Estava tombada al llit amb l’esquena lleugerament aixecada amb un coixí i un altre rere el clatell. Davant meu, a la paret, hi havia una inscripció en llatí que deia alguna cosa sobre la salut i el vol dels ocells… Tenia el braç estirat al meu costat, i veia com les gotes anaven i baixen a un ritme pautat per un tub llarg i fi que s’introduïa a la vena. Sovint em quedava bocabadada mirant aquell líquid transparent, com s’escolava dins el catèter, gota a gota, i em prenia a poc a poc l’energia que em quedava: em deixava somorta i al final m’adormia. Havia de cridar la infermera quan la bossa ja era quasi buida, però a vegades no tenia forces ni de prémer l’interruptor.
De sobte em vaig trobar envoltada d’infermeres i del doctor, tots amb un somriure ampli i un aire condescendent..,em van explicar el resultat de la intervenció: l’operació havia anat bé, semblava que havien aconseguit extirpar el tumor sense problemes. Sense mirar-me, mentre anava passant ràpidament els fulls de la carpeta, em seguia informant dels resultats de les analítiques: aquestes estaven dins els paràmetres normals, i la quimioteràpia seria cada cop més dura. No vaig dir res, estava cansada, les visites em xuclaven l’energia i aquella química em deixava sense forces i els ànims per terra.
La meva vida era irreconeixible, s’havia reduït a l’espai d’una habitació, plena de quadres en blanc i negre d’esglésies que no reconeixia, i a un lavabo. L’estança estava farcida d’aparells i màquines, una d’elles emetia un senyal acústic que sempre m’acompanyava dia i nit, era el batec del meu cor.
Ja feia dies que em sentia un bony al pit, al dret, com un quist arrodonit i dur; el palpava i intentava esbrinar què podia ser. Ho vaig comentar a la Mireia i la Júlia, amigues inseparables des de primària, i de seguida em van dir que m’ho fes mirar. Quan la notícia va arribar a la meva mare tot va començar anar a una velocitat de vertigen: urgències i proves interminables, sala d’operacions amb metges de diferents especialitats…; nervis i plors… I ara, aquí, estirada, amb la mirada fixada al sostre, sentint el silenci de l’habitació, un silenci solament trencat per alguna corredissa i alguna una rialla llunyana.
Quan menys m’ho esperava, sense avisar a ningú, apareixien les meves amigues rient i ben esvalotades: m’explicaven xafarderies de xicots i anècdotes de professors. També algun cop s’havien presentat amb els apunts de la selectivitat, perquè pogués repassar amb elles; jo me les mirava sense dir res, i llavors tancaven dissimuladament els llibres. Em portaven bombons, que no podia menjar de cap de les maneres; m’intentaven fer riure, i jo em forçava perquè semblés que realment ho aconseguien, però era impossible, no estava d’humor; ho provaven tot per fer-me més suportable tota aquella situació, però quan més ho intentaven, sense adonar-se, encara la feien més present. Sovint desitjava que no vinguessin, em feien patir, notava els seus ulls vidriosos, havien plorat abans d’entrar, i això m’esquinçava per dins i m’afeblia.
A la mare la van obligar els metges a anar-se’n a casa, des del meu ingrès s’havia quedat amb mi massa nits i la pobra no dormia mai, no podia, tot allò li començava a passar factura: ansietat, va perdre vuit quilos, i allò no podia continuar així. A la feina, li van concedir una excedència de mig any per poder estar amb mi, el meu pare venia també totes les tardes amb el meu estimat germanet, en Carles: tot allò el va sorprendre en plena adolescència, era qui pitjor ho portava encara que no ho semblés.
