fbpx
La revista més vital

A l’espera d’ordres

Extracte de l’entrevista a Francisco Franco del New York Times, 14 de maig de 1941:

ENTREVISTADOR: Després del sonor fracàs que va suposar el seu intent de colp d’estat el 17 de juliol del 36 a Espanya, vostè…

FRANCO: Agrairia que s’eliminara d’aquesta entrevista la paraula “fracàs” perquè no fa justícia a la realitat.

E: Per descomptat, disculpe. Com anava dient, després que el colp d’estat no aconseguira els seus objectius i el govern legítim de la República forçara l’exili dels colpistes…

F: Senc tornar a intervenir, però he de puntualitzar que la citada “República” a la qual vostè es refereix no era legítima. S’havia imposat per la força i nosaltres sols preteníem retornar a la legalitat institucional.

E: D’acord, li demane perdó una vegada més. Ara, si ho hi ha més correccions a la meua intervenció, procediré a realitzar la pregunta.

F: Sembla que li moleste que intervinga a l’entrevista, però no puc permetre que un periodista inculte realitze constantment errors històrics al voltant de la meua pàtria.

E: Per descomptat, li ho agraisc. La pregunta que volia fer-li, era: des que va emprendre l’exili d’Espanya l’any 36, on ha estat tot aquest temps?

F: Molts governs d’Europa simpatitzaven amb la nostra causa i compartien amb nosaltres la lluita contra el comunisme internacional, per això vaig tenir múltiples ofertes d’asil polític, però vaig decidir quedar-me al sud de França. D’eixa forma sempre estaria prop quan s’iniciara la tant esperada reconquesta del meu país. Un espanyol mai abandona Espanya.

E: I a què es va dedicar aquests 5 anys?

F: A la guerra.

6 d’octubre de 1937, bosc proper a la població de Saint Dennis-sur-Voila, França.

La guerra no és cap broma. S’ha de caminar poc a poc evitant qualsevol soroll. Mai no saps en quin punt et pot sorprendre l’enemic. A Àfrica els rifenys eren molt aficionats a les emboscades, i sé del que parle. El fusell està carregat? Espera un moment. (…) Sí, està carregat.

—General —va dir amb veu baixa Mohammed, el meu assistent de campanya—. Mire el terra. Està ple d’empremtes. Ací ha hagut moviment de tropes fa molt poc.

—Reconeix el terreny d’aquell costat. Jo seguiré per aquest flanc —fou aleshores, en l’emotiu moment de separar-se dos soldats, quan li vaig col·locar la mà sobre el muscle i li vaig dir—: Si escoltes tirs, no tornes a per mi. Et cobriré tot el que puga per a que tingues temps de fugir a la cerca de reforços.

—Però general…

—Calla. No digues res —el vaig tallar sobtadament col·locant-li l’índex sobre els seus llavis, igual que Clark Gable a Carole Lombard al film que havia vist la nit anterior. Tal vegada l’última pel·lícula que veuria en la meua vida. Llàstima que no fora espanyola—. El deure de tot patriota és morir al camp de batalla. Hui puc ser jo, demà tu. Però mai oblides que ho fem per a major glòria d’Espanya. Recorda’m com un màrtir.

—A les seues ordres! —exclamà als quatre vents quadrant-se militarment. Què bé es quadren els regulars de Melilla—. Em permet una pregunta, general?

—Per descomptat, amic meu.

—Si no torna em puc quedar amb el seu rellotge?

—Clar que sí. D’eixa forma sempre podràs recordar a un heroi de…

—I amb la cadena d’or?

—No, això ja si que no. La cadena d’or, no. Vinga, acompleix les meues ordres.

—Sí, general!

Dit açò, Mohammed va desaparèixer entre la verda frondositat i jo vaig quedar sol al clar del bosc amb l’única companyia del silenci. No, silenci no. S’escoltava el cant dels ocells. Seria preciós de no ser perquè un d’ells estava desafinat.

Continuava la meua expedició. Havia de vigilar amb molta cura on col·locava els peus. Les fulles seques podien delatar la meua posició i… Ja està! Ja els he trobat! De seguida em vaig tombar al terra i vaig dirigir el fusell cap a la seua posició. Estaven tots, tots els enemics de la pàtria reunits en una mena de cova on, de segur, estarien preparant el seu imminent atac. Però ara ja eren meus, tot meus. Vaig fixar la mira telescòpica, tancar un ull, apuntar i…

Extracte de l’entrevista als habitants de Saint Dennis-sur-Voila aparegut a Le figaro, 24 de març de 1941:

Jean-Pierre Doinell, 37 anys, llaurador: “Franco era una persona molt estranya. Des que es va instal·lar a la nostra aldea feia coses molt rares. Tots els matins es posava l’uniforme de la legió espanyola i se’n anava junt al seu criat moro al bosc a recrear una batalla mentre caçava conills. Era molt ridícul.”

