“Raíces y alas. Pero que las alas arraiguen y las raíces vuelen”.
Hacia el mar. Juan Ramón Jiménez.
Adrià, que és hoste de vol, està més que acostumat a les maletes de viatge. Pràcticament conviu amb elles; de totes les mides, colors, materials, marques, amb dues rodes, amb quatre, verticals, horitzontals… Quan arriba al portal de casa després de treballar una temporada a Islàndia, però, se li fa estrany topar al bell mig del portal amb una Samsonite color rosa fúcsia.
El seu portal és ben gran, amb el sòl de marbre, una columna i l’eco habitant d’un espai tan gran i tan buit. Adrià mira al seu voltant. Es fixa també per si hi ha algú a l’ascensor que baixe a per aqueixa maleta oblidada allà en mig. Però res. En aqueix portal només hi estan ell, la seua pròpia maleta i aqueixa Samsonite rosa fúcsia. Passa pel seu costat cap a l’ascensor amb una distància prudent de seguretat. Mai se sap.
En arribar al seu pis, descarrega l’equipatge. Els seus companys de pis no hi són. Deuen estar sopant en algun bar. Buida la maleta, posa una llavadora i es fa una amanida per sopar. Se li havia oblidat desconnectar el mode avió del telèfon mòbil en aterrar i, quan ho fa, una allau de notificacions envaeixen la pantalla, acompanyades de convulsions incontrolades de l’smartphone. Sembla que explotarà, però es controla. Grups d’amics, de familiars, de companys de feina, converses amb amics i amb alguna que altra companya islandesa que probablement no torne a veure en persona. Dedica un moment a atendre totes aqueixes missives virtuals. Un moment en què perd la noció del temps.
Quan alça el cap de la pantalla, els seus companys de pis han tornat a casa. Pere i Gonzalo treballen junts a una botiga de roba mentre fan també junts el doctorat a la universitat. Passen més temps junts que Adrià amb qualsevol altra persona que conega, malgrat que sempre estan discutint per nimieses. En obrir la porta d’aquell pis discuteixen sobre per què la pizza amb pinya desperta tantes antipaties i altres ingredients, com el peperoni, no ho fan. En veure Adrià aturen la discussió, que promet tornar en altre moment més adient, i li pregunten què tal per Islàndia. Bé, com sempre, ja sabeu, contesta Adrià. No sabíem que arribaries per a sopar i hem baixat a la pizzeria del cantó però si vols, demà podem anar a sopar per ahí, proposa Gonzalo. Adrià, que en el moment anterior que la parella arribe s’ha compromés la major part de dies en dinars, sopars, berenars i d’altres esdeveniments, ha d’excusar-se que demà no podrà ser. Bé, doncs ja ens dius quan pugues i anem on siga, respon Pere. Adrià assenteix i cadascú es tanca a la seua habitació per ullejar l’Instagram fins que els ulls tanquen portes fins l’endemà.
Dijous. Adrià obre la porta de la finca on viu i el primer que es troba és la Samsonite color fúcsia just al costat de l’ascensor, com un segurata que custodia la porta de la discoteca. Algú deu haver-la apartat, pensa. Són les dues de la matinada, per tant no és dijous, sinó divendres ja. Torna de fer-se unes cerveses amb el seu grup d’amics de l’institut. Unes cerveses que han desembocat en un sopar de tapes i més cerveses. Està un poc marejat i quasi entropessa amb la Samsonite rosa fúcsia. Ningú ho havia previst però Carla, una de les seues amigues, ha anunciat al grup que està embarassada i sembla que l’eufòria de la notícia, còmplice de l’efecte etílic de les cerveses, ha demanat unes tapes i més cervesa per a tots els amics, menys per a Carla, que bevia molt, però només Trinaranjus. Ningú no sabia ben bé com celebrar-ho. Carla és la primera del grup que es queda embarassada, als vint-i-sis anys!
Divendres. La Samsonite rosa fúcsia rep a Adrià tombada, en horitzontal, a l’altre costat del portal. “És que no és de ningú aquesta maleta?”, pensa cap al seu endins. El sushi no li ha sentat massa bé i té l’estómac del revés. Almenys li ha eixit per la cara, ha convidat Alex, que havia convocat a la colla d’amics del barri per celebrar que l’han ascendit a la feina. Ara cobre més i m’ho passe millor, ha dit subjectant un maki amb els pals de fusta. Alex entrà a treballar al Levante-EMV després d’acabar la carrera perquè havia fet les pràctiques allà i el coneixien. Des d’aleshores ha estat treballant a la secció de successos, almenys ara l’ascendeixen.
