Per què feia allò? Ah, si, per diners. Estava bé recordar-ho cada cert temps; si fa o no fa cada hora i mitja. És curiós perquè quan estàs estudiant tothom parla de les oportunitats de treball, de la importància de la tasca en la societat, del prestigi, de les possibilitats d’ascens o del bon ambient a la feina; però ningú menciona els tristos habitacles, els tubs blancs de neó, les insípides parets, com són de molests els sorolls de l’oficina. Per no dir com era d’avorrit moure números d’una columna a altra. Sospirà per tractar de concentrar-s’hi, un cop més, en la seva tasca. “Cinc-cents euros d’envasos per retornar, a altres subministraments; la resta a retornar. Em descompte l’IVA i m’enduc una…” Al fon Malena seguia parlant amb un client; va alçar la mirada per veure-la: cascos i micròfon al cap, xiclet a la boca. I de cop la va imaginar com un àlien, amb els instruments de navegació posats, i mirant de comunicar-s’hi; “Li estic dient que m’ha de portar davant el seu líder; sí, és important. No penge, i deixe que li explique. No és una invasió, és una visita molt avantatjosa per la seva civilització”
Això li va fer somriure una mica, i aleshores va pensar que si aquella bajanada havia obrat aquell miracle, potser podia explorar una mica més. Per exemple, amb Gerardo, el guàrdia. Amb aquella panxota cervesera i les gales enrogides… havia pujat com cada matí per fer-s’hi el café de meitat jornada al costat de Lucía, la nova, amb el seu vestit clàssic però elegant. Un canvi en la mirada, i ja era un bull-dog que mirava de llençar-li l’ham a una bonica cocker spaniel, “Jo conec un lloc on hi ha bons ossos, guau! Menjar amb classe per un cadellet com tu, guau-guau!”. Sense adonar-s’hi havia passat la fulla de la llibreta, i la llapissera volava sobre el paper; sense voler llençà una rialla, que provocà que Gerardo girara el seu rostre caní amb la llengua lleugerament fóra, i que la senyora Pérez estirara el coll d’estruç i posara el seu índex sobre el bec. Una pàgina va eixir volant de la llibreta, i la llapissera ja feia gargots de nou. Ara, per molt que s’esforcés, no podia contenir el riure.
Aleshores es va imaginar a ell mateix des de dalt, feliç, dibuixant una persona rere altra, ballant i fent voltes entre papers que volaven pels aires. Ja no sabia quina part era real i quina no, malgrat que sospitava que la mirada desaprovadora de l’estruç era prou autèntica. Tant feia, per què parar atenció en les parts avorrides de la vida? Allò era del que no hi ha! I no deixava de venir gent a aquell part de l’oficina: Gustau amb la seva cara de batraci, Marta movent la seva elegant cua, i com es deia aquell tipus? Dona el mateix, era com una tortuga; “Jove, es troba bé? Vol que li porte una mica d’encisam? Malgrat que potser trigue una mica…”.
Ni es va adonar que de sobte tots s’allunyaren una mica; malgrat que sospitava que aquell goril·la panxut amb jupetí i camisa que mossegava un plàtan tenia alguna cosa a veure. “Peláez, ja n’hi ha prou! Què vol dir tot aquest escàndol? Això és una oficina seriosa, no un night-club! Arreplegue les seves coses i faça via”. Qualsevol desobeïa a aquell cara de mico; llençant riallades i abraçant la seva llibreta i els fulls que havia pogut rescatar, es va disposar a sortir. Tal volta no podria tornar, però això tant li feia. Qui vol estar hores assegut movent números en una fosca oficina, quan la vida pot arribar a ser tan divertida? Va fer una reverència a la tigressa de la porta, en deixar l’edifici; completament alié a les veus que rere ell sonàven, una mica com “pobre noi, tan jove… beure’s l’enteniment d’aquesta manera”.
FI
Dedicada al gran Quino, que va saber veure la part divertida d’aquest món, a voltes tan cruel.
Temps de lectura: 3 minuts
