Comence a sospitar que no és la classe de persona que em pensava. L’observo quan escriu al seu ordinador. Avui m’ha semblat que somreia. Ha estat fugaç, com una estranya llum a la seva cara. Brillava. I si… no, no pot ser. No crec que estigui enamorada. No vull. Però, fa unes setmanes que juraria que no la sento cridar, ni renegar. Potser vaig jutjar-la massa ràpid. Potser era jo que em sentia nerviosa per començar una feina nova i tot allò que em deia m’afectava. Sí, segur que és això. Mira! M’ha somrigut! Sí, jo crec que és a mi. És a mi? Ha aixecat el cap del teclat i li he vist els llavis lleugerament torçats cap a dalt mentre mirava cap a la meva taula. Imagina’t que és a mi… M’agradaria tant. Se’m faria tant fàcil venir a treballar. En realitat deu ser una persona afable, propera. Està clar que he estat jo la que he malinterpretat les nostres converses. Mira-la, què guapa quan somriu… Oh! Ve cap aquí. La saludo? No, li dedicaré un somriure. Com ella a mi. Aix… estic emocionada! Sí, sí, s’està acostant. Dissimularé i aixecaré el cap just quan arribi, casual. Un metre més, ara!
-I tu què coi mires?
Temps de lectura: 1 minuts
