“Qui viatja sense trobar altres coses no viatja, es mou”.
Alexandra David-Néel
Tenia vuit dies lliures i set-cents euros a la butxaca, la inèrcia de sortir a fora durant les vacances i la d’un tu i jo que encara encaixava.
Vol a Atenes, ciutat grisa, arquitectura decadent, anys setanta, trànsit enrevessat i una esplendor que avui s’ha esborrat arreu, excepte al Partenó, visita ineludible. La primera nit en un alberg de lliteres de fusta de pi verge, menjant un tall de pizza greixós i barat que desencadena en una nit d’insomni pesat. Arribar a una ciutat nova quan fosqueja, ho tinta tot de desconfiança. Carrers buits i cares desconegudes que t’interpel·len tot dient, ets turista i et delates. I la pregunta, què hi faig aquí?, que empeny a arraulir-se sota un llençol i a abraçar-se a recer. Vam fugir de la ciutat buscant un país que prometia més que aquell cúmul de formigó.
Grècia acull com casa nostra fa trenta anys. En una barreja de passat que es manifesta a les runes de temps gloriosos o en una amanida de tomàquet amb gust de tomàquet, formatge feta i olives negres, tot banyat amb un bon raig d’oli d‘oliva. Grècia bressolada per la nostàlgia, una terra erma per l’abús d’oliveres, cunetes carregades de burilles i de llaunes rovellades, carreteres on la vorera d’emergència ha esdevingut un carril més. I els plats generosos, aquell atipar-se per pocs diners. Contrast d’esplendor malmesa i un nosaltres rovellat.
Sense un ordre cronològic de fets que determini les intuïcions, pinzellades d’instants d’un viatge dins del viatge i al final del camí, sense poder destriar què és viatge i què no ho és, aquella certesa tan gran que les coses han esdevingut en llocs concrets, precisament perquè són aquests els llocs precisos i no uns altres. Llocs preciosos.
Un sopar després de l’oracle de Delfos no és el mateix que un sopar abans de l’oracle de Delfos. El perquè del lloc, espai de confluència dels déus a la terra, i pensar, aquí m’hi quedo i que el món continuï giravoltant sense mi. Aturada davant del santuari, agomboiada per la humilitat i la petitesa que provoquen determinats indrets, esperant unes paraules, una llum, aquella sentència antigament tan ferma i que ara esdevé borrosa, un sí o un no que no em són regalats.
Mongeta tendra, tomàquet fresc un xic caramel·litzat, oli, pa, ració àmplia sense escurar les butxaques i tu un souvlaki, perquè encara tens aquella edat en què el cos enyora la carn si no es tasta. Un àpat que no és el mateix després d’un oracle silenciós que no ha volgut respondre. Tu i jo, l’un davant de l’altre i aquell somriure teu tan gran, de dents blanques i boca esberlada, que s’obre àmplia i sincera com una magrana. Les mans enllaçades i la seguretat que això ja és un nosaltres ben ferm.
Un Ferry que travessa l’aigua blava i fosca, del Pireu a Tinos, famílies de gitanos que celebraran la mare de déu d’agost, pocs turistes perquè s’arrepleguen en creuers de luxe que voregen les illes més conegudes, cues a l’andana, xafogor i motxilles que seguen l’espatlla. Les mans agafades i el silenci dels qui ja s’han explicat mitja vida perquè l’altra mitja encara està per escriure.
Llegir la guia, munyir-la, preguntes que a tu no t’interessen però que jo m’entesto a fer-te. I a contar-te, com si fos una guia experta d’un lloc que mai no he trepitjat.
Una habitació amb olor de mar i llençols nets però desgastats. Un llit i un armari de fusta barata mal pintada. Una cadira. Un bany compartit amb dues habitacions més. La calor i la claror que es filtren per les escletxes d’unes persianes que no tanquen. Tu i jo estirats al llit, jo amb una samarreta de tirants, tu tot nu. Fer l’amor i buscar-te als ulls un tu que ja no trobo. Fem l’amor?
Desconec si tu buscaves un jo. Abraçats en la penombra, esgotats de caminar sota un sol intens, la confiança de dos cossos que es coneixen i encaixen. Una mala nit, nit densa, nit on una angoixa estranya se m’instal·la a l’estómac, com una paparra, i el prem. I tu que dorms aliè, que bellugues a prop meu. Tan a prop i no hi ets. Quan et despertes, et busco de nou, els ulls que ara són dos fars buits i no es troben. Fer l’amor intensament en una lluita per trobar-nos.
Hi ha un instant més. Illa de Delos. Gairebé buida. Tothom s’ha entossudit a empastifar de color la Mikonos blanca i blava. Delos gairebé per a nosaltres, el sol que bull i la suor intensa i reiterada, damunt els terres de mosaic encara conservats d’una ciutat sencera en runes.
