Va veure l’aparador de lluny, i no sap per què, li va semblar que allà trobaria el que buscava. Al vidre posava “Pèls i senyals, tenda de mascotes”. Es va apropar al vidre per vore l’interior, un home d’uns setanta anys netejava unes gàbies. A la fi, es va decidir i va entrar dintre. A dreta i esquerra del corredor podia veure conills, canaris, lloros… el dependent es va girar en sentir la campaneta de la porta i, amb un somriure amable li va demanar “que desitja?”. L’home no sabia ben bé què desitjava, sols pensava en alguna cosa especial. A la nit tenia una cita molt important i volia afalagar la noia, però clar, com explicar açò al dependent? A la fi simplement va dir:
—Mire, buscava un regal d’aniversari per la meva dona, i no sé per què m’he sentit atret pel seu aparador.
—Doncs, és normal… els aparadors serveixen per aquestes coses. En fi, en quina classe de mascota estava pensant?
—Així, a primera vista… ni tan se vol havia pensat en comprar una mascota, fins que he passat pel davant.
—Deixe’m que l’aconselle; aquí té, per exemple, conills blancs. No pensa que són una cucada? Mengen vegetals i cereals, no necessiten pinso propi, fan les necessitats a la seva gaveta…
—No sé, no es veurà temptada de fer-lo al forn?
—Que diu! Un animalet tan adorable?
—De tota manera, no m’acaba de convèncer.
—Molt bé! Aquí tenim un autèntic Fox-terrier. El preferit de les classes altes anglosaxones. Petits, mengen poc, i no has de patir perquè es llencen a córrer i et tiren al terra
—Si, però treure’l a passejar tots els dies… al final no sé si serà un regal o un càstig.
—Molt bé, a vore què més…
—Mire, pel si li serveix, darrerament està una mica… tensa i pensava afalagar-la una mica.
—Ahhhh! Haver començat per ahí! Tinc exactament el que necessita. Segueixi’m!
El dependent va obrir una porta que deia “trastenda, sols personal autoritzat” i va convidar a passar a l’home. Darrere de la porta milers de gàbies perfectament netes es distribuïen per les parets, dintre gaudien d’un àpat gats, gossos, conills, porquets i fins i tot algun ànec. El dependent es va ajupir a una escala i baixà una de les gàbies amb molta cerimònia. Dintre hi havia una figura estranya. L’home va mirar la gàbia pels quatre cantons, sense poder distingir massa bé el que era.
—I això, que és? – va preguntar, després de mirar ben fixament el cos.
—Això, estimat client, és una A
—No pot ser una A. Una A és una lletra de l’abecedari, no pot ser un animalet de companyia…
—I tant que si! Vostè te raó, és una lletra, però no sap la companyia que fa. Pose una A a la seva llar i mai faltarà l’Amor
—No estic segur, que em val tenir una lletra si en un llibre tinc totes les que vulga?
—Ja, però a que no te una A viva? Ens ha costat molt trobar-la! Ha sigut criada des que era una petiteta minúscula, però oi que es maca? Una A fomenta l’Amistat entre veïns! Amb una A, mai tindrà Aldarulls. A més alimentar-la és molt fàcil, sols ha de parlar-li. A ser possible amb paraules amb la A o que continguen la A
—No sé… es fa una mica estrany!
—Però si és molt tendra, vinga, Acaroni-la. No és un plaer? I a més, no és una A qualsevol! És una A perfecta, gens Amorfa.
—Doncs, a vore…
—Diga-li coses boniques, Afalagui-la
—Ets dolça com una Ametlla… ei! S’ha posat vermella!
—I doncs, la compra? No és que siga un producte barat, però tampoc és una cosa que es compre amb Assiduïtat
—Molt bé, la compre! Però està segur que a la xica li agradarà?
