A l’andana de l’estació, un home de cabells grisos s’està assegut en un balancí de vímet. Aquest matí no s’ha afaitat i, a més, duu la testa revolucionada. Vestit amb un pijama ratllat, un batí a quadres i unes sabatilles folrades amb pèl de be, s’espera que arribi el seu tren. Damunt la falda hi té un una immensa capsa d’Ibertren. Dins hi ha un circuit de vies que representa, a la perfecció, el primer trajecte del Tramvia Blau el 1902. Ell, una eternitat ençà, va ser partícip de la inauguració d’aquell tren mític. Ara, mentre, espera l’arribada del seu tren, en Fabià Saladrigues comença a recordar, per última vegada, aquell viatge maleït.
Aquell dia de la seva infantesa passejava amb la seva mare. Ell era molt petit, un parell d’anyets a tot estirar. No tenia pare. Més ben dit, sí que en tenia, però no l’havia conegut: havia fugit en un tres i no res en assabentar-se del naixement d’aquella criatura no desitjada. Al cap dels anys, quan era ja un adolescent, tot remenant els records de la seva estimada mare, descobrí el passat tèrbol del seu pare. Va descobrir que va fer el servei militar a la capital i que desaparegué un diumenge de permís, mentre la seva xicota l’acomiadava a l’estació, amb llàgrimes als ulls, la panxa bombada i un mal pressentiment: el darrer petó li havia deixat un regust a adéu definitiu. Més enllà dels turons, el seu soldat s’allunyava; ella sabia que no tornaria a veure’l mai més. Els pares de la noia l’acolliren fins que va donar a llum un nen que va copiar, com un estigma de malastruga, la mirada perduda del seu progenitor. Quan el nen va néixer, la seva mare envià una fotografia d’ambdós al fugitiu, però mai no va rebre’n cap notícia.
A partir d’aquell moment, la seva mare s’arrossegà amb més pena que glòria per tal de sobreviure o criar un fill que no tenia culpa d’haver vingut al món en aquella situació. Un cop recuperada de l’esforç del part i de l’ensurt de la fugida del pare del nen, va començar a treballar de minyona a casa d’una família de nouburgesos de l’Eixample. Allí, gràcies a feinejar a la cuina i a enretirar la brossa de tots els racons durant dotze hores al dia, va aconseguir arraconar l’enyorança pel seu militar amb una teràpia intensiva d’oblit.
El seu fill bufà dues espelmes enlairades damunt un tortell de nata, mantega i sucre cremat. Va repetir el desig que havia formulat el dia del seu primer aniversari: un marit per a la seva mare i un pare per a ell.
Per la seva part, l’hereu de la nissaga que habitava el palauet on ella treballava havia crescut en un tres i no-res. S’havia convertit en un jove ambiciós i degenerat, emmirallat en les accions del seu progenitor. Una tarda que els senyors de la casa se n’havien anat al Liceu a gaudir d’una nova versió del Carmina Burana, el primogènit va aprofitar l’avinentesa, protegit per la solitud i el poder humiliant del patró, i estripà les vestidures de la cambrera. Després de violar-la amb reiteració, l’obligà a silenciar l’incident amb l’amenaça de tergiversar els fets, amb el conseqüent abandó del lloc de treball i la vergonya divulgada a totes les viles de la Ciutat Comtal.
Al cap d’un parell de mesos de la violació, un seguit de mareigs acompanyats d’un lot de vomiteres foren el detonant perquè la noia s’endinsés en una crisi tan definitiva com irremeiable. No podia consentir, de cap de les maneres, portar al món un altre fill bord; un altre, no.
A través del diari, s’informà de la inauguració del primer trajecte del Tramvia Blau. Va guarnir-se amb el seu millor vestit de primavera-estiu, una pamela i un parasol a joc. A la taquilla de l’estació comprà un bitllet, només d’anada, i va agafar el seu fill a coll. S’adonà, a mig camí, que al següent revolt el tren que circulava en sentit contrari es trobaria, en paral•lel, amb el seu. No s’ho pensà dues vegades. Quan ambdós maquinistes, cofois, es van saludar fent sonar el xiulet amb la il•lusió del primer dia, va llançar-se a la via; el seu cos —tan jove, tan ple de vida, amb un nadó a l’entranya— quedà reduït a bocins de carn sangonosa. Bocabadat, en Fabià s’ho mirava davant la magnitud d’aquell horror.
Durant la resta de la seva vida, no va poder superar el trauma en què hi havia quedat atrapat: la imatge de la seva mare abocant-se. Recordava, amb cruel claredat, com l’abandonà amb un petó a la galta i una frase que li va corroir el seny, de mica en mica, fins sepultar-lo en aquella follia senil dins la qual estava immers: Ho sento, fill. Perdona’m, quan siguis gran ho entendràs. T’estimo…
Amb el primer sou va comprar el primer tren elèctric. L’anà eixamplant fins que va esdevenir el més gran col•leccionista de trens a escala del país. Gairebé un segle va tardar en adquirir la peça que li mancava per completar la seva maqueta particular: el viatge inaugural del Tramvia Blau. L’espera, però, havia merescut amb escreix la pena. Mai més no va pujar, en vida, en un tren de debò.
FI
Temps de lectura: 4 minuts