Marie-Anne Melville, 65 anys, xafardera: “Eixe generalet tenia l’autoestima molt baixa. Odiava relacionar-se amb nosaltres perquè considerava que érem d’una classe inferior. Però sempre es molestava en baixar al poble per recordar a tot el món, com a qui no vol la cosa, que havia sigut el general més jove d’Europa, com Napoleó, i que el padrí de la seua boda fou un rei. Creia que ens impressionava però sols aconseguia que ens fera més llàstima.”

François La Roque, no recorda quants anys té, borratxo del poble: “Que jo recorde, el militar espanyol sols es va involucrar en la vida del poble una sola vegada. Havia escrit un teatre i volia que el representarem. Tens solt per a una copeta de vi?”

11 de gener de 1938, casino de Saint Dennis-sur-Voila.

—…és impossible. Jo no estic disposat a rendir-me —declamava sense vocalitzar un llanterner francès reconvertit en militar africanista—. Sé que els rojos ens tenen rodejats, que ja no ens queden aliments, ni municions, ni orinals on defecar. Però la pàtria ens necessita.

Aleshores, d’entre l’improvisat teló (que era un llençol en realitat), va aparèixer un xiquet que, cridant més que recitant el seu text, va dir:

—Oh, senyor capità, oh, gran patriota, no pot rendir-se perquè aleshores mataran la meua mare i els meus 23 germans. Depenem de vostè, oh valerós guerrer —acabada la frase va tornar a fer mutis per escena.

—Està clar, doncs, el que hem de fer. Preferisc morir com un heroi, que viure tota la meua vida amb el… amb el… tota la meua vida amb el…

—Remordiment —li va dir amb veu baixa l’apuntador qui, en un passat no molt llunyà, a diferència d’aquell llanterner francès, sí que havia sigut militar. Una vegada solucionat l’error, va alçar per uns instants la vista del guió i va dirigir la mirada al públic del casino. Uns jugaven a cartes, altres bevien, altres intentaven tocar el cul a les cambreres, la majoria parlaven sense deixar de menjar… però ningú feia cas a la seua obra. L’obra que havia estat escrivint durant més de 10 mesos i que ara, per fi, veia materialitzada sobre les taules.

Extracte de l’entrevista als habitants de Saint Dennis-sur-Voila aparegut a Le figaro, 24 de març de 1941:

Dennis Chabrol, 44 anys, mestressa de casa: “I eixa part no era la pitjor. Hauríeu d’haver vist quan eixia el Cid tallant caps de comunistes. Ho van recrear amb titelles… Era un teatre infame, vaig anar perquè el meu home eixia de Stalin i el meu amant de José Antonio.”

Philippe Denueve, 48 anys, marit de l’anterior: “Sé per fonts fiables que abans d’estrenar-lo al poble, Franco havia enviat el guió als estudis Gaumont per intentar fer una pel·lícula. Però li van contestar que no, que mai en la vida produirien semblant (ara hi ha una llarga llista de paraules malsonants que hem preferit ometre).”

Extracte del diari personal de Franco:

27 d’abril del 1938.

Ací, al meu exili forçat, abandonat per la meua pàtria i oblidat per un país ingrat, mai vaig deixar de lluitar per retornar-li a Espanya el seu passat esplendor. Era la meua obligació, igual com la de Crist fou sacrificar-se per tots nosaltres. Sóc el Messies ibèric. I no era l’únic que pretenia tornar a Espanya amb la corona de llorer de la victòria. En els pobles del voltant de Saint Dennis-sur-Voila hi havia moltíssims exiliats i patriotes de la causa. Tots nosaltres ens reuníem en els millors cercles industrials de la zona, on érem rebuts com vertaders herois pels francesos.

Extracte de l’entrevista als habitants de Saint Dennis-sur-Voila aparegut a Le figaro, 24 de març de 1941:

Pierre Fresnay, 65 anys, propietari de la taverna La Marsellesa: “Recorde perfectament que totes les setmanes Franco i els altres imbècils espanyols venien a la meua taverna per beure com a cosacs i intentar lligar-se a la cambrera. Franco no, per suposat, ell sols em demanava aigua de Vichy. Però li posava aigua de l’aixeta i li la cobrava com a Vichy. Mai va notar la diferència a pesar de que fora un senyoret, o si la va notar no va dir res. Tenia por inclús de la seua pròpia ombra.”

Taverna La Marsellesa, Saint Dennis-sur-Voila, 3 de gener de 1939:

—Si haguérem guanyat la guerra, sabríeu ara on estaria jo? —deia movent la botella de vi un (ex) tinent coronel espanyol—. Viuria en el Palau de la Generalitat i tindria com a criat a Companys.

