M’ho havien dit més de cent vegades, però jo ni hi vaig fer cas. Hauria d’haver-ho sabut des d’un principi, però anava cega, emboirada pel color de les idees; la vida bohèmia! Sonava com música per a les orelles, fins que la pintura que feia amb ells al barri de Montmatre es va tintar d’un negre molt trist.
Els núvols ploraven, el sol, espantat, corria per amagar-se i, pel que semblava, no tornaria a sortir en un llarg període de temps. Les cases flamejaven en el seu cor i el fum negre i dolent dels troncs i el paper cremat socarrava lentament el cel de Paris, aquell hivern de 1907.
Vaig escapar de casa amb no més de dihuit anys per a enfonsar-me en la vida d’una artista. Vaig haver d’agafar aquell diabòlic aparell al que la mare tenia tanta por i que havien muntat a València quan ella no era més que una xiqueta. El viatge amb el ferrocarril fou la primera experiència. Quina velocitat! Quina meravella! Quins colors s’hi podien veure per la finestra! La vegetació era verda, brillant i fresca, i quan nosaltres passàvem pel seu costat, s’espantava i es movia amb el vent de l’aerodinàmica. La fauna, pareixia que s’hi acostumava al so de les vies i ja no corria a amagar-se. “Tac-tac-tac-tac…” el so es clavava al cervell i no et deixava evadir-te del lloc on estaves.
Al meu costat una família que l’havia agafat a Barcelona parlotejava amb un accent peculiar i que mai havia escoltat. Alguna volta el pare sí em va explicar què era allò dels dialectes, que dins del mateix idioma, uns parlaven català i els altres parlàvem valencià, però que l’essència de la llengua era la mateixa. M’hi va fer gracia, doncs es pareixia prou a l’accent que tenia l’avia quan cridava per telèfon.
L’avia Àngels havia viscut molts anys a Paris amb el seu nou marit i des d’aleshores parlava francés amb mi. Ella deia que una xica com jo devia aprendre moltes llengües per poder viatjar. Però això era el que ella opinava, perquè la mare s’hi va oposar a que jo aprenguera francés. En el moment que el vaig escoltar, m’hi vaig enamorar d’aquella llengua tan sensual per a les orelles. Encara que l’avia ho va intentar, jo no el vaig aprendre, tot i això, sí que vaig aconseguir entendre’l bé. Tenia por, però estava il·lusionada de les aventures que m’esperaven a la ciutat de les llums i resava per a que l’idioma no em fos pas una barrera.
Em feia por dormir a bord del tren. Hi havia gent que em mirava com si fos un animal al que es podia caçar amb facilitat. De totes formes, per molt que haguera volgut dormir-me, haguera sigut impossible pel soroll del ferro que colpejava el sòl rítmicament. Vaig guaitar per la finestra i em vaig quedar embobada amb els paisatges pels que passàvem, tan diferents als de València.
Després de dos dies de viatge, per fi, vaig arribar-hi a la ciutat de les llums. Aquella estructura metàl·lica de 324 metres d’alçada, de la qual m’hi vaig enamorar a les postals de l’avia, em va donar la benvinguda a la llunyania. De seguida em va venir un impuls de córrer a la direcció de les postals, trucar a la porta i donar-li una forta abraçada a l’avia. Encara que el meu subconscient ho sabia, els meus peus m’hi van portar poc a poc, amb la meua maleta a la mà, caminant cap a la primera tristessa del meu viatge.
Els carrers eres bellíssims, amb uns colors i unes estructures diferents, avançades i elegants, molt diferents a les que jo estava acostumada a veure. Colors clars de les parets combinats amb el negre de la pissarra que feia de teulada, donaven una sensació meravellosa al caminar per baix. Hi havia molts mes automòbils que a València, i passaven amb freqüència. Vaig tindre que anar molt en compte de que no m’atropellaren.
