El mate, els cuinats especiats, el sushi, el pa amb tomàquet amanit amb un bon oli d’oliva i les pastes marroquines són els elements bàsics de la nostra taula. Com la terra, el foc, l’aire i l’aigua ho són per a tota la humanitat. També hi ha els plats, els gots, els coberts, els tovallons, les estovalles i un petit gerro amb flors, perquè unes bones menges no es poden servir de qualsevol manera.
Totes cinc dones ens reunim setmanalment. Els dimecres, quan els nostres fills surten de l’escola que comparteixen, agafem el bus, el metro o el funicular —depèn de quina de les cinc cases sigui l’escollida en cada ocasió— i ens hi instal·lem durant unes hores. De seguida les cadires que s’encarreguen d’acollir-nos queden plenes de colors i textures: amb la paisana, el sari, el quimono, els pantalons texans i la samarreta de cotó, i també el caftà. És una explosió cromàtica que es creua amb les nostres paraules, dites en espanyol, en hindú, en japonès, en català i en bereber. Sovint es balancegen en l’aire, perquè ens costa entendre-les i digerir-les, però s’hi mantenen amb fermesa i tossuderia, amb ànsies de no desaparèixer.
Llavors sempre hi ha un somriure, una mirada o un gest fet en el moment oportú que és capaç de rescatar cada un d’aquells mots i de fer-los nostres. L’Argentina, l’Índia, el Japó, Catalunya i el Marroc són diversos en moltíssimes coses, però les dones que els configurem tenim emocions, sentiments, preocupacions i anhels similars. I aquesta és la unió més ferma que podem tenir. Si vols, a la nostra taula, hi ha una cadira per a tu perquè ho puguis comprovar.
Temps de lectura: 1 minuts
