fbpx
La revista més vital

Abans del primer llamp del matí

En Miquel Àngel era el dibuixant de còmic de moda a la ciutat. Les seves historietes estaven exposades als aparadors de les millors llibreries i botigues especialitzades en aquest subgènere literari.

Ell, emperò, era un dels protagonistes de la seva pròpia història, del seu particular argument, amb un plantejament clònic cada nit, amb un nus —tant als budells com en el paper cartoné però sense un desenllaç, encara.

Abans de ficar-se al llit, cada vespre premia, amb el sentir del malenconiós i l’anhel del desesperat, un llapis i traçava els trets de l’altra protagonista de la seva història. El seu esperit innovador en el món de la vinyeta l’atordia, l’esbroncava, el maltractava. Tan sols ell coneixia —si és que ho sabia— la raó per la qual s’havia encapritxat d’un somni, tan típic, tan tòpic, tan carrincló. Embolcallat per la fosca nit, en Miquel Àngel continuava guixant un nou foli damunt el seu cavallet. Uns ulls que l’escodrinyaven, uns narius que flairaven el seu alè, uns llavis que li enraonaven secrets; el The End d’aquella història, la d’ells dos.

Acostumava a parlar en els seus còmics d’amor, de somnis i de trobades al cap dels anys, en un altre lloc, en un altre món. Pretenia sanar els seus planys amb el retolador negre quan era incapaç de resoldre-ho, cada nit, amb el llapis. El seu públic augmentava, però la seva vida se n’anava en orris, pàgina rere pàgina.

Aquella nit va plorar amb l’amargor del foll, amb la insolació mental del suïcida, amb l’ensorrament del perdedor. Es presentava un altre cap de setmana sol, sense Ella, sense l’altra protagonista, l’única plausible per a aquella història sense final. Aquell cap de setmana, emperò, era diferent, especial, únic: havia decidit fugir, anar-se’n on ningú no el trobés, evaporar-se com un nyap després de fregar-hi una goma d’esborrar; a les dotze de la nit es mataria.

Va obrir la farmaciola i va escollir, a l’atzar, una dotzena de píndoles, de tots els colors, de totes les formes, de totes les mides. Les va arrenglerar en una filera davant del seu escriptori d’angle. Whisky? Lleixiu? Aigua de l’aixeta, més pràctic. Un parell de glops i adéu-siau caçadors d’autògrafs, manga-addictes i col·leccionistes d’edicions limitadíssimes; i adéu-siau, Dona Dels Meus Somnis…

Una arcada, un vòmit, un ennuec. Després d’un lot de convulsions va aturar-se, de cop, en sec, en pau. Tot seguit va continuar somiant, com si res. El mateix somni de cada nit, la mateixa dona de cada nit, el mateix malson de cada dia. Era Ella, una altra vegada. Però aquell cop no era un dibuix, no era de paper, no era en la seva imaginació d’artista gràfic per a adolescents. No. Va abraçar-lo, li petonejà el coll, va prémer-se contra el seu pit.

—Per què, per què ara? —li va preguntar en Miquel Àngel.

—Perquè m’has cridat, perquè m’has vingut a veure, perquè sempre t’he estat esperant, amor meu… —va respondre-li la seva heroïna de cartolina mentre s’inflava una nova vinyeta.

Després del primer petó, ben fondo, on tan sols els escollits per a l’amor etern poden arribar, ni que sigui d’esquitllentes, Ella va fitar-lo a les ninetes i li confessà:

—No et pensis que allà on anem tot serà de color fúcsia. També tenim els nostres problemes. I a la millor això nostre, algun dia, s’acaba.

—M’hi arriscaré. Sempre podem tornar aquí, no?

—T’estimo…

FI

Temps de lectura: 3 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close