Aprofite ara que encara no fa massa calor i faig caminades per les serres del secà. Gràcies a l’afició dels clubs d’esport de recuperar per al pas de persones els camins i les dreceres que s’havien perdut durant tants anys d’abandonament de les terres, hi ha la possibilitat d’acostar-se a llocs que, no fa tant, eren simplement inaccessibles. Encara que molts trossos s’han ermat, qualsevol observador pot identificar els senyals de les accions humanes sobre les muntanyes: uns bancals llargs i estrets com corbes de nivell que ara formen un pinar espès, garroferes encara vives adherides a les parets de pedra, solsides intermitents i olivars rampants. També s’hi veuen masos mig assolats amb corralisses envaïdes per la vegetació. Sembla mentida que hi haja pogut viure gent, ací dalt, on les pedres i les roques són omnipresents. Tanmateix, supose que degué ser una vida completa, més o menys com la nostra. Vull dir que devien ser gents que treballaven, tenien família i es divertien quan podien i com podien. Més o menys com nosaltres.
Com que pujar-hi a peu cansa, faig un mos assegut a un pedrís apegat al pany del mas. El sol pega directe i reconforta. Alce la vista i observe que la teulada encara es conserva en bon estat. Em fixe en el ràfel que, uns quants metres per damunt del meu cap, vola per a preservar part de la façana de les pluges. Hi mire amb atenció i els veig: dimonis al ràfel!
Ja havia vist anteriorment, en cases de pobles o masos, teules pintades per la part de baix que, les unes al costat de les altres, formen triangles i dibuixen el que es coneix com a ‘dents de llop’. Algunes altres amb dibuixos amb formes geomètriques o, fins i tot, vegetals i antropomòrfiques. Els que en saben parlen d’aquestes representacions com a elements apotropaics, de defensa o protecció de les cases contra mals exteriors. Elements constructius transformats que guardaven la casa d’interferències i de desastres, que feien que els mals es desviaren i passaren de llarg. El cas és que aquelles pintures, que ocupaven precisament el lloc que havien d’ocupar a l’entrada de la casa, em van colpir profundament. Si eren símbols, eren símbols ben efectius. Dimonis com a defensa. A través d’ells se’m van revelar instantàniament les pors, les temors, les angoixes dels habitants d’aquell mas. Mals de tota mena: pedregades, calor o fred intensos, la seca, malalties dels humans o dels animals, accidents sobtats, lladres, males intencions, bruixeries, encanteris, mal d’ull… podien capgirar del tot la vida, i de manera molt ràpida. La incertesa, el destí imprevisible i la sort reservada a cadascú s’intentaven controlar amb els mitjans que es tenien a mà. Més o menys com fem ara. Com vaig sentir dir (escriure) a Mira en algun lloc «¿qui se’n recorda, dels antics, ara que resulta tan incòmode i tan perillós ser modern?».
(imatge: http://www.ajfornalutx.net/municipi/teules/)
Temps de lectura: 2 minuts
