Era posar un peu en aquell bosc i sentir-me com un arbre: esvelta de forma i robusta de fons, frondosa, humida i, de tan alta, quasi a tocar del cel. Aquesta sensació l’havia tinguda des de menuda, quan amb prou feines aixecava un parell de pams de terra, i ni el cúmul d’anys ni la monotonia en viure’ls m’havien proporcionat ni el més mínim canvi.
Aquella tarda d’estiu —xafogosa, enganxosa, asfixiant— no hi havia cap altra solució que anar fins allà i esperar que les hores passessin. Ni l’aigua de la piscina —a tocar de casa—, ni la del mar —bastant més llunyà—, ni la de qualsevol rierol —massa amagat i inaccessible— podien apaivagar aquella calor que semblava que emergia de terra i que, des d’allà, s’escampava per tot l’ambient.
Una vegada vaig ser enmig dels arbres que tant em recordaven a mi em va envair una mena de calfred. Però no en vaig fer cas. Les altes temperatures sovint ja les comporten, aquestes coses. Només tenia ganes de caminar, d’avançar, de confondre’m entre aquella amalgama d’arrels, troncs i fulles, fins al punt que ja no estava feta de carn i ossos, sinó de saba, fusta i làmines verdoses.
I llavors, de nou, aquella suor freda. Com podia ser? Quina explicació hi podia haver? Com podia justificar-ho si representava que em sentia millor que mai? És que potser el meu inconscient havia percebut alguna cosa i jo no me n’havia adonat?
No vaig tenir temps de donar resposta a cap del reguitzell de preguntes. Perquè al meu davant s’hi va fer present un cavall que em va deixar amb la boca oberta. Era d’un blanc immens i tenia unes dimensions que també eren descomunals. Els ulls no podien ser més foscos. Ni les dents més cuidades. Ni les potes més ben fetes. Ni el pèl més ben raspallat. Però, malgrat tot, no era cap d’aquelles coses les que ressaltaven la figura d’aquell animal. El que debò impactava eren les ales: tan pàl·lides, plenes de centenars de plomes i amb una suavitat que es feia evident sense ni tocar-les.
D’entremig en va sorgir una dona semitransparent. Fixant-hi una mica podies resseguir-li cada un dels seus òrgans vitals. De fet eren els únics que li proporcionaven una mica de cromatisme, ja que la roba que havia escollit per vestir-se no podia ser més tènue.
Va baixar del llom del cavall amb molta agilitat, se’m va col·locar al davant i em va inspeccionar de dalt a baix, i, seguidament, de baix a dalt. Els nostres ulls es van trobar, però de les nostres boques no en va sortir ni una sola paraula. Ella perquè de segur que no les necessitava; jo perquè no tenia ni la més remota idea d’on anar a buscar-les.
Sense deixar-me de fitar es va posar una mà a la butxaca de la seva túnica. En va treure una mena de pinta amb unes pues llargues i fines. Me la va allargar, com demanant-me que la fes servir. I li vaig fer cas. Des del moment que vaig fer lliscar l’estri des de l’arrel del cap vaig estar minuts i més minuts pentinant-me. Els meus cabells s’havien transformat en fils quilomètrics que feien unes giragonses increïbles, diria que inimitables, arreu dels pams de bosc on ens trobàvem la dona, el cavall i jo. I els meus braços seguien el compàs a la perfecció. Com si també mesuressin una quantitat descarada de centímetres i haguessin actuat d’aquella manera des de sempre.
Em vaig despertar ben xopa. Estava embolcallada per una viscositat inquietant i desconeguda tot i que plaent al mateix temps. No sabia en quin moment se m’havien tancat els ulls i m’havia adormit, ben entortolligada amb mi mateixa, en un racó minúscul de sofà. Tant era: senyal que ho necessitava, ara que descansar, des de feia algunes setmanes, s’havia convertit en un autèntic suplici.
Abans d’incorporar-me i de treure’m les restes de suor amb una tovallola de cotó que m’acompanyava arreu em vaig voler amanyagar el cap. Encara no m’acostumava a tenir-lo desert, buit, nu. Però ja m’havien explicat per activa i per passiva que eren les conseqüències del tractament. Volia autoconvèncer-me que no importava, que aquella rasura imposada només era temporal. Però em costava Déu i ajuda… Allò i tantes altres coses.
I llavors, totalment immersa en els meus pensaments, va ser quan la vaig veure. La pinta que se m’havia aparegut en somnis jeia amb elegància al damunt del coixí del sofà. Semblava que em mirava, que m’animava, que em deia que no em desesperés perquè ben aviat la podria fer servir. I jo, en aquell instant, em vaig sentir bategar el cor com mai. Diria que tenia la mateixa força —el seu vestit tan pàl·lid m’havia permès veure-li amb detall— que el de la dona que havia baixat d’aquell cavall d’ales immaculades.
Temps de lectura: 4 minuts
