Amb n’Amadeu Viana,
el goig d’assajar raons relatives per entendre el món
Aristòtil atribueix la facultat de raonar als éssers humans: “l’ésser humà és un animal racional”. En aquest cas, raó, raonar, racional, indiquen una significació abstracta que s’allunya de l’origen de la paraula. En l’expressió col·loquial valenciana: “Eixim a raó de 20 euros per persona” o quan demanen en un bar racions de tapes, trobem les accepcions primigènies del mot: part, càlcul, compte, porció.
Tenir part de raó resulta més raonable que tenir LA RAÓ, posseir la raó i creure que els nostres conversants o adversaris discursius no tenen les seues raons en allò que sostenen: conviccions, creences, tesis. Si creiem que algú s’ajusta a la veritat d’un fet o a la lògica d’un argument direm: “na Teresa té raó”, en aquest cas sinònim d’encert. Accepció no massa abstracta. Ara, quan expressem l’opinió respecte d’un fet, fenomen o procés més complex, un període històric, p.ex., usem del nostre col·loquial: “tens part de raó” o “tens raó en part”. Una vegada més, hi traspua el sentit de base del mot: part, càlcul, compte. Encara que amb una certa redundància, perquè raó ja implica part, porció d’alguna totalitat, càlcul de possibilitats i probabilitats.
Elaborar suposicions, situar-nos en marcs imaginats, establir comparances entre realitats aparentment no connectades són processos mentals auxiliars de l’activitat raonativa. Per això raonar, en una certa accepció del mot, no és fàcil. Cal “saber” del que es parla, cal tenir-ne bona informació, saber relacionar les coses pel sentit, ser ordenat, ser pacient per sospesar –distància afectiva- i acceptar els errors. La raó no es “posseeix”, sinó que es practica o se’n fa ús, no és un atribut essencial, sinó pràctica existencial. Qui confon el sentit de l’expressió “tinc raó” amb el de “tinc la raó” és com el qui confon el mapa amb el territori, el que és relatiu amb l’absolut.
Una de les frases més sucoses d’Alícia, la de “el país de les meravelles” és “fem veure que…” per forçar un altre marc raonatiu de sentit que combata la lògica dels absurds dins la qual es veu sotmesa. Què en direm de l’ús de les paràboles, paradoxes, refranys, exemples, comparances que il·lustren el sentit (i la raó) de les coses en la millor literatura? Ausiàs March, sense menystenir la malaltissa misogínia inveterada, negadora de la facultat raonativa de les dones, n’és un mestre.
Una de les expressions que vaig aprendre als meus anys de jornaler entre els homes del camp era: “menar raó” sinònim de tenir raó però amb una connotació menys possessiva. Vol dir: portes raó, tens part de raó. Raonar, en el valencià antic, que va perdent-se, és sinònim de conversar donant raons, basant les nostres opinions o creences en raons i raonaments. Tant com dir “animalades”, “parides” “destarifos”, a les valencianes i valencians antics també els agradava “raonar” (en català enraonar), ço és, fer converses plàcides i enginyoses, especulatives i enlairades, i eren capaces de fer-les tan peripatètiques, ço és, passejant per la plaça (recordeu la cançó de Raimon “amunt i avall”, com sota la parra en una nit d’estiu. Tot això ens recorda els costums dels grecs antics. Una expressió de censura de la persona que no raonava bé, és a dir, il·lògica, incoherent, desordenada, era “raonar a bots” (ara: saltar d’un tema a l’altre). Una de les metàfores de raonar, de la raó i el raonament és la de l’ordre, la mesura. Si un està parlant de la pertinència de fer exàmens i l’altre planteja que la persona mai no pot jutjar res amb una precisió absoluta, i doncs, posar una nota és injust, en aquest cas direm que se’n va per les branques o una expressió valenciana molt bonica: “en ser negre, botifarra”, ço és: confusió, barreja. Ara, com demostren els bons col·loquis, les converses humorístiques enginyoses, com que en la vida i en el món tot està entrellaçat, no parem de fer connexions (metafòriques) riques i productives, tot saltant d’un tema a un altre, creant i alliberant recursos de llenguatge i de sentit prodigiosos, fins al punt que els lingüistes d’acadèmia, normatius de via estreta, s’espanten i voldrien sotmetre a un codi tancat, la irrefrenable natura creadora de les persones.
On hi ha el límit entre el disbarat i la raó productiva? On el límit entre el trellat i el destrellat? Com que la conversa és una cosa d’una dualitat, és col·loqui, sempre hi ha dues parts (en aquest cas no vol dir només dues persones), és un joc i en els jocs sempre hi ha nous usos, que produeixen noves normes i regles. Tot plegat, un procés dinàmic de fer-se i refer-se continu. Ara: per a raonar cal ser raonable, és a dir, tenir mesura respecte de les coses, mirar de convéncer qui ens escolta, que també és raonable: que usa de raons i que s’até a raons, que accepta raons. En això veiem que la raó, les raons, sempre són relatives, ço és, basades en una relació, no en la unilateralitat individual o de grup o secta, unilateralitat gregària.