Per fi vaig aplegar a la direcció de l’avia, i la porta romania tancada, igual que les finestres, mortes, amb un ambient lúgubre, moribund. Si ho haguera pensat el dia que vaig sortir de casa, haguera agafat la clau que els va enviar als pares un any amb un invitació per a que anàrem a veure-la i que la mare s’hi va negar a acceptar. Ara aquella casa era mitjanament meua, però no hi podia entrar. Si no haguera sortit amb pressa i fugint dels pares…
El dia assolellat d’estiu em va somriure. Passava per un dels ponts que creuaven el Sena i l’aigua brillava amb gràcia. Vaig buscar un alberg on poder quedar-me els primers dies i vaig sortir a recórrer els carrers de la ciutat en busca d’inspiració.
M’hi vaig posar al damunt d’un pont a pintar. Veia la gent passar, el sol encara brillava dalt de mi, i alguns vianants em demanaven una caricatura. Així vaig començar a vendre les meues pintures i a guanyar diners.
Al poc de temps vaig conèixer l’Agust. Era un jove parisenc molt templat i agradable. Estudiant a la universitat i tot. Encara no sé per què es va seure a la cadira de fusta que jo tenia per pintar a tot aquell qui volguera, però ho va fer. No recorde com va començar la conversa, però sí recorde que es va quedar al banc del costat, prenent un cafè fins que vaig acabar. Molt gentil em va ajudar a dur les eines al petit pis que havia conseguit llogar i em va demanar de veure’m a l’endemà. “Sóc un entusiasta de l’art.” em va dir. “Voldria ajudar-te a trobar noves fonts d’inspiració, aquell pont es massa normal.” em va dir amb el seu francés tan perfecte i sonor.
Amb la seua moto, que ben bé s’assemblava a una bicicleta ràpida, m’hi va portar a visitar tots aquells llocs tan meravellosos que tantes voltes havia escoltat nomenar a l’avia de la seua nova terra benvolguda. Els jardins de Versalles, la catedral de Notredame, els petits racons del centre de la ciutat pintorescs, de postal, però també els voltants… Un dia, entre tantes de les nostres petites sortides en busca de l’art, aplegàrem ací, just on estem ara: Montmatre. Un barri de colors, alegria i, sobretot, bellesa. Pareixia un indret tret d’un conte de fades. Era el paradís. Em vaig quedar embadalida pels traços d’aquells artistes amb les mans d’or i el cor de sucre.
Per què la mare tenia tanta por d’allò? Era esplendorós. No eren tots uns ebris a aquell barri, sinó gent incompresa, rebutjada, marginada i que havia trobat la seua eina per trobar el nord, trobar-se a ells mateixos dins d’un món de pessimisme i rebuig; tot allò que jo sentia quan estava a casa amb ella. Allí, aquella sensació, es devania, desapareixia. Després de molt de temps, vaig poder prendre una bocanada d’aire que m’omplira de veritat. Em vaig donar el gust de tancar els ulls per un moment i vaig notar el vent de poqueta nit a la pell, escoltava de llunt les melodies dels músics a les tavèrnes i les olors de les flors del voltant m’enlairaven a un estat en el que mai havia gossat estar.
Vaig decidir que aquell seria el meu nou lloc de treball, i vaig ser ben acceptada pels demés dibuixants de la plaça. Uns dibuixaven paisatges, els altres feien retrats i hi havia alguns que trobaven lloc per a escriure poesia asseguts als bancs de ferro. Erem ningú intentant ser algú, intentat buscar la bellesa, els colors, captar l’essència del món. La vida em va somriure i de seguida li’l vaig tornar, encara que no sabia què comportava aquella felicitat, què era el que amagava darrere dels llavis.
Prompte vaig fer amistat amb dues xiques del barri: Léa i Claudine. Una d’elles era ballarina. Veges quina meravella, ballarina! Em digué que treballava al Moulin Rouge i que alguna nit em duria a veure-la ballar, i vaja que ho va fer. Quines cames! Quins moviments! Quines dones més ben plantades… L’altra era escriptora i, encara que al cercle dels escriptors bohemis menyspreaven les seues creacions, a mi em pareixien magnifiques, d’una delicadesa i un sentiment propi d’un mestre.
