Allò no era cap objecte abandonat enmig de la pluja. Allò no era un simple cèrcol fet de fusta i de fulles. Allò, indubtablement, era jo. Plena de colors, que tan aviat em transportaven a la felicitat de la infantesa com m’ancoraven a la tristesa i a la pena de l’edat adulta. Ningú, en cap moment, s’havia atrevit a parlar-me que la vida era aquella barreja de cromatisme que un dia et feia acaronar els núvols, tan blancs i flonjos, i l’endemà, sense cap mena de sentit, t’obligava a empassar-te una bola, rodona i negra, ben avall, sense ni tan sols poder-te queixar. Se suposava que ho havia de saber, que n’havia d’estar al cas, que havia de portar escrit al meu ADN que un grapat de minuts —o potser un de sol— poden canviar-ho absolutament tot. Representa que tothom les coneix, aquestes coses. Però jo no. Ho puc jurar pel que convingui. I potser per aquest motiu, ara que em sento tan derrotada, ara que el verd, el vermell, el groc i el marró m’han abandonat i només hi ha aquest gris tediós i insuportable, que no té cap altre interès que torturar-me, sento que no puc fer res més que conformar-me. Perquè a protestar, de fet, no hi tinc dret. I en cas que ho fes, què aconseguiria? Només que tots els que m’envolten em miressin amb cara d’indiferència i em preguntessin què n’esperava, de la vida, a banda d’aquelles putades.
Temps de lectura: 1 minuts