fbpx
La revista més vital

Acollint nous horitzons: pensaments, emocions i sensacions d’un viatge en l’etapa final de vida

Com a ser humà, subjecte a una limitació de temps i espai, crec que la vida és curta i que a mi m’ha tocat viure-la intensament. Després de 36 anys de vida, ha arribat un moment en el que començo a adonar-me de com m’he estat tractant en aquests últims anys. Escoltar-me és un dels primers aprenentatges que he interioritzat i que m’ha permès adquirir una enorme consciència de tot allò que em dic. No ha estat un procés fàcil, el meu diàleg interior és permanent i fins ara no havia identificat aquesta veu interna, tant present en tots i sovint tant difícil d’escoltar. Fa poc que he iniciat un viatge intransferible, sortint de la cova on feia tant de temps estava.

Quan ens van donar la notícia del diagnòstic, el meu marit i jo estàvem a la consulta del metge. A partir d’aquí, vaig iniciar un procés de recerca en diversos hospitals espanyols i estrangers, viatjant per a trobar algú que em digués que tot allò no era cert. No volia acceptar de cap manera la realitat, fugia d’ella en tot moment, tal i com havia estat fent en els últims temps.

Per què em va costar tant acceptar el que hi havia? Era una situació dura però que havia de digerir a poc a poc i fer-la conscient. Era una tasca difícil per mi. Feia anys que portava integrat un mecanisme de defensa per tal de no sentir el que estava passant al meu voltant. Era com un suïcidi lent que em permetia no captar aspectes que no volia acceptar de la meva realitat.

Quan per fi vaig decidir obrir els ulls i mirar a la cara tot allò que m’estava succeint, es va obrir una porta i va sortir la bomba de ràbia que estava emmagatzemada dins meu. Van ser varies setmanes en que la convivència amb el meu marit es va fer dura, estava enfadada amb tot i amb tothom i trobava la vida extremament cruel i injusta. Fins i tot em vaig posar a escridassar a Déu, a qui feia anys que tenia oblidat. Al cap d’uns dies, vaig començar a sentir un gran temor cap al que em venia. Tot era desconegut per a mi. Tenia por al dolor, a tots els canvis que hi hauria a la meva vida, a com ens organitzaríem a partir d’ara com a família. I, sobretot, em preocupava com dir-li a la meva filla el que estava passant.

Recordo el mes de març de l’any passat quan vaig decidir trobar una solució al que m’estava succeint i vaig contactar amb varies persones que havien sobreviscut al càncer, buscant tractaments alternatius. Finalment, després d’una accelerada cursa cercant altres mètodes per a eliminar la malaltia que vivia dins meu, va envair-me una gran desesperança. Durant dies i dies vaig estar plorant desconsoladament, no volia veure a ningú, ni tant sols vaig moure’m de la meva habitació. Sé que aquesta tristesa forma part del dol anticipat que estic vivint i que a casa tots es van preparar per una realitat que se’ls acostava i que cada dia veig més imminent. Sento que la meva nena és conscient que em moriré, que està adaptant-se a molts canvis i m’agradaria parlar amb ella. Sé que ho faré quan em vegi amb prou forces. El problema és si aquest moment mai no arriba, si d’aquí poc ja és massa tard.

Davant de tots aquests canvis, m’adono que ha augmentat la intensitat de tots els meus vincles. Hi ha amics a qui no veia massa i estan venint cada setmana a veure’m. Tota la família sap que existeix la possibilitat de perdre’m, conscients de que podrien ser els últims moments per a compartir. Sento que totes les relacions s’han tornat més càlides i profundes.

Actualment, després d’haver après a conviure amb una porta molt pròxima anomenada mort, he decidit deixar de lluitar contra ella i permetre que aquesta sigui la meva mestra. La meva filla Minerva és qui més m’ha ensenyat en aquests últims temps, acompanyant-me a transitar aquest procés amb més naturalitat i força. M’adono que ella no té el mateix concepte de mort que jo, ho viu com quelcom més natural. Tot i que només té sis anys, m’ha ajudat a deixar de veure la malaltia com el meu enemic.

La malaltia que habita en el meu cos ha estat durant molt de temps com una presó que m’ha circumscrit a certes decisions personals. Ara veig que no està en les meves mans canviar aquesta situació que tant dolor em causa, però que tinc una plena llibertat per a escollir l’actitud amb la qual afrontar aquest sofriment. He descobert que haig de traspassar aquests murs auto-imposats i parlar amb les persones que estimo, que quan ho faig tot és més fàcil. M’he adonat que aquests últims anys han estat anys mestres i que fins abans del diagnòstic estava vivint sense vida a dins meu, apagada.