—I tant! Segur que portarà l’Alegria que necessita. Vol endur-se-la per avançat i me la paga la setmana que ve? No solc fer això amb tots els meus clients, però vosté m’ha sigut simpàtic
—No cal, no cal! Estic segur que serà perfecta.
L’home va sortir amb una gran capsa sota el braç, camí de sa casa. Encara era prompte, la seva xicota encara estaria treballant. Amagà curosament la A sota el llit i es canvià de roba, per tal de preparar-ho tot per al sopar. Posà les tovalles de gala, dues espelmes, la coberteria d’argent i anà cap a la cuina. A l’hora de la cita tot estava ja gairebé a punt. Galantment, li prengué la jaqueta i la convidà a seure al menjador.
—Vols beure alguna cosa? Tinc Anís dolç, Anís sec… bé, aquest darrer em recorda una mica a Alcohol etílic…
—Gràcies, sols un aigua tònica. Has preparat molt bé tot… ets un homenet de casa!
—Bé, m’agrada ser jo mateix el meu propi ajuda a la llar
—Què has preparat per a sopar?
—Ara ho veuràs, crec que ja està a punt…
Agafà el braç de la noia i la va acomodar a taula. La vetllada anà molt bé, tots dos gaudiren a més d’una amena conversa, de l’Amanida de llegums a l’Andalusa, unes Angules a la bilbaïna i a les postres, Almívar de batata. Després de sopar la noia es va acomodar al sofà mentre l’home arreplegava la taula, preparava un parell de copetes d’Amasake i, de pas, agafava l’A cantarina de sota el llit.
—T’he fet un petitet regal… espere que no et sàpiga greu
—No deuries haver-ho fet.
—I ara, és un detallet… per recordar el nostre Amor
La noia va esgarrar el paper que envoltava la gàbia, i, arcant les celles, va mirar què hi havia dintre
—I això? Que representa que és?
—Això és una A.
—Una A? I què és una A? Et refereixes a la A lletra de l’abecedari?
—És més que això. Mira, parla-li a vore…
—No pense parlar a una A. No veus que t’han pres el pel?
—I ara! És una A ben bonica! El que passa es que no tens els atributs que calen per vore-la
—Estàs dient que no sóc Agraciada?
—No, no és això, però…
—Ets un beneït! On és l’abric? Me’n vaig, i et deixe a tu i a Aquesta Aberració
—No t’ho prengues així…
—Adeu-siau!
I la noia va marxar visiblement enfadada.
L’home es va esperar fins que obriren la tenda de mascotes, amb la A sota el braç. Sobre les nou el vellet dependent arribà ranquejant, recolzat en el seu inseparable bastó. Aquest s’aturà davant la porta i es concentrà en obrir-la. L’home es va apropar i l’ajudà a alçar la pesada reixa. El vellet va dir com va poder “gràcies, jove”, i tots dos entraren a la tenda.
—Què desitja?
—Doncs mire, ahir vaig comprar una A i no estic gens satisfet amb ella.
—Ahhhh! Ja el recordo! Vosté és el jovenet que es va endur la A
—Sí, doncs… és que hauria de portar Alegria a casa, i en lloc d’això he trobat mal Ambient.
—No em diga? Així no li ha agradat?
—No, i la xicota marxà de casa
—I doncs, perquè vol tornar-la?
—Doncs, perquè ja no em serveix per res!
—Permeti’m que em diga que està equivocat, ara precisament és quan més la necessita! Necessitarà Aclimatar-se a la nova situació…
—Potser tinga raó
—Clar que la tinc! Mire, si vol li la preste durant una setmana i si no li agrada, li la canvie per una U la que més li agrade.
—Doncs mire, m’ha convençut… me la quede!
I va sortir de la tenda amb la gàbia sota el braç, i exhalant un fort sospir. “Ara comença la vida de debò” mentre la A li cantava “Academicisme, Atlètic, Alegria, Amistat…”
(A la) fi.
Temps de lectura: 6 minuts
