INFORME POLICIAL. POLICIA LOCAL D’ALACANT
PREFECTURA DEL COS DE POLICIA MUNICIPAL
Assumpte: Fugida del Centre Psiquiàtric de l’internat Teòfil Benavides Clos (número 4562)
Policia actuant: oficial Mario López Ruiz
Data i hora: dilluns 3 de juny de 2019. 23:30h.
FETS
L’oficial Mario López Ruiz és requerit a les 20:05 hores del dia de hui 3 de juny de 2019 per a acudir al centre Psiquiàtric d’Alacant, situat al carrer Carles Aribau, núm. 50, per la fugida d’un dels seus interns; en concret de l’internat número 4562 Teòfil Benavides Clos. El policia es presenta en el lloc a les 20:35 hores. La directora del centre, Dolores Alonso Ferrer, juntament amb l’encarregat de planta, Sergi Picó Juan, expliquen a l’oficial el que ha ocorregut. Informen que l’internat no s’ha presentat a les 19.30 hores en Infermeria per a prendre la medicació que li pertocava, per la qual cosa, l’encarregat de planta ha acudit a la seua habitació i ha descobert que el pacient no hi estava. Ha advertit la resta de companys i, després de no trobar-lo en cap de les zones del centre a les quals el pacient té accés, han arribat a la conclusió que havia fugit.
L’oficial de policia és conduït a l’habitació de l’intern (l’habitació número 235 situada en la segona planta), i comença una inspecció ocular. Entre els diversos objectes personals, l’oficial para atenció en el diari personal que el pacient ha deixat damunt la taula. Després de la lectura de les últimes anotacions fetes en el dietari, l’oficial corrobora que l’internat número 4562 ha fugit del centre.
En aquest sentit, i donada la importància de les paraules escrites pel mateix Teòfil Benavides Clos, l’oficial inclou a continuació el fragment íntegre del diari personal del pacient corresponent al dia de hui dilluns 3 de juny de 2019.
FRAGMENT DEL DIARI PERSONAL DE TEÒFIL BENAVIDES CLOS
Dilluns 3 de juny
El permís d’este cap de setmana ha sigut diferent. He estat en casa dels pares, he visitat el meu germà, hem passejat, dissabte isquérem fora a sopar… És a dir, he fet el de sempre; però a més, vaig experimentar unes sensacions que creia oblidades (o això pensava jo). Unes sensacions que feia anys que estaven soterrades, però que este cap de setmana han reviscolat. De fet, la meua presència en este centre únicament s’explica a partir de l’intent d’esborrar de la ment aquells anys en el Seminari, aquells patiments, aquells silencis autoimposats, aquelles temors culpables…
Este dissabte, havíem acabat de dinar, i el meu germà ja se n’havia anat, quan vaig pujar, com moltes altres vegades, a les golfes de casa per recrear-me en la lectura. Estic segur que aquella caixa de sabates no havia estat mai allí. La mare l’havia d’haver deixat feia poc; probablement pensant que ja no la recordaria, que no cauria en què era, o senzillament convençuda que jo ja estava totalment guarit. Però no, quan l’he vist el passat ha caigut de sobte sobre la meua consciència com una llosa. Me n’he refet i m’hi he apropat, decidit, per descomptat, a escorcollar-la.
Abans d’obrir-la, però, l’he examinat, l’he acariciat −amb una barreja de por i emoció-; fins i tot l’he olorat. Quan a la fi he aüssat la tapa i he contemplat els sis objectes que la capsa hi guardava, he notat que físicament me’n ressentia. Eren massa records en tan poc de temps, massa patiments i angoixes tan de sobte al damunt d’uns muscles que molta gent ja creia recuperats, però que ara jo mateix descobria febles i castigats.
La ploma. Tacte.
Increïble, però la meua primera reacció ha sigut un somriure. Breu i passatger, però un somriure. La ploma suposà el començament de tot. Com un joc, deia ell.
Havent acabat el partit i canviant-nos de roba, el pare Quim sempre havia estat amb tots nosaltres en el vestidor analitzant el resultat, comentant les jugades, en què ens havíem equivocat i quines tàctiques podríem millorar en el futur.