La raó, les raons sempre són relatives en un doble sentit: respecte de les persones, cadascú tenim, menem, aportem les nostres raons, i respecte de les coses: les realitats, les coses sempre són processos oberts: ara sí, després no, hui així, demà aixà. Si diem: “el sol sempre donarà llum”, això, per a les persones del món antic haguera estat veritat i subjecte a raó. Hui dia sabem o pressuposem que s’ajusta a raó si diem: “el sol, d’ací a…x anys s’apagarà”. “La vida és eterna”. Mantenir això, més enllà d’un valor metafòric, és un contrasentit, una afirmació irracional.
Però aqueixa facultat positiva del gènere humà, la de raonar, que està entrellaçada indestriablement, no ho oblidem, encara que massa sovint ho fem, al disbarat, a les coses incontrolables, a la por, quan s’intenta fer abstracta i absoluta, com deslligant-se de la relació amb les coses i les altres persones, quan es pretén creure que els éssers humans són superiors als animals –perquè estos no raonen, que és tant com dir que no fan càlculs- i subjugar, reprimir o eliminar les dimensions instintives o més analògiques del cervell –sentiments, creences, axiomes, mites, etc. i aqueix atribut es fa abstracte i absolut, quan es passa de les raons o la raó com a part i procés a LA RAÓ, -i d’ací a la raó oligàrquica- (pensem en un diari que duu per nom LA RAZÓN), aleshores ja correm el risc de crear monstres, perquè no el raonar, ni les raons, ni la imaginació raonativa, sinó la fantasia d’aqueixa abstracció absoluta patriarcal, oligàrquica nacional-imperialista o nacional-etnicista ha produït al llarg de la història confusions filosòfiques greus (el platonisme, l’escolàstica, p.ex.), aberracions històriques (el feixisme, el marxisme) o tècnic-científiques: el model de desenvolupament capitalista. Una part del debat d’idees en la baixa edat mitjana es va donar entre els filòsofs (científics) que s’inclinaven més per la raó que per la fe, i els que hi veien un correlat no escindible. Això es va donar tant en l’islam com en el cristianisme. Ramon Llull va ser un dels representants del corrent que defensava la integració d’aqueixes dues dimensions. Més endavant, bona part dels il·lustrats elevarien al tron del cel la deessa Raó i –progressivament- destronarien el vell i desolat patriarca Déu i la seua cega casera la FE. I com que la RAÓ s’atribuïa, idea en part correcta i en part no correcta, el mèrit d´engendrar la ciència moderna, un altre “en ser negre botifarra”, comença a volar i planar la idea del racionalisme modern com a afaiçonador remarcable del progrés modern (de tota la humanitat). El Romanticisme (moviment panartístic que acabà sent reaccionari i fortament irracional), la quantitat de guerres i de devastació des de la Revolució francesa fins als nostres dies, desmenteixen el suposat i celebrat racionalisme que diuen que inaugura el Renaixement, i que la Il·lustració i la Modernitat encimen. Però a hores d´ara, no és un acudit que fa riure i fa plorar allò de “la persona humana és un animal racional”, que deia Aristòtil i creia eucarísticament el pensament il·lustrat?
En qualsevol cas, tant si preval l’accepció de “càlcul, compte”, com la d’ajustar-se a la veritat sobre un fet, com la de “mètode coherent de pensar i de fer”, com la de donar arguments pro domo, constatem que les oligarquies i tiranies del món modern donen i es donen raons per al seu domini devastador, són racionals, es donen “LA RAÚ” per a justificar la seua brutalitat: TÈCNICA, profit econòmic, propaganda-ideologia, domini polític… qui ha dit que el dimoni manca de raons per fer véncer el maligne entre els humans? Davant el qui vol “posseir” la raó de forma absoluta, direm: “la raó per als bojos”, una manera de dir que aquell que no és capaç de compartir el diàleg, la conversa, la reciprocitat de les raons ho fa per un afany de domini, per això li concedim el mèrit de la bogeria, que és desordre, confusió, tall, separació. La psicologia ha estudiat aqueix fenomen (in)comunicatiu. Hi ha qui l’ha anomenat “La guerra dels egos”, i sembla ser més un tret típic dels mascles.
Si la raó, com hem mostrat, en un sentit originari, vol dir càlcul, compte, part, per què creure que els bojos no tenen les seues raons? I si la raó vol dir causa, motiu, per què no han de tindre els seus motius d’actuar com actuen? I si vol dir coherència, estructura lògica del discurs, la nova psiquiatria ha fet veure que sobre la base dels axiomes als quals els bojos s’atenen, el seu discurs no està mancat de lògica. Aleshores, amb quines raons i per quines raons combatrem la lògica dels discursos perversos antihumans? Els axiomes, les valoracions, són els fonaments de la nostra conducta; la confiança bàsica, que deriva de la fe no entesa com a dogma, és un d’aquestos punts de suport que demanava Arquímedes per moure el món; la raó, les raons, en són l’edifici. La raó-part, la raó-càlcul i la raó-encert semblen ser les menys problemàtiques.
En tot cas, hauríem d’aprendre que RAÓ, CIÈNCIA, VALORS ÈTICS HUMANISTES, VERITATS, no són del tot sinònims. I que totes les accions mentals de les persones les hem de basar en raons relatives. El que és grotesc i irònic alhora és que moltes persones autoanomenades relativistes tallen les relacions, i en fan d’una part un absolut, dinamiten la racionalitat entre discursos diferents, sabotegen la crítica.
Temps de lectura: 9 minuts