De tant en tant els deia que la Marta necessitava estar sola, i ho entenien. Necessitava sentir la meva veu, mirar cap endins, entendre el perquè, observar la tristesa sense acritud, observar el dolor i mirar de no defugir. En aquests moments tancava els ulls i intentava sentir-me, però solament notava una opressió al pit: la respiració s’entretallava, aleshores em neguitejava i obria els ulls de cop. Volia ser forta, encarar-ho amb valentia, i pensava que concentrant-me en el dolor, sense defugir-lo, així el podia vèncer: fiblades a l’estómac, dolor agut a les articulacions… Al cap d’una estona, esgotada per aquell intent estèril, m’instal·lava en una certa calma i experimentava com aquella tènue atmosfera que m’envoltava queia com un mantell acollidor.
—Bon dia, Marta, com et trobes avui! —em deia el cap de planta amb la veu enèrgica i potent.
—Bé, bé —vaig dir-li amb no poca dificultat ja que tenia la llengua pastosa, la químio m’assecava la boca i em dificultava parlar amb fluïdesa.
—Ja portem quasi sis setmanes, anem fent com sempre, val? Connectarem la màquina i et farem una altra analítica —vaig dir que sí amb el cap i va començar a preparar-ho tot.
Ben bé desconec quantes extraccions de sang ja m’havien fet, tenia el braç ben morat, no entenia per què les feien tan sovint. Preferia no capficar-m’hi, tampoc serviria de res, pensava, millor deixar-se endur pel ritme de cada dia i separar-me d’aquells pensaments. Malgrat tot el que em passava, la ment volava cap a tardes d’estiu a recer d’una ombra benigna, mirant el mar. Si ara fos allí, a les platges de Sant Pere, immenses fins on s’acaba la mirada, caminaria amunt i avall sobra la sorra molla amb les família o els amics. M’estiraria sobre la tovallola i contemplaria el cel rere i la llarga filera d’aquells tamarius feréstecs de formes capricioses. Nuvolades de color rosat, feixos de llum blanca al firmament i brisa suau: aquell era l’espectable fins que l’ombra arribava a la tovallola i tocava marxar.
Al migdia, l’abraçada del meu germà, forta i sentida, em va fer tornar a la realitat. Era una abraçada llarga i silenciosa, podia sentir com el seu sofriment em penetrava i m’estremia. El seu dolor no tenia filtres, era cristal·lí, i el manifestava obertament, sense pudor.
—Va Carles, que li faràs mal —li deia la mare quan el veia estrènye’m amb tanta força, ja que fins i tot una vegada em va fer saltar una sonda.
Tots estaven allà, envoltant el llit: pares, doctor, infermeres, amb converses disteses, intentant donar un aire de normalitat i donant-me ànims. Mirava de gaudir aquells instants que em carregaven les piles: semblava que el temps es compadís de mi i m’oferia més minuts per estar amb la gent que estimava. Ja havien passat dos mesos des de la intervenció. El metge xiuxiuejava amb els meus pares, suposo perquè no el sentís. Alguna cosa passava, no era habitual aquella discreció: vaig veure l’expressió de la mare, va tancar els ulls i de seguida va empal·lidir, el meu pare la va subjectar ràpidament pel colze. Em va mirar de reüll, va inspirar profundament i va intentar refer-se.
Les coses no anaven bé i jo ho notava: sentia un gran cansament, semblava que un tren m’hagués passat per sobre; em faltava saliva, la pell tenia un to malaltís, entre blanc i groc. Havien augmentat la freqüència d’aquella màquina, i sovint em quedava bavejant sense adonar-me mirant com queia cada gota. Com notava aquella fredor inicial del liquid quan penetrava dins la pell: em feia tremolar, com odiava aquella sensació!
Al cap d’unes quantes hores, no sabria concretar, i després de xerrades i abraçades, i més visites i més comiats de familiars i amics, em vaig tornar a quedar sola. Ja vesprejava i encara podia sentir els falciots i les orenetes, amb els seus crits aguts i el seu vol majestuós, veloç com un llamp. Mirava la finestra que tenia a la meva esquerra i semblava que anessin a entrar dins l’habitació o a topar contra el vidre. En els teulats que envoltaven l’hospital havien fet el niu sota les teules, havia vist els pares com els alimentaven, ara ja adults se’ls podia veure volant en totes direccions, pigallant el cel amb la seva silueta. Em vaig quedar així, embadalida mirant per la finestra.
