Des de l’habitació més petita, bruta i fosca de l’imponent edifici que regia el carrer principal de la gran ciutat, enfilat en un tamboret, de puntetes i amb el cap alt, l’lu mirava per la finestra que quedava arran del terra exterior. No podia veure més enllà dels peus dels vianants que transitaven amunt i avall, uns neguitosos i amb presses, d’altres morosos i fent parada just al seu davant. Tots tenien el seu què i li agradava observar-los. Podia passar-s’hi hores, movent el cap d’un costat a l’altre seguint el compàs de la música que només ell sabia escoltar. Amb els ulls fixos als peus calçats que s’ensenyaven muts, les hores passaven sense adonar-se’n, perquè no tenia noció del temps.
Sempre havia estat allà dins tancat, sense rellotges, feines ni presses. Se sentia part de l’habitació, com si fos la porta o la finestra. L’únic neguit que tenia era esperar la nit, quan aquella enorme senyora d’amples malucs el deixava sortir a trepitjar el seu carrer. Normalment a aquelles hores de la matinada no passava ningú, però no tenia gens d’importància, perquè ell no volia gent, malgrat reconèixer que li hauria agradat saber que hi havia algú observant-lo quan estava dret, davant la seva finestra.
L’Úrsula regentava l’edifici. Vivia atrafegada pujant i baixant les escales, tenint cura de qui l’habitava, procurant satisfer totes les necessitats. Ella sola s’ocupava de tot, la neteja, la cuina, els comptes, el jardí i la bugada. Cada dia es llevava ben d’hora, feia un esmorzar lleuger a peu dret mentre revisava les tasques de la jornada i, amb el darrer mossec encara a la boca, sortia de la cuina per atendre les primeres trucades.
Cada nit, des de feia molt de temps, empesa per una ordre d’aquelles que arriben al cervell sense cap emissor visible, l’Úrsula baixava les escales que conduïen al soterrani. Era un acte mecànic, no l’havia racionalitzat mai. I ho feia a les fosques, ja li estava bé aquella negror. Obria la porta tancada amb la clau que guardava dins de l’exuberant pit i despertava l’Iu amb paraules grolleres, sense mirar-se’l. Ella era l’única persona que coneixia la seva existència i no tenia cap intenció de donar-ne informes. Què podia explicar? Ells dos ja hi estaven fets. No calien més esforços. No, no calien.
Però l’Úrsula no sabia el secret de l’lu. Ell no li n’havia dit res, perquè sempre callava. Tanmateix, lu començava a tenir necessitat de parlar, tot i que no sabia que era aquesta la seva necessitat i la causa dels canvis que experimentava.
Primer van ser unes veus molt petites, quasi sordes i un xic greus. Les escoltava sovint, però no les entenia; mirava al seu voltant i no les veia. Cada dia que passava eren més freqüents i menys amigues. S’impacientaven. Tenien pressa. lu buscava. Havia mirat per tots els racons de l’habitació, dins la brossa i sota el llit, sense trobar no sabia què, això dificultava la cerca.
Estava cansat i el desig d’acabar amb l’angoixa que el dominava el va fer suposar que les veus venien del carrer, potser eren tots aquells peus de fora que finalment li parlaven. Per això, se’ls va començar a mirar diferent, intentant trobar una mirada que confirmes la sospita. Volia veure en ells la resposta als seus dubtes, un calmant per al seu neguit.
Un dia, els peus es van aturar al seu davant, com molt sovint feien, però aquesta vegada no duien a ningú al seu damunt. Eren ells sols, nus. Van aturar-se, per primera vegada, a mirar-lo. A ell. Els dits enganxats al vidre de la finestra amb un somriure malèfic que els feia ensenyar les dents blanques, punxegudes i esmolades. Miraven amb ulls negres, petits, mig oberts, amb les pupil·les dilatades. Estaven rabiosos. Tenien fam. Fam de què?
lu va saltar del tamboret atemorit i s’estira al llit de bocaterrosa. Així no els volia veure. Què estava passant? No entenia aquella transformació i la va negar. No podia acceptar aquella mirada. No admetria una altra revelació com aquella. Per això aquell vespre, quan va sortir a fer el seu passeig pel carrer desert, s’adonà que tot i no haver-hi ningú al seu voltant també les sentia, aquelles veus. No venien dels peus. Havia estat un malson. Va pensar que es tractava d’una presència no visible, alguna força superior que volia espantar-lo. En lu va començar a sentir. Va començar a sentir por.
La por de l’lu de primer era tímida, perquè tenia por d’ella mateixa. Però el fet de veure que el podia dominar la va anar fent forta. Cada dia que passava es refermava la seva seguretat fins a arribar a controlar-li els moviments. I un dia en lu no va mirar per la finestra, la por no li ho va permetre.
