—Felicitats, Legnadroc: un cop més, has arribat abans que els altres; t’has tornat a superar.
—El vostre més humil servidor, Senyor… —va somriure, amb les galtes enceses, el deixeble al seu patró.
—Pots marxar. Si necessito res ja et cridaria. Ara, deixa’m sol amb ella —manà el Mestre alhora que observava, de cua d’ull, la nouvinguda, la Número 13.
Després de fer una reverència, en Legnadroc s’acomiadà amb un refilet de tenor castrat i amb el braç dret enlaire. Aleshores, el Mestre va girar el cap i contemplà, tot somrient i regalimant bava, la noia que acabava d’arribar-hi en companyia del bo d’en Legnadroc.
—Benvinguda, Sònia.
—Gràcies… —va contestar-li, poruga i esmaperduda, mentre es netejava amb el dors de la mà els esquitxos de sang i víscera que li maquillaven el rostre.
—Encara no saps on ets, oi?
—No… No n’estic segura…
—Ja, no et facis mala sang, això us passa a tots. T’hi acostumaràs de seguida. Tot, en aquesta vida, és qüestió de temps. I tu, ara, tens tot el del món.
Un cop pronunciades aquestes paraules, la Sònia va trencar en un plor esgarrifós, es cobrí la cara amb ambdues mans i es va asseure damunt el terra rocós, el qual pudia a sofre. Davant seu, impertèrrit i serè, el Mestre la guaitava sense cap engruna de tristor ni de remordiments. No podia pas compadir-se’n. No ho feia per ningú. Era la seva feina. I no hi tenien cabuda els sentiments. De sobte, el Mestre li oferí una urpa perquè s’hi incorporés. La noia va agafar-s’hi, amb més fàstic que por.
—Escolta’m, Sònia, t’he de contar un munt de coses. Quan abans comencem, abans podràs tornar-hi.
—M’ho jura?
—No em facis jurar, que ho tinc prohibit. Però t’ho prometo, si et val la meva paraula.
—Que tinc una altra opció?
Ambdós van fitar-se. La Sònia continuava llimpiant-se les faccions de trossets de carn i cervell. Mentrestant, el Mestre xopava el trespol amb una bafarada de bava espessa i pudent.
—No t’ha importat pas ballar amb la mort, els darrers anys —comentà el Mestre.
—No gaire, la veritat…
—Tenies ganes d’acabar amb tot. De tornar amb el pare.
—Sí…
—Aviat el veuràs. Tot depèn de tu.
—De debò? L’ha vist?
—Fa molt de temps, quan va arribar, com tu, amb una bala al cap.
—Això ja ho sé…
—Encara hi somies?
—Cada nit…
—A partir d’avui deixaràs de fer-ho.
—I ha preguntat per mi?
—El teu pare? Cada dia. No cal que t’amoïnis, sap que no trigaries gaire a venir.
En aquell precís moment, un gotim platejat lliscà galta avall del Mestre. La Sònia, sorpresa i indecisa alhora, se li atansà:
—Perdoni, que està plorant?
—Sí, ja ho veus… encara que pugui semblar-te mentida, jo també tinc rampells d’emotivitat. El vincle amb el teu pare sempre m’ha destarotat…; del tot.
—Per què?
—Els meus pares… Fa massa temps que no els veig…, saps?
—Vostè té pares?
—Com tothom, filla…
—Qui són?
—Ells.
—Ells?
—Sí…
—I quan els tornarà a veure?
—Mai. No van deixar-me opció. Bé, de fet tan sols n’hi ha dues, però…
—Quines?
—La primera, que una dia d’aquests cometi una bestiesa, em castiguin i em destitueixin. És a dir, impossible perquè sóc perfecte.
—I l’altra?
—Que hi quedi una plaça vacant. I és tan i tan difícil que això succeeixi…
Durant breus instants, ambdós ploraren la seva pena particular mentre l’altre es carregava d’empatia.
—Bé, ara he de marxar i tu has d’anar a reunir-te amb el teu pare.
—Se’n va?
—Sí, avui he d’enllestir una feina personalment. I no puc deixar-ho per a demà. Ja faig tard.
—Escolti’m…
—Digues, Sònia.
—Segur que això no és el Cel i que vostè no és Déu?
FI
Temps de lectura: 3 minuts