– Mireu el que he portat –va dir mentre de la butxaca treia la ploma blanca que tinc jo ara entre les mans-. Mai no us heu fet cosquerelles amb una ploma? És molt divertit!
Sense ni imaginar-nos en què acabaria tot allò, els meu companys i jo no vam dubtar a participar en aquell joc que el pare Quim ens proposava. Les primeres vegades va ser agradable. Rèiem amb el frec de la ploma per l’esquena, per les cames, per la panxa. De fet, quan no hi havia ploma, eren les mateixes mans i dits del pare Quim les que ens acariciaven. Quim Beneït era capaç de fer un massatge sensitiu que de cap de les maneres ens feia presagiar la foscor que amagava.
Unes setmanes després, l’escenari del gimnàs es traslladà al despatx. Estarem sols, ací ningú no ens molestarà, deia ell. Eixe dia va començar la vertadera tempesta, la lluita de sentiments contradictoris i la culpabilitat. Fa anys d’aquell dia, però encara recorde a la perfecció l’inici del meu caminar pels inferns.
La música sacra. Gust.
Vaig tardar uns quants anys a aconseguir el mateix recopilatori que el pare Quim feia sonar al seu despatx. Quan jo hi entrava, la música ja sonava. La primera vegada no em va estranyar que em reclamés per a tindre una conversa privada. El problema fou que des d’aquell dia quan el pare em demanava en el seu despatx ja sabia quin era el motiu. I la música sempre era la mateixa.
Aquell dimarts que mai no oblidaré Quim va sobrepassar els límits. El cervell m’advertí que allà passava alguna cosa anormal en el moment en què vaig escoltar les paraules “Ara provarem les cosquerelles que fa la ploma en un altre lloc. Baixa’t el pantalons i els calçotets. Tranquil, que no passa res. Entre nosaltres hi ha confiança”. L’estómac se’m va remoure. Vaig estar a punt de perbocar. Em vaig marejar i sé que de poc no caiguí desmaiat. Quim Beneït va anar directament a tocar-me (acariciar-me, deia ell) el sexe amb les mans. Així va estar un temps per a mi interminable. Mentrestant, aquella música sacra (celestial, dels àngels, deia ell) continuava sonant. Quan li va paréixer, el pare Quim m’agafà la mà i se la hi va arrimar. Jo notava el seu membre per davall de la roba. Em pujaren uns ois amargs que fins i tot podia mastegar, alhora que em feia fregar-li el sexe. Em sentia com una estàtua, incapaç de moure un múscul. Dret, amb el cap cot i la mirada perduda en el sòl, percebia una pressió insuportable en cada oïda que em faria esclatar el crani. Estava convençut que el cap m’anava a rebentar.
Ara, anys després, encara puc reproduir les notes musicals que sonaven cada vegada que el pare Quim em cridava al seu despatx. De fet, només de recordar-les el cos se’m tiba i es tensa fins al dolor físic, i em retorna a la gola aquell regust amarg i fastigós del primer dia (i de tots els altres en què es repetí idèntic ritual).
El llibre. Vista.
M’he tranquil·litzat un poc quan m’he fixat en el tercer objecte que guardava la caixa. El sentiment ha sigut semblant al que em va reconfortar quan vaig llegir l’obra. I és que la lectura de Instrumental. Memorias de música, medicina y locura i la complicitat trista i patètica amb James Rhodes va suposar una passa fonamental per a la meua salvació.
Per a mi va ser i és determinant veure que no estic sol, que malgrat tot es tira endavant, que hi ha gent que s’atrevix a contar-ho, i de fet, és això precisament el que els permet eixir de la foscor; el llibre de James Rhodes, en el meu cas, ha suposat l’ajuda que m’ha permés buscar i trobar aspectes de la vida als quals aferrar-me i dels quals gaudir, i utilitzar-los com a excusa per a poder alçar-me cada dia i batallar el que fera falta per continuar.
