privat
Editorial: AdiA, Calonge, 2018 (reedició)
Col·lecció: Pedreny 02
170 pàgines.
ISBN: 978-84-947463-9-0
Preu: 16,00€
Temps de lectura: 6 minuts
