Comence a sospitar que no és la classe de persona que em pensava.
Ja dúiem uns dies a Formentera, passejant per platges i cales perdudes. Les millors postes de sol sense cap soroll, ni del motor de les motos, ni d’adolescents i no tan adolescents pegant crits… ni tan sols s’escoltava el soroll dels mòbils disparant una foto.
Quan arribava la nit, fugíem dels bars atapeïts i ens deixàvem caure a una pizzeria de bona música. Allà deixàvem passar el temps fins que ens entrava la son.
Estàvem contents i feliços perquè totes les promeses de Marina anaven complint-se: érem els seus convidats i tot allò promés s’estava fent realitat. Però una nit, quan ja dormíem tots, després d’arribar de la pizzeria, entre somnis, vam creure escoltar un soroll de motos a prop de la finestra. Ningú tenia forces per a alçar-se del llit i descartar cap perill. L’insomni va desaparéixer i la calma va retornar. L’endemà no només havia desaparegut Marina, també totes les nostres pertinences i els diners. La veritable vida hippy començava així de debò, per a nosaltres, a l’illa de Formentera.
Temps de lectura: 1 minuts
