fbpx
La revista més vital

Adulteri amb escafandre

S’està de genolls, ben aferrat als tentacles cefàlics. No pot estroncar la vomitera. Les tripes se li escolen budells avall. Hores més tard, consulta el pes del seu malmès cos: dos quilos menys. Aquest mes ja n’ha perdut onze. L’al·lèrgia el matarà. Haurà d’anar-se’n, ben aviat. Encara no pot morir, emperò. És l’últim de la seva ètnia. El darrer yra. Sense descendència. Fill únic; mare morta; de pare desconegut.

Tot seguit, Syorkay va connectar-se a la xarxa. Hi va pitjar SANITAT. Segons l’últim comunicat mèdic oficial, es recomanava als yres que emigressin al satèl·lit Syn, una de les llunes del Fheynn, el tercer planeta en l’òrbita de la galàxia Eeyr. No us afectarà l’al·lèrgia, prometia l’informe del govern. Aquell mateix vespre se’n va anar. En la fugida deixà enrere llar, companya uk unitentacular i tres fills, clònics com la mare. Ni se’n va acomiadar. Ells rai, que n’estaven immunitzats.

El record del pare va aflorar-li, de sobte. Mai no l’havia sentit tan a prop. Mai. El creia soterrat en l’oblit més pregon.

L’hostessa-androide els desitjava un bon viatge. Un cop degudament criogenitzats, hi arribarien en menys de dos anys-llum. Durant el somni, prèviament seleccionat, va cavil·lar la possibilitat que una yra l’esperés a la llunyana galàxia. Es delia per malviure amb ella, per agonitzar al seu costat, per fregar-hi el tentacle abdominal, per copular-hi; per perpetuar l’espècie.

La mateixa hostessa-androide va despertar-lo. Benvingut a Syn. Abans no aterressin, un intèrpret alertà els passatgers: Acaba d’esclatar-hi una guerra civil. S’enfrontaven androides contra mutants. A més, corria el rumor que ambdós bàndols anihilaven, sense contemplacions, qualsevol tipus d’ésser que s’hi bellugués sense intervenir, directament, en el conflicte. Alguns viatgers van decidir modificar el seu trajecte. Syorkay, emperò, no. Preferia morir d’un tret al cap que amb l’entranya perbocada per un darrer recargolament de dolor.

La nau s’allunyava, univers enllà. L’esperit del pare s’estava en aquell esquifit satèl·lit. Notava el seu alè darrere el clatell.

A l’ambaixada interestel·lar el van informar de tots els quès i perquès. Primer de tot calia que passés el control de desinfecció. A part de la sabuda malaltia vírica, no van detectar-li cap altra anomalia que l’impedís l’entrada i consegüent estada al satèl·lit. Una altra androide va notificar-li, pel seu interès, que precisament en aquells moments també hi tenien registrada una yra, des de feia ben bé quatre mesos. Es deia Mhean Oyche. L’ordinador central confirmava que es tractava de l’única femella d’aquella raça a tota la galàxia. Havia tornat a néixer.

Cinc hores de turbulències a bord d’una nau-llançadora interplanetària. Durant tot el viatge, l’ombra del pare li mormolava Vés amb compte, fill. El taxista va assegurar-li que la revolta s’estava exacerbant. Mataven a tort i a dret, sense comprovar si eren turistes o enemics.

Després de baixar de l’aerotaxi, va continuar la seva odissea per contactar amb Mhean Oyche. Rates, grans com gossos, ensumaven i triaven les deixalles acumulades al carrer. En confirmà les senyes. Sí, és aquí. No, fill, no hi pugis. Ni cas. Ningú no contestà a la trucada, però la porta va obrir-se. L’ascensor el va dur fins on vivia la yra.

—Bona nit… Disculpa que no m’hagi anunciat, però…

—No pateixis. T’estava esperant. Entra, sisplau. Ets a casa teva…

Llurs tentacles van estremir-se. S’arrosaven i s’estiraven, espasmòdicament. Mai no havia pogut estimar una dels seus. Se n’afartaria. Fill, no… Ja està, pare. Ja l’he prenyada. L’espècie, pare, pensa en l’espècie. Amb les antenes a frec de pell van adormir-se.

A l’endemà, ella ja no era al seu costat. Era damunt seu, amb el tentacle lumbar que l’escanyava el sexe.

—Em fas mal… —es queixà Syorkay, ben baldat.

—Serà un momentet de re, com sempre.

—Què vols dir?

—És l’hora, Syorkay. Gràcies a nosaltres, la raça continuarà endavant. Tindré un fill pur, cent per cent yra. Ho entens? Pots arribar a entendre la transcendència de la nostra missió?

—Sí, però…

—És la tradició, Syorkay.

Va prémer-lo una mica més, fins a l’ofec.

—… No sé… de què… em parles…

—L’al·lèrgia. Has de morir, Syorkay. La tradició…

Abans que Mhean Oyche el sacrifiqués, Syorkay va entendre per què la mare mai no li parlava del pare.

FI

Temps de lectura: 3 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close