L’Úrsula començava a notar el cansament de tants anys traginant amunt i avall per no anar enlloc. Ja tenia una edat i sentia que la vida se li escapava quan encara no havia començat a viure-la. Satisfer les necessitats dels altres la mantenia tan ocupada que no tenia temps per atendre’s a ella. Darrerament, mentre sopava sola, a la cuina, mirava el seu entorn buscant-se. Només veia feina. Obligacions. Silencis. Aleshores notava unes pinçades fortes a l’estómac que l’obligaven a treure’s la faixa per alliberar la panxa. Amb la lleugeresa del cos li venien al cap altres preguntes. Per què portava faixa? Realment calia? Tant d’ofec, aquella pressió, per amagar què?
Un matí, l’Iu va percebre una força estranya provinent de l’exterior que va obligar-lo a deixar de banda el temor per enfilar-se altra vegada al tamboret i mirar per la finestra. Tot havia tornat a la normalitat, res semblava estrany ni diferent i els peus anaven i venien tal com havien fet sempre. Les veus havien callat i era capaç de tornar a escoltar la música del carrer. Semblava recobrar la pau, però aleshores el va veure, un gos petaner ajagut a la vorera, just davant la seva finestra. Ambdues mirades es creuaren un instant, el temps necessari per a reconèixer-lo i endevinar que l’havien enviat a vigilar-lo.
L’Úrsula pensava en els anys que feia que regentava la casa, la va heretar dels pares, quan era jove. La va prendre com un regal, també com un deure. Era la seva obligació, no podia defugir-ho. Se li havia transmès i ho havia d’agafar. Així ho va assumir. Què podia fer, sinó?
Les veus tornaren concentrades en una de sola de molt profunda. Tot i que de primer podia controlar-la i deixar d’escoltar-la si desviava l’atenció al carrer, ben aviat no va ser capaç d’apagar-la, ni tan sols amb la seva música. S’havia convençut que era el Vigilant qui li parlava, amb veu cada vegada més enèrgica i ronca, es quedava clavada al cervell i s’apoderava del seu cos. Va intentar evitar l’alienació agenollant-se a terra amb les mans prement fortament les orelles, tancava els ulls i s’esforçava a escoltar els cors celestials que cantaven per a ell.
L’Úrsula no en sabia res del patiment de l’Iu, tot i que pressentia que alguna cosa passava. Ara ja no sortia mai al carrer, s’estava tot el temps ajagut a terra, amagat sota la manta emetent gemecs ofegats. Ella estava inquieta. Ell la neguitejava. El seu problema era que no podia demanar ajut a ningú, perquè si només existia per a ella, qui podria arribar fins a ell?
Tot va canviar una tarda amb una frenada de cotxe i un crit de dona que va fer alçar l’Iu per tornar-se a enfilar damunt el tamboret. El Vigilant acabava de morir atropellat. Restava estès, sagnant, rodejat de persones que no sabien què fer-ne. lu el mirava satisfet, havia guanyat.
Durant un temps va deixar de sentir les veus i va retrobar el vell costum de mirar els peus calçats passant pel davant de la seva finestra. Tornava a tenir ganes de fer els passejos nocturns. L’Úrsula va estar contenta de veure’l sortir amb la vagància de sempre. Volia que tot seguís amb la normalitat que ella havia conegut. Va deixar de pensar i s’aboca a la feina amb l’amabilitat més extrema.
Però res no acaba si no li dónes fi. La veu va tornar. lu no va tenir por, perquè ara sabia que la duia dins el cos que s’havia engrandit per encabir-la. Ja no li calia cercar agents externs. Era ell qui parlava. Notava com la seva boca es movia per deixar sortir el so. Tampoc va intentar tapar-se les orelles, perquè l’escoltava des de dins.
Una nit, quan l’Úrsula va baixar a obrir-li la porta amb la clau que amagava dins el seu exuberant pit, l’lu va mostrar-se tal com era. Va alçar-se des del terra exhibint la grandària de la seva persona i va deixar sortir la veu. De primer emetent sons indesxifrables que tot seguit van adquirir forma de paraules grolleres. Aquest va ser el seu primer plaer.
L’Úrsula restà quieta un instant. Tot seguit va córrer a tancar la porta per no obrir-la mai més. Però aquell ésser que despertava d’una llarga letargia va començar a copejar-la fortament sense deixar de cridar. Cridar molt fort.
Perquè l’lu volia escoltar-se i fer-se escoltar. Aquella senyora que durant tant temps li obria la porta perquè sortís mansament, ara no l’hi podia tancar, perquè la bèstia també necessitava sortir. Ara, més que mai la volia oberta. La veu s’ofegava, no tenia prou espai dins aquella petita habitació. No va parar de donar cops a la porta fins que la va tirar avall. Va sortir arrossegat per una força nova, apartant d’una empenta a l’Úrsula que va caure copejant el cap al graó de l’escala. Va quedar estabornida. L’lu la va mirar amb un somriure, havia vençut.