De cop i volta va entrar una infermera i em va desconnectar de la màquina, va fer algunes anotacions i es va acomiadar amb un somriure.
Més tard, després de sopar alguna cosa, em van venir ganes de vomitar; vaig intentar aixecar-me: em feia mal tot i no trobava les sabatilles, i quasi rellisco. Un cop vaig arribar al lavabo, vaig obrir la tapa del vàter i vaig treure tot el que havia menjat aquell dia. Enmig del vòmit també hi havia una mica sang; em vaig espantar, em vaig eixugar i em vaig quedar davant del mirall, inexpressiva. No em reconeixia, la pell malmesa i tibada amb taques que no havia vist abans, amb ulleres ben fondes d’un to violeta, la perruca de cabell natural lleugerament desplaçada, i aquella fragància repugnant de química sobre la meva pell; tot plegat em feia sentir nosa de mi mateixa. Vaig pensar en aquells moments que mai tornaria a ser la d’abans, que no podria portar la mateixa vida, em sentia tan desesperada i sola que no gosava ni moure’m.
Vaig perdre la noció del temps, aleshores vaig notar unes mans a l’espatlla que em van acompanyar a poc a poc fins al llit. Aquella infermera es va quedar una bona estona al meu costat, en silenci; em tenia agafada per la mà, i de tant en tant la tancava amb suavitat per fer-me sentir la seva presència.
La batalla s’estava forjant dins el meu cos, temia que aquell tumor extirpat hagués deixat algun rastre i que una virulenta metàstasi estigués escampant-se per tots els teixits. No tenia gens clar de quin costat es decantaria la balança.
A última hora va passar el doctor, ho feia habitualment, la darrera visita als seus pacients abans de marxar.
—Bona nit, Marta, com et trobes?
—No gairebé —li vaig dir quasi sense obrir la boca.
—Ja he vist les analítiques, has tingut un repunt que haurem de controlar, no et preocupis. En parlem demà, intenta descansar.
—Sí, doctor.
Allò confirmava els pitjors pronòstics i les meves sospites. De dins em va sortir un foc de ràbia continguda, vaig tancar els punys amb força i em vaig emocionar. Les llàgrimes queien a raig, les deixava lliscar sobre les galtes; les sentia, una a una, i allò em provocava un cert alleujament de l’esperit. Tot havia passat tan ràpid que la ment no acabava d’entendre-ho; m’anava perdent enmig del dolor fins que al final em vaig adormir.
L’endemà em vaig despertar amb els ulls tancats, sentia molta remor al meu voltant. Vaig entreobrir els ulls: la meva mare somicava i el meu pare l’abraçava, i en Carles estava assegut en una butaca mirant a terra, sense dir res. El doctor deia que a penes tenia possibilitats, que miraria de fer un darrer intent amb un altre tipus de quimioteràpia, però que ho veia complicat. Sense que ells se n’adonessin, vaig tornar a tancar els ulls i vaig sentir una tremolor gèlida que recorria tot el cos acompanyada; crec que aleshores la ment se’m va aturar. Al cap de no sé quant temps, vaig obrir els ulls de nou: els vaig observar, no sé quina cara devia fer, però van quedar ben quiets, pendents de la meva reacció, sospitaven que havia sentit la conversa. La vida se m’escolava pels porus i no tenia ganes de dir res. Vaig girar el cap i em vaig quedar mirant la finestra, de tant en tant veia algun falciot que s’hi acostava, n’hi havien pocs avui i se sentien lluny. El gota a gota, inalterable, ferreny com el temps, seguia inoculant aquell verí que em llevava la vida. D’aquells instants tinc alguna amnèsia, no recordo què va passar després, crec que s’hi van estar una estona més i em van deixar sola.
