Si viatges a la línia 3, potser trobes un amic cap a la meitat del camí. No són realitats tancades allò què pots vore a través de la finestra.
Agafa el riu i torna a nedar cap al centre de la terra, jo ho faig a voltes i sent que puc tornar a aletejar com un peix daurat.
Utilitza el bus què et portarà cap al cementeri, qui sap si trobaràs algú què et salve amb el seu perfum d’herbes d’una tornada avorrida.
No agafes el camí llarg cap a la platja, et perdràs en un munt de carrers que semblen iguals, sense ànima, i el viatge serà tan dilatat que farà l’efecte de no acabar mai, si, al final, t’esperen amigues per sopar.
Quan puges a la línia de la felicitat travesses en poc més de quaranta minuts una ciutat vella, que s’ha fet a ella mateixa i què vol anar cap a un punt de tornada, un punt… d’equilibri? És un trajecte ambiciós què acaba amb la visió clara d’allò tradicional o més bé d’açò blanc i marró i exquisit.
S’esgoten les línies o hi ha molts viatges imaginaris.
Puge al 37 i m’envaeix un sentiment d´humanitat, de gent que s’acaricia per sentir que no està a soles, que fa un trajecte curt, com una anada fins al punt de canvi.
Caminant envers la parada de vegades trobes cares desconegudes, però això és una dada poc rellevant.
Jo camine fins a la porta del castell roig i al camí puc trobar una casa de negocis que desprèn un aire pesat, convertida un dia en espai de venda, un altre dia en espai de lletgíssims articles en venda, qualsevol història de terror pot succeir en aquesta casa. Però al camí fins al castell roig que em porta al somni, trobe també la fragància del gessamí i el record que més m’unirà sempre, sens dubte, a aquesta ciutat.
Els animals queden lluny i prompte sabràs que has de caminar una estona curta si vols gaudir d’un viatge en el temps.
Agafes qualsevol altre mitjà de transport i penses potser les mateixes coses sense la contrapartida d’aquell que es queixa eternament de com va el país, o d’aquell altre que només té ganes de gresca, d’aquells xics carregats amb aquelles grans caixes transportadores d’instruments de plaer. Caixes amb moltes rodes, que roden per avingudes i contenidors de gent, que giren per les rotondes deixant-te en l’aire amb una cama i fent equilibri.
Aprofita per a fer coses per a tu, em diu una amiga, i la durada del trajecte no m’inspira, llig, descarregue documents, em desinforme, tafanege uns minuts, com no. I en comptades ocasions intercanvie unes paraules gracioses i útils amb un senyor amb motxilla de gaidó que em transmet serenitat, pot ser m’haja entès, el dubte està surant.
Baixes, permís, baixes en la següent, vas a baixar, és que no es pot passar, em permets.
Sempre cap al final hi ha un lloc per a mi.
Temps de lectura: 2 minuts