—A mi no m’agrada Barcelona, jo viuria en algun poblet tranquil de la costa valenciana. Benidorm per exemple. És un poble tan xicotet i relaxant… —respongué altre oficial amb una copa de cervesa—. Però per descomptat també tindria algun criat roig. A la Passionaria per exemple.

—Què dius? —li va increpar altre militar— La Passionaria me la vaig demanar jo com a criada. Tu si vols queda’t a Azaña. Però a la maruja comunista me la quede jo.

—Doncs jo —va començar Franco removent lentament el got amb aigua de l’aixeta— viuria al Pardo, allunyat de tot i de tots, tranquil. Però mai tindria com a criat a ningun roig, ni tan se vol a un dels nostres. Jo sols hem fie dels moros.

—Recordeu tots a Enrique? Ell ens va prometre que tots nosaltres tindríem unes cases decents en l’exili. I què ens va aconseguir? Barraques infames perdudes per la muntanya. No hi ha dret, a açò sí que no hi ha dret —acabada la frase l’oficial es va acabar d’un glop la copa número 13.

—La meua casa és tan dèbil que l’altre dia em vaig recolzar en la paret i vaig aparèixer en l’habitació del costat —es lamentà altre capità.

—Això no és res amic meu, en ma casa jo creia que Enrique m’havia aconseguit llits amb vibració per a massatges, però després vaig descobrir que estaven plens de rates.

—I creus que això és un drama? Ma casa sí que és una tragèdia. Enrique em va prometre una piscina, i sabeu què em va donar? Una punyetera bassa fangosa.

—A mi ni tan se vol això, jo m’he de banyar en la casa del veí, i el molt cabró em cobra dos francs cada vegada que vaig. Inclús si tan sols és per llavar-me les dents.

—Recordeu quan vam estar a punt de creuar l’estret de Gibraltar i passar a la península? —enyorava el tinent García.

—D’haver-ho fet segur que hauríem guanyat la guerra. Estic segur. Ens van fallar els avions.

—Jo creia que Hitler ens va enviar avions.

—Sí, però es va enganyar de codi postal i van aparèixer en Finlàndia.

—Algú té solt per convidar-me?

—Ho senc. A mi ja fa tres setmanes que porten fiant-me.

—Jo sempre em quede llavant els plats.

—Xics, creeu que som uns fracassats?

—I uns borratxos…

—Però espanyols —a apuntar amb orgull un oficial.

—Això sí, som uns espanyols fracassats i borratxos, que és millor que ser solament uns fracassats borratxos.

—Jo diria més, som uns espanyols fracassats, borratxos i catòlics.

—És per a estar orgullós, eh!

—Un brindis pels espanyols fracassats, borratxos i catòlics.

Arriba España! —cridaren a l’uníson.

—Silenci —els va dir el taverner—. Que tinc a ma mare malalta dalt.

Extracte de l’entrevista a Franco del New York Times, 14 de maig de 1941:

E: Excel·lència, tot el món sap que vostè mai es va rebaixar a treballar com un simple llaurador o obrer però, evidentment va estar vivint durant quasi 5 anys a França i necessitaria una font d’ingressos. Quina era?

F: L’admiració, amic meu. L’admiració dels espanyols.

Declaracions de Mohammed Zayd, assistent personal de Franco en els anys d’exili, 3 de juny de 1975:

Ara que ja s’ha mort importa poc el que diga no? El meu amo solia rebre diners per correu. Hi havia moltes senyores majors nostàlgiques que li enviaven cartes amb diners, a vegades molts diners. Cada mes el meu amo i jo preníem seient i anàvem contestant una per una totes les cartes. Ell sempre em deia que contestara com si estiguera enamorat de totes eixes senyores, però que mai escriguera res compromès, sols que els donara falses esperances. D’eixa manera seguirien enviant més diners. Al principi feia moltes faltes d’ortografia però l’amo sempre em corregia.

També es treia uns bons diners venent art. Abans de que s’exiliarem l’amo va sostraure unes quantes obres d’art i se les va emportar amb ell: Goya, Velázquez, Picasso… tot i que aquest últim ell no el suportava però si li anaven a pagar per ell, què més donava quins gustos tingueres?

Extracte del diari personal de Franco:

22 de juny de 1940.

Vertaderament jo no entenc molt de geografia. Ma mare sempre em deia:

—Paquito, tu saps on està ta casa? Doncs sobra.

Eixa ha sigut una màxima en la meua vida. Mai he tingut la necessitat de saber més que allò estrictament necessari. Per això envejava al meu germà. Ell sempre tenia conversacions interessants amb les xiques. Jo als cinc minuts ja no tenia res sobre què parlar. Carmen no, ella parlava molt. Però tot eren coses tan avorrides… Semblava un inútil però no ho era. Quan mon pare em pegava em deia que era incapaç de pensar en res útil, però pensava. I molt. Però eixes coses ja pertanyen als meus records, com fotografies velles que traus de tant en tant per mostrar a les visites i riure’s de com vesties abans.

