11 autors esquius, o quan els escriptors desitgen que els lligen però no que els vegen

És difícil de trobar un sol autor que no aspire a viure de publicar llibres. Quantes més aparicions fan en públic i més mitjans de comunicació freqüenten, més coneguts són i més llibres venen. En trobem també alguns que solen provocar polèmiques amb comentaris i opinions amb l’objectiu que el màrqueting (gratuiït) i la publicitat (positiva o negativa) l’ajuden a vendre més llibres. Però, què ocorre quan un escriptor demostra tanta aversió als mitjans de comunicació i a la fama que es nega a revelar qualsevol detall sobre la seua persona? Com seguir les passes d’un autor “invisible” que es mostra tan esquiu que la seua vida privada desperta més expectació que, fins i tot, la seua obra? A continuació, un llistat d’escriptors molt gelosos de la seua intimitat.

1. J. D. Salinger. A aquest escriptor nascut a Nova Iork, i que molts consideren exagerat l’èxit que va assolir gràcies a El guardià entre el sègol, no li agradava que la premsa o la televisió parlaren d’ell. La seua filla Margaret va escriure les seues memòries on va donar a conéixer alguns hàbits bastant desagradables de l’autor -com beure’s la pròpia orina- i el va qualificar com a una persona despòtica, misàntropa i incapaç de passar cap falta a ningú.

2. Graham Greene. L’autor britànic conegut per El poder i la glòria, també fou guionista de pel·lícules d’èxit, però no li agradava concedir entrevistes. Tal vegada degut al seu treball com a espia en plena Segona Guerra Mundial.

3. William Faulkner. Poc podia imaginar l’autor de El soroll i la fúria que per aquest llibre i el conjunt de la seua obra rebria el premi Nobel, encara que bastant tard. El reconeixement el va rebre ja gran, però no desprevingut, perquè Faulkner va ocultar fins i tot a la seua filla el guardó ja que va considerar exagerada i no del tot sincera la bona crítica rebuda per part dels mitjans de comunicació.

4. Cormac McCarthy. L’autor de La carretera va tindre la deferència, a excepció de la majoria d’escriptors d’aquest llistat, de concedir una entrevista a la premsa… cada deu anys.

5. Juan Rulfo. L’escriptor mexicà autor de Pedro Páramo l’any 1953 i dos anys més tard de El llano en llamas va confessar el temor que li provocaven les multituds, i per això evitava tota aparició pública.

6. Vladimir Nabokov, l’autor de Lolita, sí que era partidari de donar entrevistes a la premsa escrita, però amb la condició que respectaren tres requisits: havia de rebre les preguntes per escrit que ell responia, també per escrit, i havien de publicar-les de forma literal sense ometre ni modificar ni una coma.

7. Thomas Pynchon és un escriptor nord-americà que destaca per fer ús d’una escriptura laberíntica un poc complexa. No es coneix quin aspecte té actualment ja que els periodistes sols han pogut aconseguir fotografies de la seua època d’estudiant i de quan fou reclutat en la marina. El seu rebuig a la vida pública és tan exagerat que quan guanya un premi literari envia a una altra persona en el seu lloc per a recollir el galardó. Ha publicat en la nostra llengua l’obra A contrallum.

8. Ernest Hemingway. L’autor de París era una festa i Per qui toquen les campanes?, entre molts altres títols, odiava parlar en públic i solament ho va fer en tres ocasions. Va manifestar que considerava l’escriptura i el periodisme professions i no vocacions, no es mostrava massa ben disposat a concedir entrevistes ni a fer declaracions a la premsa.

9. David Foster Wallace, l’escriptor nord-americà, no ha estat mai entrevistat. És l’autor de la novel·la futurista de culte titulada La broma infinita, de més de mil pàgines i en què va incloure profundes reflexions sobre la filosofia i l’art. Feia classes a la Universitat de Boston fins que en 2008 es va suïcidar a causa de la depressió crònica que patia.

10. Elena Ferrante és una suposada escriptora italiana “sense cara” de qui ningú no sembla saber-ne res. Alguns la ubiquen a Nàpols, d’altres diuen que en realitat es tracta d’una jueva polonesa que es dedica a la traducció literària, i, fins i tot, hi ha qui va més enllà i s’atreveix a afirmar que darrere d’aquest pseudònim femení s’amaga un escriptor reconegut. El que sí és veritat és que la persona que signa la meravellosa tetralogia que s’inicia amb L’amiga genial no ha concedit cap entrevista ni tampoc s’ha difòs la seua imatge -ni tan sols recull els premis en persona- a pesar de ser supervendes dins i fora d’Itàlia.

11. George Simenon, de l’autor belga creador de les novel·les de l’inspector Maigret s’ha dit que ho va aconseguir tot en la seua vida. No solia mantindre bones relacions amb la premsa, que no li va respectar l’última voluntat de no informar de la seua mort després de ser incinerat perquè volia que assistiren un mínim de persones a la cerimònia. Les seues cendres es van depositar a la mateixa tomba on reposen les despulles de la seua filla Marie-Jo, que es va suïcidar. El llibre Lettre à ma mère és una declaració d’intencions de totes les seues obres.

Per acabar, cal indicar que aquest comportament antisocial i esquiu no s’ha de justificar com a una actitud prepotent o antipàtica. És possible que la clau del seu comportament es trobe en la por que les seues declaracions donen peu a interpretacions equivocades que puguen danyar la seua imatge. Ja ho deia Susan Sontag:

Un escriptor no ha de ser una màquina d’opinions. […] La primera tasca d’un escriptor no és tindre opinions, sinó dir la veritat… I negar-se a ser còmplice de mentides i informacions errònies. La literatura és la casa del sedàs i de la indocilitat a les veus de la simplificació.

Imatge: “El fill de l’home”, de René Maigritte

Publicat anteriorment a: Quelibroleo

Temps de lectura: 5 minuts