La brasa està en marxa. L’olor de fum ens acompanyara durant tot el dia i part del cap de setmana. Taules separades, majors i nens (que fan viatges constants sense deixar quiet el cul), el poal de les llaunes buides de cervesa que comença a omplir-se i els gossos que busquen alhora carícies, atenció i menjar (tan humans que Freud els hagués pogut psicoanalitzar i tindrien patologies germanes de les meues i les teues).
Anem fartant-nos i, com acostuma a passar, fa goig donar alguna cosa de menjar als gossos. Una deixalla del plat o fins i tot un poc de carn que s’ha reservat per als nens (de quatre potes) de la casa. Un clàssic. Són gossos acostumats i ben alimentats, fets als sabors de la taula.
Arriba el cafè i la copa (el puro no, açò seria massa dels 90). Els nens fan seus els dolços i comencen a jugar, com si el menjar no els pesara, ni la digestió suposara un esforç. Recorde algun episodi de menut on carreres després de dinar acabaven amb unes ganes boges de menjar dolç, com una síndrome d’abstinència prematura.
Els gossos a la part del pati a cel obert, on la llum va baixant marcant la fugacitat de la sobretaula, apuren les almoines i, ja que han obert la gana, passen al seu menjar. Imagine que amb el sabor encara a la boca d’un bon tros de carn o d’un os sucós és més fàcil empassar-se eixes boletes seques.
Em fan que pensar els animals domèstics, o domesticats. En un primer moment em sembla una llàstima. Tot animal que és alimentat per l’ésser humà deixa de ser en essència el mateix animal. Però després d’eixa idea romàntica recorde que animals com els gossos han evolucionat, posant de la seua part, per fomentar aquesta dependència. El que jo tracte com supremacia humana ha sigut fruit també de l’adaptació. Un camí, no sé si l’únic possible o no, però que és d’un èxit inqüestionable.
Adaptació, de nou potser Freud voldria aportar alguna cosa. Per als animals la urgència, la claredat de l’objectiu simplifica les coses. Sobreviure n’és l’únic.
L’ésser humà, però, una vegada té la seguretat de no morir en qualsevol moment (o almenys aquesta il·lusió que permet la vida més enllà de sobreviure) es complica tractant d’adaptar-se a totes les situacions en les quals participa.
Com amb les relacions, on adaptar-se per a sobreviure (metafòricament si és possible) implica, de vegades, ser tant gos com eixe animalet encantador que et col·loca el morro entre les cames. Un animal (humà, en aquest cas) que possiblement faça el necessari perquè eixes deixalles del plat l’acaben alimentant. Si sols volem sobreviure (més fins i tot que viure) l’adaptació serà fàcil sempre que els rols estiguen clars. Hi ha d’haver jerarquia i guanya, com en un bon duel de pel·lícula, qui té menys por a l’abisme.
Si no ens conformem a sobreviure, la cosa es complica, La tendència a ser complaent és forta, la corda de la por encara més. Jo que sóc de protectora carregue amb tot un historial. He passat per diferents mans i ja no sóc un cadell adorable. Amb tot el més complicat és desaprendre antics costums. Quan has estat molt de temps acostumat a les deixalles, sense ni tan sols el bol de pinso, quan les carícies falten (i recordeu que almenys els gossos arriben a llepar-se per tot a reu però, de normal, les persones no) i vius amb les orelles baixes, costa soltar la pilota per a seguir jugant. És difícil reconèixer les subtileses de l’adaptació amable, de gestos desinteressats, de petites mostres que diuen molt. Busques allò que et faltava on tenies la seguretat precària del serf, i sovint no veus el que tens a l’abast de la mà. La possibilitat de ser dues persones, o dos animals de vegades (per a bé y per a mal), més lliures de la necessitat i la convenció. Que trien a què lligar-se, a qui estimar.
El Sol ha baixat ja per les finques del voltant. Fa inclús una mica de fresca. Plats bruts, taques de cafè al mantell i ganes d’estirar les cames. A casa de la mare la pica no pot romandre plena massa temps i el màxim que aconseguim és ajudar-la però no fer-la fora de la cuina. Aprofitem que s’alça per començar la processó d’arreplegar la taula. Un gos dorm tombat al raig de sol que queda al pati, l’altre intenta furtar la pilota dels nens sense massa sort.
Temps de lectura: 4 minuts
