Enguany he comprat el llibre que ha merescut el premi Sant Jordi, una novel·la escrita per Jordi Cabré que acaba de publicar Òmnium Cultural i Enciclopèdia Catalana. Sense pensar-ho, sense haver llegit cap crítica. Amb tota la confiança que trasmetia l’autor, que va vindre a Castelló a impartir una conferència-presentació, i que té, s’ha d’acceptar, bona capacitat per a la comunicació.

El jurat del premi estava format per Maria Campillo, Míriam Cano, Fe Fernández, Ferran Gadea i David Guzman. I el comentari que han fet públic, imprés a la darrera pàgina, just abans del colofó, profereix:

“Un joc de miralls de naturalesa catabàtica que dialoga i s’enjogassa amb la pròpia noció de literatura. Una experiència de lectura que ens interroga sobre els mecanismes de la creació i que qüestiona l’estatut de veritat que emmascara l’artefacte.”

La novel·la, que ja han anunciat que tindrà una versió televisiva per una productora del Regne Unit, és un recorregut que el dia de Sant Jordi, amb records inclosos, fa un escriptor famós, quan descobreix que el llibre més venut és una autobiografia que porta el seu nom i la seua foto en les cobertes. I això esdevindrà un malson, ja que no n’és conscient d’haver-la escrita, ni tampoc d’haver viscut el que hi explica que, tanmateix, va succeint mentre ho llig. I és tot molt gros!

La narració, escrita en primera persona, va plena de referències artístiques (descripcions de quadres, escultures, peces musicals…) i de recursos lingüístics de litúrgia religiosa, com d’escola de capellans o monges. Una trama que evoluciona lenta i pastosa, un sentit de l’humor poc incisiu i amb algunes escenes repulsives com quan en un suposat to d’erotisme sublim, la Noia-alumna (amb majúscules, sempre) protagonista (d’una bellesa excelsa i celestial, virgo potens) fa que els servesquen una paella de peix a l’habitació de l’hotel, i obliga l’escriptor-professor abduït per l’amor i el desig que li l’empastife l’arròs per la pell  i que se la vaja menjant granet a granet, musclo a musclo, calamar a calamar. Altres consideracions, a part, pobra gent la dels hotels! La quantitat de porqueries que es deuen trobar als llençols!

En fi, una mica massa de pàgines per explicar una història mil vegades contada, la d’aquelles persones que han d’expiar relacions ulteriors a les legítimes. Els adulteris mal païts fets literatura. La vida no és fàcil, ni sempre divertida, però d’un premi Sant Jordi se’n podria esperar més. Jo, almenys, me n’esperava prou més.

Imatge de l’article: Maqueta de la Sagrada Família acabada

Temps de lectura: 2 minuts