Dissabte. Tornen a ser les dues de la matinada, per tant, és diumenge i Adrià només pensa entre les voltes que li dóna el cap i els esforços dels seus peus per dur-lo a casa sa i estalvi, que demà té dinar familiar. A dures penes aconsegueix rodar la clau de l’edifici per entrar i tornar a topar-se amb la Samsonite rosa fúcsia. Aquesta vegada està ben plantada només obrir la porta i Adrià no té capacitat sòbria per esquivar-la. Entropessa amb ella i cauen ambdós a terra. La Samsonite pesa, per la qual cosa ha de dur alguna cosa dins. Alguna cosa, el propietari de la qual, no ha de trobar molt a faltar. Haurien de prohibir les barres lliures a les bodes, pensa Adrià. I també les maletes, afegeix mentalment. Allà, tirat en terra i amb la Samsonite embolicada entre les seues cames, pensa en Nerea. I en com de bé li quedava el vestit de nòvia. I que Nerea sempre ha sigut preciosa. I que Fer podria haver sigut ell quatre anys enrere. I que no recorda per quin motiu ho deixaren. És la primera vegada que té contacte amb la Samsonite rosa fúcsia. Almenys ara pot cerciorar que no explosionarà. Al darrere, la maleta té un espai per escriure’n el propietari i Adrià se n’adona que està escrit. Intenta llegir-ho, però no ho entén. Ha d’anar més borratxo del que havia calculat. Παντα ρει και ουδεν μενει. S’alça i deixa la Samsonite allà mentre es proposa esbrinar l’endemà el propietari o propietària de la maleta.
Diumenge. El so de l’ascensor en baixar tres pisos retomba al seu cap. La pastilla encara no ha fet efecte i pensa que li explotarà el cap abans d’arribar a casa dels seus pares. En obrir-se la porta de l’ascensor, la Samsonite el rep encarada enfront a ell. Torna a estar plantada i com si no haguera passat res. Adrià s’apropa a ella i li mira la part del darrere per esbrinar el nom de l’irresponsable que ha deixat una maleta allà en mig, al pas de tothom. La nit anterior no és que anara massa borratxo, encara que la ressaca semble afirmar el contrari. La nit anterior no havia entés la inscripció perquè estava escrita en grec! Se li ha fet massa tard, així que li fa una fotografia a la inscripció i marxa cap a casa dels pares.
Dilluns. Tot flueix, res perdura. És el significat de la inscripció de la maleta que li ofereix una aplicació per al telèfon. Tot flueix. Res perdura. Arriba al portal de casa de bon matí. El dia anterior, el dinar s’havia allargat i havia preferit quedar-se a dormir a la seua habitació. La seua de veritat, la que perdura per molt que ell viatge i visca amb Pere i Gonzalo. La de sempre. La Samsonite rosa fúcsia està tombada, panxa per avall a un lateral de l’estança. Adrià s’agenolla davant d’ella i mira durant una estona la inscripció. La seua cosina acaba de comprar-se una casa i el seu germà major li proposà ahir que es comprara ell també una, que els preus pujaran i ara és el millor moment. Son pare semblava d’acord. Sa mare, més discreta, també. No li agrada parlar de diners. Fins i tot volen ajudar-lo a pagar-la. Si jo ja visc fora, s’havia excusat. No havia convençut ningú. S’alça i li pega una puntada de peu a la Samsonite rosa fúcsia.
Dimarts. Li queden tres dies lliures abans de tornar a volar. Viatjarà a Tailàndia. La Samsonite continua al mateix lloc que el dia anterior. No s’ha mogut ni tan sols de la lleugera inclinació amb què la deixà Adrià d’una punta de peu. Ell, Gonzalo i Pere tornen de sopar hamburgueses a un lloc de menjar ràpid. Gonzalo els ha anunciat que probablement l’any següent vaja a viure amb la nòvia al pis d’ella perquè la seua companya marxa a l’estranger i es queda sola al pis. No vol deixar el pis perquè pel que paga està molt bé i a mi tampoc m’importaria viure-hi allí. Té unes vistes collonudes, argumenta. Pere sembla una mica dolgut, però s’anima amb un batut de maduixa per a les postres. Adrià, mentrestant, es pregunta quin temps farà a Tailàndia. Ha de començar a fer l’equipatge de nou. També ha d’acomiadar-se. De nou.
Dimecres. S’acomiada dels amics del barri i també de la colla de l’institut. Ha empalmat unes cerveses a primera hora de la vesprada amb un sopar i arriba al portal borratxo d’adéus i ja ens contaràs i ens veiem i fins la pròxima. La Samsonite rosa fúcsia encara està al mateix lloc. Mentre sopava amb Alex i la colla del barri ha rebut una telefonada del seu cap. Resulta que després de tot, a ell també l’ascendeixen. Serà instructor dels nous hostes. És el més jove de la plantilla i per a ell és més que un increment del sou, és un avanç. Ho han celebrat igual que amb Alex, però alhora han continuat els adéus i els fins la pròxima.
