fbpx
La revista més vital

A l’oficina.

Comence a sospitar que no és la classe de persona que em pensava. L’observo quan escriu al seu ordinador. Avui m’ha semblat que somreia. Ha estat fugaç, com una estranya llum a la seva cara. Brillava. I si… no, no pot ser. No crec que estigui enamorada. No vull. Però, fa unes setmanes que juraria que no la sento cridar, ni renegar. Potser vaig jutjar-la massa ràpid. Potser era jo que em sentia nerviosa per començar una feina nova i tot allò que em deia m’afectava. Sí, segur que és això. Mira! M’ha somrigut! Sí, jo crec que és a mi. És a mi? Ha aixecat el cap del teclat i li he vist els llavis lleugerament torçats cap a dalt mentre mirava cap a la meva taula. Imagina’t que és a mi… M’agradaria tant. Se’m faria tant fàcil venir a treballar. En realitat deu ser una persona afable, propera. Està clar que he estat jo la que he malinterpretat les nostres converses. Mira-la, què guapa quan somriu… Oh! Ve cap aquí. La saludo? No, li dedicaré un somriure. Com ella a mi. Aix… estic emocionada! Sí, sí, s’està acostant. Dissimularé i aixecaré el cap just quan arribi, casual. Un metre més, ara!

-I tu què coi mires?

Temps de lectura: 1 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close