En el meu últim ingrés hospitalari, vaig sentir-me molt dèbil. Des del meu estat, vaig demanar en diverses ocasions que no volia viure més. Un dels meus primers pensaments va ser el convenciment d’haver viscut una bona vida. Tot i els meus errors, he tractat de millorar en tot el que he fet al llarg del temps. Però sóc humana i això comporta que en ocasions m’he deixat arrastrar pel meu ego, amb accions que m’ha costat perdonar-me. L’única cosa que em sap greu és el temps dedicat a fer allò que realment no m’importava amb gent que si que m’importava. En aquests moments, em venien a la ment el meu marit, els amics, la meva mare, etc. Vaig decretar que ja no intentaria tenir raó, elegia a partir d’aquell moment ser feliç. Ningú és perfecte, però la vida m’ha donat uns dies més de vida i l’elegeixo com a companya.

El doctor em va venir a explicar el meu estat i li vaig comentar que morir no em feia por, que m’havia preparat per aquell moment. Tot i així, no me’n volia anar, estimo la meva vida i la tristesa que m’envaeix només de pensar  que s’acosta el final és gegant. M’hagués agradat veure a la Minerva créixer, anar al seu festival de Nadal, veure les primeres arrugues del meu marit i envellir al seu costat. Espero haver estat una bona mare i esposa per a ells.

Si se’m concedís el miracle de no morir, miraria el futur d’una altra manera, tornaria a la vida, a jugar amb ella des d’una altra visió. Assaboriria cada repte com una gran oportunitat, canviaria la meva relació professional, deixant la feina que porto setze anys realitzant com una esclava.

Enfrontar-se amb la mort d’un ser estimat és una de les experiències més doloroses que he experimentat. Recordo el procés terminal del meu pare, que em va portar a una muntanya russa d’emocions i a un estat d’immensa aflicció. Tot i així, les tempestes no duren per sempre i el dolor es va anar dissolent, de mica en mica. Qui m’havia de dir que la vida em portaria aquesta experiència de nou, però ara en la meva pròpia carn.

Ara mateix estic escrivint aquestes paraules a la butaca de casa i, com sempre, em ve aquesta idea estranya de què deu haver-hi després de la mort. Què hi haurà darrera d’aquesta experiència que ben aviat em tocarà viure? Una amiga em va deixar un llibre que parla de la visió budista de la mort i on es diu que la vida és eterna i, sincerament, aquesta creença em tranquil·litza. Hi ha dies en que m’he qüestionat aquest principi però m’ajuda pensar que potser la vida continua, d’alguna altra manera.

La mort a vegades ens sembla que arriba massa aviat, però crec que el cicle de vida ha de tocar fi en algun moment que no depèn de nosaltres. Tots els processos de la vida són circulars i jo formo part d’aquests. Després de la primavera, ve l’estiu; després de la tempesta, surt el sol. El meu viatge no és cap excepció d’aquest procés cíclic i també ha de passar per un altre port. Segurament, aviat iniciï aquest nou periple, sense conèixer molt bé el destí. Confio en la saviesa de la naturalesa i tinc l’esperança que m’espera un nou horitzó. Tal i com li he explicat a la meva filla, estaré sempre al seu cor. En un moment molt especial per a mi i que recordo amb tot detall, em vaig atrevir a explicar-li com em sentia. Vaig poder dir-li que si tancava els ulls, sempre estaria al seu cor, igual que totes les persones que estimem, sempre estan amb nosaltres encara que no les puguem veure.

He de reconèixer que la malaltia m’ha ajudat a reprendre el contacte amb la família, que tenia d’alguna manera tant a prop però emocionalment tant lluny. Mai m’havia sentit tant a la vora de la meva filla com després d’acceptar aquest càncer que ha triat el meu cos. He après a abraçar als sers vius i a la natura en tot el seu esplendor i accepto el moment en que s’acabi el meu treball a la terra i hagi de deixar aquest cos, com l’eruga fa amb la papallona. Quan aquest moment arribi, es trencaran les cadenes del dolor i de la por a tot allò desconegut. En aquest moment, seré com una papallona i volaré plena d’amor cap a l’infinit.

Temps de lectura: 8 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close