11 escriptors i personatges de ficció contra el món: la misantropia com a carta de presentació

El diccionari d’Estudis Catalans, el DIEC, defineix misantropia com a “aversió al tracte de les persones” i l’etimologia ens fa una aproximació encara més exacta perquè ens informa que la unió de miso i anthropos té com a resultat aquest inquietant missatge: jo odie l’ésser humà.

Escriptors com Emily Dickinson, J.D. Salinger o personatges de ficció com Sherlock Holmes i Hannibal Lecter tenen en comú molt més del que sembla. Mentre que els primers són persones reals que es dedicaven a l’escriptura com a mitjà de vida, els altres són personatges de ficció que els seus “pares” de ploma decidiren que havien d’avorrir el gènere humà. Però, per què es comportaven així? Res millor que conèixer alguns fragments d’obres seues per traure les nostres conclusions.

ELS AUTORS

1. Francisco de Quevedo (1580-1645). Novel·lista, poeta i dramaturg del Segle d’Or espanyol, Quevedo demostrà en totes les seues obres la desil·lusió que li produïa la vida i relacionar-se amb els seus semblants. La mort, la melancolia i el pas del temps eren els temes constants en poesia, el mateix que la sàtira agressiva i ferotge amb els sus rivals.

Creyendo lo peor, casi siempre se acierta.

2. Jonathan Swift (1667-1745). Aquest escriptor, poeta i assagista d’origen irlandès escrigué diverses obres, però la que li donà el reconeixement mundial fou Els viatges de Gulliver. Aquest llibre és un crítica despietada que retrata les misèries socials del gènere humà a través de quatre viatges que fa un home de ciència. En els tres primers viatges es troba amb éssers diminuts a Liliput i amb gegants en Brobdingnag, a més de visitar una illa on els savis han perdut el seny i els qui governen són uns dèspotes.

En el darrer viatge, el científic arriba a un país on els cavalls són superiors als homes, que es mostren com bruts, cruels i viciosos. El viatge va convéncer al protagonista que no hi ha esperança, el mateix que opinava Swift, que fou declarat mentalment incapaciat pel seu pessimisme i les dures crítiques que feia.

Quien camine atento por las calles verá, sin duda, las caras más alegres en los carruajes enlutados.

3. Emily Dickinson (1830-1886). La poetessa americana no es relacionava amb amics ni familiars i romania tancada al seu dormitori on no deixava entrar a ningú. Es comunicava amb la seua família amb cartes i notes, i és gràcies a la seua germana menuda que va enviar els manuscrits després de la seua mort, a través dels quals ens ha arribat la seua obra.

Canviar? Quan les comelles
ho facin. Dubtar? Només
si el sol, sobre sa glòria
perfecta, dubtes tingués.

(Traducció d’Agustí Bartra)

4. Marcel Proust (1871-1922). Proust sempre fou un xiquet malaltís i molt protegit que a la mort de la mare va escriure A la recerca del temps perdut, la novel·la que va marcar una fita en la literatura del segle XX. Però el seu autor, el novel·lista, assagista i crític literari francés nascut en una família acomodada, no estava content amb el món i es va recloure a casa seua. Es negava a veure ningú, fet que va aguditzar el pessimisme i la tendència a la malencolia que patia des de ben jove. 

La felicidad es saludable para el cuerpo, pero es la pena la que desarrolla las fuerzas del espíritu.

5. Pío Baroja (1872-1956). Fou escriptor de la Generació del 98, estudià medicina i va exercir de metge rural per imperatiu patern. L’autor de Las inquietudes de Shanti Andría va aportar a la literatura tècniques d’observació i valoració objectives i riguroses de la realitat fent servir la psicologia i la consulta abundant de documentació.

El hombre: un milímetro por encima del mono cuando no un centímetro por debajo del cerdo.

6. H.P. Lovecraft (1890-1937) va ser un autor estadounidenc que escrivia novel·les de terror protagonitzades per criatures repugnants originàries de l’espai amb l’únic objectiu d’aniquilar el gènere humà. L’horror de Dunwich i A les muntanyes de la follia són alguns dels seus llibres més coneguts.