Les reunions de bohemis van aparèixer a la meua vida, a l’igual que l’absenta. Aquell beuratge verd, dolç, amarg i espumós em corria per la gola dia sí i dia també després de la jornada, quan els turistes s’havien amagat a les habitacions dels hotels i el cabaret tancava les seues portes fins a l’endemà.
Un de tants dies, un xicot va portar una substància blanca dins d’una bossa. “Açò es sucre pur.” va assegurar-nos. L’Agust va provar-ho i corroborà la seua paraula. No podia ser sucre allò si devíem amagar-nos per prendre-ho, pel nas! Quina bestiesa! Però quan ho vaig provar… va ser el moment.
Les meues pintures van cobrar sentits tan profunds, tan sentits i personals, d’una forma que mai havia percebut abans. Els meus sentiments, les meues emocions escrivien la tela sols i els venia amb una facilitat que mai vaig poder imaginar. Sense adonar-me’n, vaig créixer com a pintora i tot Paris volia un quadre de les meues mans. M’anomenaven “Le Valencien”. Així vaig començar a fer pintures més bones, amb més tons i amb més profunditat. Tot sense oblidar-me del meu motor. Prompte s’hi va tornar essencial aquell sucre màgic.
Després d’una nit de sexe amb Constance, una de les companyes de Léa del Moulin Rouge, em va portar màgia a un altre nivell. Pareixia més perillós que el sucre, però després d’introduir l’agulla, corria per les venes amb una rapidesa i una sensació increïble, calenta, acollidora… Em va aplegar al cor, omplint-me d’una pau, una tranquil·litat que mai havia experimentat. Vaig quedar dormida sobre el seu pit nu i, com aquella nit no he tornat a dormir.
A aquell beuratge espumós, aquell sucre màgic ara amb aquella medicina per als malsons per tant de sucre, el ritme de la meua vida va començar a aturar-se. Mira que la mare ja em va dir moltes voltes que molt de dolç portava malsons, però el que jo tenia no eren malsons. Allò que m’impedia dormir per les nits, el que aturava la meua vida i em feia plorar fins a la matinada era una realitat.
L’hivern va aplegar i amb ell el fred, la neu, la pluja, la soledat… Tot en esta vida arriba al seu final; un bon llibre, les últimes gotes del cafè dels matins, les calades dels cigarret… Tot, tot és efímer!
Ara pense, reflexione i desitjaria que tot fos distint. Desitjaria no haver obert mai els ulls, no haver anat a la recerca de més, quedar-me a aquell pont solitari dibuixant per als viatjants. Hauria d’haver admirat, tal vegada, la vida des de la distància. Quedar-m’hi a València, casant-me amb un dels companys joves del pare, tenint fills i cuidant-los. Tal vegada si haguera fet allò que la mare tenia preparat per a mi, si haguera fet el mateix que va fer ella, ara estaria viva.
Aquell lloc estrany en el que estava no era el meu món, no podia ser-ho. Però poc a poc les addiccions cediren, i ara el cor és negre, ara tota la màgia ja no està, s’esvaeix entre els carrers peatonals del centre, llisca entre els meus dits i ja no puc agafar-la. Aquest, ara, és el meu món.