Hem caminat dues o tres hores per la ciutat morta. El cap em roda i estic molt suada. Perdo aigua i sals minerals a raig. Però tu t’entestes a arribar al cim de pedra. Hi insisteixes, que sí, que sí, perquè allà dalt el mar sembla més blau i la ciutat a baix, tota nostra. M’agafes i rius fort. Fas una fotografia. Encara la conservo. Les primeres selfies. Tu i jo, cara bruna, cel blau brillant i la mar fonda, els cabells voleiant al vent i el nostre somriure sincer. En aquells instants recupero el nosaltres i estic convençuda que hi haurà un demà.
Quan baixem, ens ofereixen una beguda de color taronja. També la podem agafar de color verd però el taronja és més similar a alguna cosa real. Tenim tanta set que ens ho beuríem tot. Química. Aigua i sucre, aigua i colorant, regust endolcit d’una taronja que no és taronja. Caramel dolç que no allibera la set però que ens regala forces per seguir caminant, per buscar un racó, per treure’ns la roba i ficar-nos al mar. Tu m’esquitxes i a mi em molesta la sal als ulls però em poso a riure, perquè tu rius, malgrat saber que aquell gest em neguiteja. I caminem xops pels carrers blancs i emblanquinats, ens perdem sense perdre’ns. Busquem sense trobar-nos.
Som a l’aeroport en una escala obligada. La tempesta ens ha dut a terra. Un avió que trontollava, un maleter que s’ha obert i dues bosses a terra. L’hostessa les recull i prova de posar cara de circumstància, la d’una seguretat que no té. Jo tampoc. Tu dius que sí, que estàs tranquil, malgrat que tot trontolla i algú fa un crit ofegat. La nostra veïna vomita, abocada a la bossa que hi ha al seient de davant.
Et dic que encara no toca i tu dius que és evident que no, que no passi ànsia. Però la passo. I a batzegades l’avió aterra. Després d’una llarga espera on omplim l’estómac amb bastons de pa, dues pomes i una llauna d’alguna beguda dolça, ens avisen. Sembla que ja podem marxar. Però l’hostessa s’atura, a mig recompte, uns aquí i els altres allà. En grup ens porten a un avió que no correspon, s’equivoquen, canvien d’avió. El temps s’allargassa i l’esgotament ens neguiteja.
Cancel·len el vol. Diuen que s’han superat tots els temps. Penso que el temps no se supera mai perquè no s’atura, malgrat que de vegades vulguem creure que la nostra absència el farà alentir. Estem esgotats. Una parella empeny un cotxet amb una nena de cues rosses que dorm fent la pipa. Ens porten en autobús a un hotel. Ens donen quatre hores per dormir. Les mal dormim sense buscar-nos. Ja no ens cal. Estem de tornada.
L’endemà el vol surt a mig matí. Volem en silenci. Ho atribuïm a l’esgotament. Arribem a casa i ens acomiadem. No vivim junts. És un pas d’aquells que hauríem d’haver fet i que no fem. Ens abracem. I ens diem un adeu que és un fins després, el d’un viatge que s’acaba dins d’un viatge que continua.
A casa dormo molt. Moltes hores. Una letargia m’abraça i no tinc esma. A voltes em roda el cap. S’enteranyinen els ulls i les paraules s’evaporen. Fa molta calor però no tanta com a Grècia. Sento que el viatge no ha acabat del tot, no encara. Em prenen la pressió i la tinc per terra. Has perdut moltes sals, tanta calor. Menjo coses salades mentre enyoro els tomàquets que tenen gust i l’oli que neda abundant entre les verdures fresques.
Triguem uns dies a tornar-nos a veure. Tu també estàs cansat, dius que necessites estar a casa. Cap dels dos no té neguit de trobar-se, malgrat que ens enviem missatges i fotografies. Observo la fotografia de Delos i em sembla llunyana. Com si no fossis tu i no fos jo, sinó algú altre que és feliç, una felicitat aliena a la vida que ara no sé com recuperar. Més endavant no podré mirar-la sense sentir una fiblada d’enyor. Encara no ho sé però ho intueixo.
Quan ens tornem a veure i ens mirem als ulls, ho sabem. Sabem que si volguéssim, encara podríem. Em toques la galta en un deix, com una penyora. I jo et miro les dents blanques i el somriure gran. Dius que Grècia t’ha agradat. Jo responc que també, malgrat que no m’ha ofert tot allò que hi cercava. Regust agredolç. Hi hauré de tornar però no sé si en seré capaç. Tornar als llocs per canviar-los. Ens mostrem les fotografies revelades. Dius que amb les fotografies el viatge s’acaba. I jo sé que el viatge del nosaltres també s’ha acabat.
Temps de lectura: 8 minuts