I és precisament la geografia la que ha fet aflorar aquests records. L’altre dia li vaig demanar al mestre del poble que em dibuixara un mapa d’Europa i escriguera els noms dels països. Em vaig penjar el plànol sobre la prestatgeria de la ràdio i així a cada nou país que conqueria Hitler el pintava de blau (no anava a ser roig) i l’ubicava en el mapa. A més, per a que no s’oblidara de mi, per cada nova conquesta li enviava una carta de felicitació. El vaig felicitar quan va ocupar Polònia, Dinamarca, Noruega, Bèlgica… inclús Luxemburg, que no té cap mèrit.

Quan vaig perdre la santa croada, Hitler em va prometre que algun dia podria tornar a Espanya, no amb vergonya, sinó amb el cap ben alt, com un Caudillo. Creia que això solament ho va dir per a quedar bé amb mi. Tot el món volia quedar bé amb mi, però després sempre es rien de mi a les meues esquenes i em deien Franquito. Però esta vegada era diferent. Hui les tropes alemanyes ja havien entrat en França, i Espanya està ací al costat. I per suposat necessitaria la meua ajuda per iniciar la reconquesta. Tenia plans. Molts plans per a la Nova Espanya. Ara sols queda que Hitler contacte amb mi…

Extracte de l’entrevista als habitants de Saint Dennis-sur-Voila aparegut a Le figaro, 24 de juny de 1941:

Michelle Huppert, 32 anys, cabrer: “El passatemps principal de Franco era eixir al mig del camp i pintar. Jo no tenia ni idea de que fora pintor. Sempre el veia quan eixia a passejar a les cabres. Un dia em vaig acostar per parlar amb ell i li vaig demanar que em mostrara un dels seus llenços. Al veure’l li vaig dir que em semblava un magnífic quadre abstracte, però aleshores es va indignar i se’n va anar. No sé què li deguera passar.”

Pierre Fresnay, 65 anys, propietari de la taverna La Marsellesa: “Tot el món en el poble sabia que Franco esperava tots els dies que Hitler el cridara. En aquella època poques cases tenien telèfon i pràcticament tot el món utilitzava el de la meua taverna. Jo recorde que sempre que algú cridava allí preguntant per Franco un xiquet eixia corrents al camp per avisar-lo a crits. Ell, aleshores, deixava tirades les seues pintures i venia corrents amb l’esperança de que fora Hitler. Ja veus tu, com si Hitler es molestara en tocar a una taverna miserable del sud. No hi ha que dir que sempre que venia corrents a la taverna i contestava mai era el Führer. De fet, moltes vegades la gent del poble cridava a posta i preguntava per ell sols per riure’s. Però això sí, almenys el dictadoret feia deport. Fins que va arribar un dia en que es va cansar d’eixes inútils curses i va decidir comprar-se un telèfon. Eren i són encara molt cars, però a ell no li va suposar molt. Va traure el braç momificat d’una santa que havia espoliat d’Espanya i li la va vendre al primer que va passar. D’eixa forma va aconseguir un telèfon”.

Armand Girardot, 44 anys, carter: “Jo sempre ho he dit i ningú em creu, però els carters, si volguérem, podríem canviar la història. Imagineu que quan van segrestar a Ricard cor de lleó ningú haguera dut la carta del seu rescat a Anglaterra. O que algú haguera falsejat la carta a Napoleó dient que no anava a rebre reforços en la batalla de… de la que fora. Què haguera passat aleshores? Per això mateix dic que els carters tenim un poder immens. I això precisament vaig pensar quan vaig tenir entre les meues mans la carta que Hitler li va enviar a Franco.”

Carta enviada per Adolf Hitler a Franco el 22 de desembre de 1940:

“Estimat Franco:

No t’he oblidat. Vull reunir-me amb tu per a la nova campanya gloriosa de la que vull que formes part. Ens veiem a Hendaia la setmana que ve.

PD: Busca unes plantilles per a les fotos oficials. En augmentar 10 cm sobra.”

Extracte de l’entrevista a Franco del New York Times, 14 de maig de 1941:

E: I després d’eixa reunió, supose, acordaríeu iniciar la invasió de…

F: En efecte, després d’això vaig poder passar els Pirineus i em vaig convertir en Caudillo.

E: Fou dura la invasió?

F: Extremadament, però els alemanys van lluitar valerosament junt a la resta de patriotes espanyols. Tots ells foren els artífex d’aquest nou imperi.

E: Aleshores, podem dir que el seu somni s’ha complit?

F: Sí, res és comparable a ser el Caudillo d’Andorra.

Temps de lectura: 16 minuts

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close