Aquella nit vaig somiar amb Sant Pere, les seves platges, els seus núvols de tempesta, i el cel d’un blau clar i uniforme a llevant. M’imaginava que m’endinsava dins l’aigua a poc a poc, caminava i caminava fins que l’aigua m’arribava a l’alçada dels ulls; llavors, estranyament, seguia caminant ja completament enfonsada, com si pogués respirar sota l’aigua; i cada cop hi havia més i més foscor, i el final s’intuïa d’una negror impenetrable: en aquest precís moment em despertava, sobresaltada.
Estava sola a l’habitació, no sé quina hora era, ja m’havien canviat la bossa, el líquid tenia una altre color, més groguenc; això sí, la cadència era més ràpida, una gota cada segon, vaig calcular.
A les nou del matí ja em vaig trobar amb un bany de llàgrimes al meu voltant, la notícia havia corregut com una llamp. A un costat tenia la mare; a la dreta, el meu pare i, davant, el meu germà; la resta, familiars i amics, feien un cercle darrere d’ells. Amb totes les meves forces ho vaig intentar: la desconsolada consolant a tothom: era patètic i fins i tot grotesc. Sort que les infermeres finalment van buidar l’estança; ja no podia més, necessitava silenci, descans i solitud.
Aquella mateixa nit em va venir al cap fer una bogeria, no volia enfrontar-me a la mort en aquelles condicions, no ho pensava permetre, volia portar les regnes de la meva vida fins al final. Recordava que tenia un necesser que m’havia regalat un amic molt especial, un xicot d’aquells que deixen empremta, d’aquells que mai oblides.
No sé com però vaig aconseguir aixecar-me i plantar-me davant el mirall. Vaig obrir el calaix que hi havia sota el rentamans, i allà hi era, aquell estoig ben llampant, amb incrustacions de pedres de tots colors. El vaig obrir i amb l’espongeta ben untada de coloret vaig començar a trencar aquell color marbrat de la cara. Després vaig agafar el pintallavis i amb un color robí suau amb traces de purpurina vaig donar color a aquells llavis que havien sigut tan carnosos en altres temps i, per acabar, vaig donar cos a les pestanyes i vaig perfilar la línia dels ulls.
Dreta davant el mirall, mirant-me serenament, amb una ma recolzada al rentamans per no caure, vaig veure com la línia dels ulls s’anava desdibuixant a poc a poc, i una llàgrima enfosquida quedava quieta sobre la galta. Me la vaig mirar, uns segons o minuts, vaig observar tota la meva figura, i vaig somriure.
Ara la mort ja se’m podia endur: no podia triar quan, però sí podia triar la manera. Amb aquests pensaments vaig aconseguir conciliar el son.
A primera hora del matí em vaig despertar com si algú m’estigués cridant pel meu nom, però no hi havia ningú. La persiana deixava passar els primers raigs, encara era molt d’hora, a penes se sentia cap murmuri al carrer. Em vaig aixecar, vaig pujar la persiana i una llum molt blanca em va enlluernar; al fons, l’horitzó era ben ataronjat i podia sentir la piuladissa dels ocells més matiners. Vaig tancar els ulls i vaig fer una profunda inspiració. Seguidament vaig tornar al llit, vaig ajustar-me el coixí per mantenir l’esquena recta, i de sobte vaig veure com un falciot entrava per la finestra fent un vol ràpid dins l’habitació per acabar sortint per allà mateix. Em vaig quedar perplexa, sense saber què pensar, i vaig mirar uns instants la inscripció en llatí de la paret, on hi havia dibuixat un ocell. Ara ho entenia: els ocells, sempre entre el cel i la terra, volant mentre hi ha esperança.
Temps de lectura: 13 minuts
