La meva millor amiga m’havia dit per quedar. Feia molt, massa pel meu gust, que no ens vèiem, i jo desitjava compartir-hi taula, parada amb un bon vi i amb un bon menjar, i entregar-nos l’una a l’altra, amb les nostres converses, que no acabaven de trobar mai el punt intermedi entre la futilitat i la transcendència.
—Acabem de mirar les agendes i ho lliguem —m’havia escrit en un missatge de mòbil.
I sí, al final vam lligar-ho, amb tanta mala sort que l’únic vespre que ella tenia disponible era el que coincidia amb una cita que m’havia sortit, quasi d’imprevist, amb un company de feina. No vaig gosar dir-li que no, que si no ens trobàvem aquell dia qui sap quan en tornaria a tenir l’ocasió, i tampoc em vaig atrevir a parlar-li de l’home que quasi em doblava l’edat, que estava divorciat des de feia pocs mesos i que tenia dos fills menors a càrrec, i que m’esperava en un hotel de la ciutat quan acabés de sopar.
—Has vingut molt arreglada: elegant com un cigne! —em va deixar anar amb una mirada múrria.
—Quedar amb tu és una cosa important, no? —li vaig respondre ràpidament mentre l’abraçava i buscava un altre tema de conversa.
Només seure, el cambrer ens va portar la carta.
—Agafa el que vulguis, que avui convido jo! —es va oferir la meva amiga.
Els meus ulls, durant un moment, van navegar per plats que, amb tota certesa, devien amagar exquisideses, però quan vaig descobrir l’apartat dels entrepans ja no em va fer patxoca res més. Tots tenien noms de persona i inconscientment em vaig aturar en el de Toni: pa de cinc cereals, ruca, tomàquets cirerols, formatge brie i unes gotes de mel. Vaig notar com una fina línia de saliva em regalimava per la boca.
—I, així, què m’expliques? —em va demanar.
Per primer cop a la vida no tenia cap ganes de parlar amb ella. Jo només desitjava marxar d’allà, de córrer fins a l’hotel, de pujar a l’habitació 115, que era la que havia reservat, i de menjar-me el meu Toni real amb devoció. Si m’afanyava —m’ho perdonaria la meva amiga?— encara el trobaria prou calent, com el pa acabat de coure que encara no havia tingut temps d’arribar a la taula.
Temps de lectura: 2 minuts