Estoy tan bestialmente cansado de la humanidad y del mundo que nada me puede interesar a menos que contenga un par de asesinatos en cada página u ofertas de horrores innombrables e inexplicables más allá de los universos externos.

(Fragment de la biografia de l’autor escrita per L. Sprague de Camp)

7. J.D. Salinger (1919-2010). Jerome David Salinger va aconseguir que El guardià entre el sègol fora considerat un clàssic de la literatura moderna, però era tan gelós de la seua vida privada que va demandar un escriptor britànic que pretenia publicar la seua biografia. Anys abans de morir, la seua filla Margaret va publicar un llibre on va donar a conéixer intimitats de l’escriptor que segurament no li farien cap gràcia. Aquest fragment pertany al llibre:

No eres el primero a quien la conducta humana ha confundido, asustado, y hasta asqueado. Te alegrará y te estimulará saber que no estás solo en ese sentido. Son muchos los hombres que han sufrido moral y espiritualmente del mismo modo que tú ahora. Felizmente algunos de ellos han dejado constancia de su sufrimiento. Y de ellos aprenderás si lo deseas. Del mismo modo que alguien aprenderá algún día de ti si tienes algo que ofrecer. Se trata de un hermoso acuerdo de reciprocidad. No se trata de educación. Es historia. Es poesía.

(Fragment de: El guardián de los sueños, Margaret Salinger)

ELS PERSONATGES

8. El Capità Nemo (1869-1870). Se sol assegurar que el protagonista de Vint mil llegües de viatge submarí és l’alter ego de Jules Verne; no obstant això, costa de creure la poca fe que tenia en la humanitat l’escriptor i el seu desig d’aïllar-se. El llibre conta l’expedició d’un grup de científics per desvetllar el misteri d’una criatura marina que vaga pels mars. Poc després, descobreixen que, en realitat, es tracta del Nautilus, un submarí que pertany al Capità Nemo, un home amb un passat obscur i dotat per a la ciència i l’art que no els deixa marxar perquè l’han descobert.

El mar no pertenece a los déspotas. En su superficie pueden todavía ejercer sus derechos inocuos, batirse, devorarse, transportar a ella todos los horrores terrestres. Pero a treinta pies de profundidad, su poder cesa, su influencia se apaga, su potencia desaparece.

9. Mr. Edward Hyde (1876). L’estrany cas del doctor Jekill i el senyor Hyde, de Robert L. Stevenson, conta la investigació que du a terme un advocat que no entén la relació del seu amic Henry Jekill amb el misàntrop Edward Hyde, i que es tracta de la personalitat desdoblada de Jekill que es converteix en un assassí i que demostra que en una mateixa persona conviuen el bé i el mal al mateix temps.

No critico la herejía de Caín -solía decir con agudeza-. Yo siempre dejo que el prójimo se destruya del modo que mejor le parezca.

10. Sherlock Holmes (1887). En un dels seus llibres, el doctor Watson conta que al seu amic Holmes no li feia cap gràcia que publicara les seues aventures en els periòdics londinencs. Per aquest motiu, quan Holmes li va demanar que relatara un cas perquè el desenllaç del qual era molt peculiar, Watson no s’ho va pensar i s’apressà a escriure’l abans que Holmes canviara d’opinió. Una de les frases que representa la personalitat de Holmes en paraules de Watson és:

Su espíritu misántropo y burlón aborrecía todo lo que fueran aplausos populares.

11. Hannibal Lecter (1981). Aquest famós doctor en psiquiatria i sociòpata extrem no tenia per costum matar i en acabant menjar-se els seus pacients, inclús abans d’acabar de psicoanalitzar-los. Es va donar a conéixer en Red Dragon, de Thomas Harris i en tres llibres més com Silence of the Lambs, Hannibal Lecter i Hannibal Rising; que s’adaptaren a la gran pantalla. Hannibal va aconseguir fugir de la cel·la de màxima seguretat on estava pres gràcies a la seua intel·ligència, fredor i a la manca absoluta de pietat.

Tienes unos ojos que me atraen, y un cuerpo que me muestra a la muerte

Temps de lectura: 7 minuts