El carrer era desert, com sempre a aquelles hores de la matinada i la veu va sortir emplenant tot l’espai, joiosa de saber que només ella era allà. L’lu tenia la boca oberta i els ulls tancats, concentrat en ell mateix. La sensació gratificant del primer moment va evolucionar sense poder arribar al clímax, perquè el va interrompre el cant desafinat d’un borratxo que s’acostava. L’lu es va enfadar i, tan bon punt tingué l’home al davant, el va tirar a terra amb un cop de puny. Després, es va llençar damunt seu per acabar de treure la ràbia. Ja no tenia por.
Els seus xiscles alienats van arribar a les oïdes dels veïns que dormien. A poc a poc totes les cases van anar encenent els llums i els qui en elles vivien no es van estar de mirar per la finestra preguntant-se què era allò. D’on sortia tant de dolor?
En lu va saber que tothom l’observava. Per primera vegada quan va alçar el cap no va veure peus calçats, sinó ulls que l’observaven. El miraven a ell. Es va alçar satisfet i va començar a girar per mostrar-se. S’havia d’ensenyar. I cantava les quatre paraules grolleres que havia après de l’Úrsula, entonant la melodia de la música del carrer.
Les sirenes dels cotxes de policia aviat van arribar a les oïdes dels veïns que seguien sense entendre res. El cos de l’lu va reaccionar. De mica en mica anava perdent volum, es desinflava a mesura que la veu s’apagava, fent que tot tornés a la normalitat.
Però no. Ja no era el mateix. Ell continuava amb la mirada alta, observant els caps de la gent que no era capaç de veure’l. Va fixar-se bé. No era lluny, encara notava la presència de la seva veu alçant-se per emplenar l’espai sense límits. Havia d’anar amb ella.
Allà estava la darrera síl·laba del darrer renec. Va córrer fins a agafar-s’hi i la va prémer molt fort per no deixar-la anar. El seu cos es va elevar a poc a poc amb les paraules. Com el fum, s’esvaïa. Però no va poder allunyar-se gaire, perquè quelcom el subjectava pel turmell impedint la seva marxa.
Qui el podia prémer amb tanta força? Va abaixar la mirada i la va veure, era l’Úrsula, amb el cap sagnant i un somriure als llavis.
En lu va intentar alliberar-se movent les cames amb violència alhora que es mirava aquella dona, esgarrifat pel que veia. L’Úrsula no el deixaria marxar mai. Sense ell, ella no era. Estava disposada a lluitar per conservar-lo i, seguint l’instint més primari, va mossegar el peu d’en lu. Les seves dents es van clavar amb força per després estirar i escopir els dits que amb el mossec es va endur.
Aquell petit ésser que durant un temps molt curt s’havia fet gran va cridar de dolor. Tot seguit es va deixar caure damunt de l’atacant, dirigint les dents a la jugular de l’opressora. Era un combat a mort, només un podia guanyar i ho faria per sempre.
La sang calenta d’ella es barrejava amb la suor freda d’ell tot formant una pasta enganxosa amb una flaire pútrida que, de mica en mica, va anar cobrint els dos cossos que continuaven lluitant.
Al seu voltant l’aire era molt calent i dens. La gent havia tancat finestres per tal de protegir-se dels agents externs que aquella nit amenaçaven les seves paus interiors. Les sirenes de la policia s’havien fos.
Els dos cossos continuaven a terra, l’un damunt l’altre com si es tractés d’un sol ser i, malgrat la repulsió que ambdós sentien, ja no podien separar-se. Estaven units com dos germans siamesos: cap amb cap, estómac amb estómac. L’un s’estava fusionant dins l’altre i no sabien qui era que entrava dins qui. Mentre les parts inferiors ja eren una de sola, les cares lluitaven per mantenir-se lluny, l’una de l’altra.
A l’alba, l’Úrsula va despertar amb tot de gent que la voltava. Un veí la va ajudar a aixecar-se i l’acompanyà fins a casa.
Va baixar a la seva habitació. Es va treure la roba i s’estirà al llit boca amunt, amb els ulls tancats intentant descansar. Estava tan cansada!
No podia dormir. Se sentia bruta, molt bruta, talment com si fes mesos que no toqués l’aigua. Tenia la boca pastosa, estava assedegada. Sense moure’s mirava per la finestra que quedava arran del terra exterior. Què hi feia allà?
Es va alçar i va sortir de l’habitació petita, bruta i fosca tot buscant la clau dins l’exuberant pit. Però no la va trobar. La porta va quedar oberta. Ella va pujar les escales.
Damunt el llit, la faixa.
Temps de lectura: 13 minuts