Dijous. Sa mare ha tornat a insistir amb el tema de la casa. Adrià ha proposat comprar el pis on està llogat ara amb Pere i Gonzalo. Son pare ha callat. Ahí?, ha pregunta el seu germà major. La propietària és molt major i alguna vegada ens ha mencionat que vol vendre’l. Està ben localitzat i ja estic instal·lat. A més, està prop d’ací, ha argumentat ell. Ningú més ha insistit amb el tema. En obrir la porta del seu edifici, Adrià encara té marques del pintallavis de sa mare i de l’àvia a les galtes. No ha dit res del treball als pares. Vol esperar. Potser el dia anterior es precipità en celebrar-ho amb la colla, però l’eufòria es barrejà amb la cervesa. És hora d’acabar de fer l’equipatge. La Samsonite rosa fúcsia continua en la mateixa posició. Està torta i desentona amb les línies rectes i clares del marbre del portal. Adrià s’agenolla davant d’ella i la col·loca recta, plantada al costat d’una de les parets. Torna a llegir aqueixa inscripció grega. Tot flueix, res perdura. Fluir. Canviar. Variar. Transformar. Permutar. Perdurar. Conservar. Mantenir.
“Quiet!”. L’estrident crit trenca l’harmonia del portal com ho feia segons abans la maleta torta. Adrià es gira i observa una xica a la porta. Va molt maquillada, però és jove i esvelta. Vesteix de manera molt estranya, amb unes malles de tonalitats marrons i una samarreta foradada que li arriba fins als genolls. Adrià s’aparta de la maleta esglaiat i la jove l’agafa desconfiada. “És meua”, li etziba. Duu una setmana pegant voltes pel portal, només estava apartant-la del pas. “L’altre dia vaig entropessar amb ella!”, s’excusa Adrià. La jove alça la mirada i la dirigeix directament cap als ulls d’Adrià. Té uns ulls verds molt profunds i durs, però Adrià no pot deixar de mirar-la. La jove obre la maleta i treu una dessuadora rosa fúcsia. Tanca la maleta i, mirant cap a terra, es disculpa per les molèsties. Gira i puja les escales de l’edifici amb la maleta carregada a un costat. Abans que desaparega, Adrià pot llegir a l’esquena de la dessuadora la jove: La Fura dels Baus.
Divendres. Amb l’equipatge fet s’acomiada de Gonzalo i de Pere. Baixa amb l’ascensor i en obrir-se la porta a la planta baixa torna a entropessar amb la Samsonite rosa fúcsia. La jove, sense maquillar i vestida amb uns vaquers i una samarreta de màniga curta remena amb la mà la bústia d’esquena a l’ascensor. Adrià fa equilibri per no caure, però la Samsonite rosa fúcsia cau panxa per avall. La jove es gira esglaiada i mira fixament els ulls d’Adrià. Alguna cosa flueix. “Hauries d’anar més amb compte, a veure on deixes la maleta”, diu Adrià per eixir del pas. La jove no reacciona fins que li cauen totes les cartes a terra. Adrià li les arreplega mentre ella alça la maleta i l’aparta de l’ascensor. Apropa la Samsonite rosa fúcsia cap a Adrià i es presenta.
– Sóc Sheila. Disculpa les molèsties. Vole en una estona i no sabia com obrir la bústia. Acabe de llogar un pis ací i no he tingut molt de temps per instal·lar-me. Viatge molt.
– Per què viatges molt?
– Treballe a una companyia de teatre. Anem per temporades a cada lloc. Tu per què duus una maleta?
– També viatge molt. Sóc hoste de vol. Si necessites que t’arreplegue el correu o alguna cosa mentre no estàs jo també estic llogat ací.
La cara de Sheila s’il·lumina en escoltar-lo i sense afegir res més, trau un bolígraf de la butxaca de darrere del pantaló i li apunta un número de telèfon al dors de la mà. En acabar, estira un poc més de la mà d’Adrià per mirar l’hora al rellotge.
– Merda, arribe tard! Moltes gràcies. Crida’m o escriu-me a eixe número. Ens veiem!
Sheila li agafa les cartes de l’altra mà, estira de la Samsonite rosa fúcsia i s’allunya pel portal corrent. Adrià es quedà allà plantat, amb la porta de l’ascensor tancant-se i la mà amb el número del telèfon penjant al buit. La Samsonite rosa fúcsia desapareix en tancar-se la porta del portal.
Temps de lectura: 12 minuts