Tot haguera pogut ser diferent si jo tinguera una mínima idea del que estava passant, si m’ho haguera imaginat, o tan sols haver-ho pensat un instant. Si haguera volgut obrir els ulls un poc abans, si haguera observat les senyes que venien cap a mi, amb velocitat com el ferrocarril que em portà fins ací. Si haguera escoltat el que m’havien advertit… Però jo estava cega, cega d’amor, d’experiències, de buscar noves formes de vida, nous camins per pendre, noves amistats, noves amants, de ganes d’experimentar, nous objectius… Objectius que es tenyiren poc a poc de pena i plors, constant desgràcia i odi, molt d’odi. Vaig començar a odiar els demés, odiar la vida, odiar-me a mi…
Però en aquell moment ja va estar tot perdut. El cel ja sempre hi serà negre, els pardals mai no tornaran a piular, els rajos del sol no vindran a la meua finestra i les estrelles ja no brillaran. La vida no té vida, els colors ja no són vius i la obscuritat els opaca com els núvols creuen el cel per tapar el sol. Sents i no escoltes, no mai saps que t’han dit, i no és pas per l’idioma, simplement les teues orelles han deixat de voler captar el teu voltant. Pots tocar però no sents res, tot el que abans era agradable, moll, suau, calent i bullidor, que feia aquella bonica reacció en tu, ja és cosa del record i a voltes ni això… Oblides poc a poc què és el que t’envolta, oblides el tacte i rebuges la pell d’allò que una vega et va omplir. Els sabors ja no són sabors i els sentiments s’anyunyen lents, sense girar el cap per veure’t una última vegada.
Sents el buit, buit d’amor, d’estima, de paciència o de confort, et sents buida de tot, com si els òrgans ja hagueren mort a dintre teua i estigueren en una fase de descomposició i, aleshores, estàs podrit. Ja no hi ha marxa enrere.
M’agradaria canviar les coses, m’agradaria poder sentir, somiar, escoltar, fer tot el que abans no podia imaginar que podria mancar-me… Però el malestar mai desapareix, l’alegria es converteix en una il·lusió que apareix en moments puntuals, moments de passió desenfrenada que acaben en plors i gemecs, moments d’emboirament… i després se’n va sense dubtar, però la foscor roman, sempre esta al meu costat. Mai se’n va, mai se’n anirà. La meua vida es va convertir en un tremolor constant, asustat de les veus que vivien al meu cap.
En quin moment es va obrir el pou? En quin moment es va tornar tan fons? No m’hi vaig adonar, i tu tampoc ho faries. S’obri poc a poc i es va fent fons, gros, i no te’n adones fins que ja estàs massa dins, massa enfonsada, amb aigua enverinada a l’altura del coll, amenaçant la teua vida, amenaçant en acabar amb tu. I el dia no es mai dia, no ho serà mentre la fosca nit sense estrelles regna dins de tu.
M’haguera estalviat llàgrimes, m’haguera estalviat sang, m’haguera estalviat cartes i m’haguera estalviat paraules. M’ho haguera estalviat tot si ho haguera sabut aleshores, si haguera sabut que, efectivament, el meu destí era la mort, que amb mi dins de mi les coses anaven a ser tan tristes.
Ara tot ho veig amb un altra perspectiva. Em va agafar a mi perquè era dèbil, la més dèbil de tots… Però també els pot passar. Ara camine entre ells, mirant-los a les cares, destrossades i sense color, pàl·lides, tristes, com solia ser la meua… Els seus ulls perden la brillantor a cada segon i s’apaguen lentament, es difuminen.
Ara és de nit i els veig a través de la finestra, bevent absenta i tastant sucre, mentre alguns ploren, mentre els altres es barallen per acabar envoltats en llàgrimes, també. Llisc el meu nom als llavis de Constance, qui gemeca abraçada a l’Agust. Amb un somriure melancòlic tanque els ulls, i m’enfonse en la més inmesa de les obscuritats per a acomiadar-me del món.
Va ser un viatge llarg i costós, un camí ple de pedres puntiagudes que em feien sagnar, però va ser un viatge amb destí. El final del meu viatge és trobar-me, i ara que sóc jo, mai tornaré a aquell pou d’obsucritat al que em trobava. Em va fer falta un esglai, tocar ben fons, per a adonar-me de que la vida era joc de cartes i, que si no les jugues bé, acabes amb el que ets i el que podries haver sigut.
Temps de lectura: 14 minuts
