Soc de la mena de lectora rebel que mai no es llegeix primer els pròlegs ni prefacis de cap llibre, malgrat que l’autor o el traductor o l’editor ho haurien volgut així. Tampoc no em llegeixo primer els originals, quan soc davant d’una edició bilingüe, sinó després. És per això que, abans no em vaig deixar posseir pels versos que conjura Vera Pàvlova al recull A banda i banda del petó (El Gall Editor, 2017), no m’havia estudiat la presentació que en fa la traductora, Xènia Dyakonova, ni m’havia deixat seduir pels poemes en rus; i… tanta sort! Perquè a la introducció s’hi desvetllen les dues figures que se’m van aparèixer al llarg de la lectura (en català), i els principis essencials que han guiat la traductora a l’hora de transmutar els versos ―de “versionar-los”, que ens diu ella― d’aquesta tercera gran poeta.
Tot presumint que no hi ha gaires lectors que dominin la llengua original del text, em disposo (com si es tractés d’una missió encomanada per algun sant) a oferir-vos una fotografia més completa d’aquesta obra a duet, perquè no solament la poeta moscovita passa a formar part del meu llistat de germanes, sinó que la traductora catalana s’enfila al pòdium dels cracs de l’ofici. És clar que això ja ho va veure el jurat del PEN Català, i molt encertadament va concedir-li el premi de Traducció Literària 2018, però encara em fa l’efecte que ambdues autores es mereixen més reconeixement ―o sia, més lectors.
Us ho provaré d’explicar, mentre per dintre se m’hi re-situen els esperits d’aquestes semidéus creadores. De la poesia russa, la geografia internacional coneix dos grans noms de dona, que són els de dues bèsties de l’Edat de plata (primers vint anys del s.XX): Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva. L’una destaca perquè ajunta fons i forma segons la tradició i amb l’habilitat magistral dels poetes universals (pel “rigor clàssic”, tal i com ho planteja Dyakonova); l’altra, per la força sobrenatural del seu “apassionament”, que culmina en una llengua i un llenguatge propis, inconfusibles.
I mentre llegia els dos cantons del petó de Pàvlova (en català!), jo anava pensant que aquesta poeta nascuda el 1963 s’ha ben emborratxat del nèctar de totes dues i, en els deliris d’embriaguesa, ens ha parlat amb una veu que és absoluta ―que és música: els seus poemes són clars com l’aigua, directes i aparentment senzills, però tothora juguen amb el ritme i la rima com el dimoni amb una beata, amb l’arravatament dels il·luminats i els desemparats, amb la potència de les cançons. En rus.
Però, ¿i a la versió catalana, la que llegirà la majoria ―l’exorcisme de Dyakonova? Doncs aquí, el fantasma que ha posseït la traductora ens canta els versos en la nostra llengua. Imaginem-nos que el text rus és una òpera tragicòmica escrita per a soprano, i que els lectors catalans som tots contralts: quina seria la millor opció de la directora (la traductora), a l’hora d’encarar-ne la versió? Baixar la partitura de to, sense que perdi ni el tempo ni el color, sense renunciar a les espurnes d’ironia, als esgarips de sensualitat ni als aires onírics, ens respon ella. I aquesta és l’operació brillant de Xènia Dyakonova.
Dyakonova, en un gest no pas humil, sinó profundament innocent i ambiciós, reconeix que, quan traduïm, només podem re-crear el text original. Podem mantenir-ne una certa estructura i copiar l’aroma del contingut, però ho haurem de fer amb l’enginyeria i els materials de què disposem a casa nostra. Podem ser lleials i transmetre el mateix sentiment, la mateixa idea. Però mai no aconseguirem (ni ens cal!) fer-ne una fotocòpia exacta.
Pàvlova diu que “l’amor només pot ser fidel / si ja no té cap esperança”. I la traductora (també poeta, queda clar), a la seva versió no demostra fidelitat, sinó una lleialtat eterna, i ens ofrena un llibre en la nostra llengua que esdevindrà nostre per sempre. Dyakonova estima els versos de Pàvlova fins al caire de l’abisme, provant d’entendre’n tots els matisos i contradiccions, i els comparteix amb nosaltres en un acte de fe ―que és l’Amor, amb l’esperança d’una comunicació transparent per mitjà de l’Art, el llenguatge absolut. La música. [Cau el teló. L’ovació encara se sent de fons…]
Autora: Vera Pàvlova
Títol: A banda i banda del petó
Traductora: Xènia Dyakonova
Editorial: El Gall Editor, Pollença, 2017 (edició bilingüe)
Col·lecció: Trucs i baldufes 46
187 pàgines.
ISBN: 978-84-16416-28-8
Preu: 17€
Temps de lectura: 4 minuts