I el que és més important, aquesta obra m’ha possibilitat reflexionar amb distància i objectivitat. I m’ha fet entendre que no sóc jo qui ha de tenir el sentiment de culpabilitat i els remordiments de consciència, que no sóc jo qui ha de sentir-se brut. M’ha convençut de qui és en realitat la mala persona.
Les claus. Oïda.
El manoll de claus que s’ocultava baix del llibre ha fet aflorar de nou les pors. El soroll de les claus quan les he agafades, m’ha aborronat. M’ha transportat al soroll de les claus i del pany quan el pare Quim tancava el seu despatx per a assegurar-se que ningú no destorbaria el seu moment (el nostre moment, deia ell).
Al centre on ara estic vaig haver d’aprendre a controlar els esfínters perquè, en massa ocasions, van anar pel seu compte amb tan sols escoltar el dring d’unes claus o el soroll en passar un forrellat; hui encara tremole en pensar-ho. Escoltar eixa fressa, que per a mi esdevenia un tro, de la mà de Quim Beneït era senyal inequívoc de nits d’insomni i desesperació.
Mesos després de començar les violacions, vaig furtar les claus al pare Quim pensant que així detindria aquell dolor, almenys temporalment. Que innocent era quan creia que el monstre cessaria per no poder assegurar el seu temple. El monstre se sentia gran, fort, intocable.
La samarreta. Olfacte.
El següent objecte que he tret de la caixa és el que més fàstic m’ha provocat. Malgrat els anys que han passat aquella samarreta encara pudia, encara mantenia la pudor del seu cos; una fetor llunyana, però que a mi m’ha fet notar físicament el pare Quim damunt de mi suant i panteixant.
La samarreta que he tingut guardada durant tant de temps va ser un oblit de Quim Beneït un dia, quan les violacions ja s’havien convertit en un fet d’allò més habitual. Tant era així que el pare Quim mai no es preocupà per recuperar-la.
En este periple als records, és ací on he deixat de ser jo, on he abandonat el jo adult que creia que havia superat totes les pors i que prompte podria intentar dur una vida més o menys normal. És ací on he descobert la realitat que arrossegaré per sempre: que mai no deixaré de patir malsons, que mai no descansaré, que sempre viuré a remolc, condicionat i temorós.
I és que fa dos dies que m’he topat amb esta peça de roba i encara retinc en els narius la sentor del monstre que en cap cas no podré oblidar.
La capsa de sabates que amagava tota esta memòria encara conservava un altre estri; en el moment en què vaig guardar tots els objectes, pretenia ser la ferramenta que em permetera tancar un episodi. Va caure en l’oblit, però ha retornat. I sens dubte amb el mateix objectiu amb què vaig guardar-la fa anys pense utilitzar hui esta caixeta de mistos.
CONCLUSIÓ DE L’INFORME POLICIAL
Davant el desconeixement de quines són les intencions del pacient Teòfil Benavides Clos, l’oficial Mario López Ruiz telefona a la Comissaria per a sol·licitar la posada en marxa de manera immediata dels recursos pertinents que permeten localitzar l’individu en qüestió. En aquest sentit, s’adverteix de la prioritat de localitzar, informar i entrevistar el pares de Teòfil Benavides Clos.
L’oficial de policia Mario López Ruiz comença la recollida d’informació amb una conversa amb la directora del Centre Psiquiàtric, Dolores Alonso Ferrer, i amb el responsable de planta, Sergi Picó Juan, de la qual l’oficial destaca el fet que el pacient no havia presentat cap comportament estrany o anormal des de feia molt de temps; és més, estava previst que en tres mesos el cas del pacient Teòfil Benavides Clos fora revisat, i tot indicava que estava preparat per a poder rebre l’alta.
L’oficial Mario López Ruiz conclou aquest informe remarcant que en un escorcoll exhaustiu de l’habitació del pacient no s’ha trobat ni la caixa de sabates ni cap dels sis objectes dels quals Teòfil Benavides Clos parla en el seu diari personal.
Alacant, 3 de juny de 2019. 23:30 hores.
L’oficial de la Policia Local d’Alacant Mario López Ruiz.
Temps de lectura: 10 minuts
