Ahir tot era més bell?

Agota Kristof (Hongria 1935 – Suïssa 2011) relata en aquesta novel·la curta la petita vida d’un hongarés, exiliat o refugiat, a Suïssa en acabant la guerra mundial. La insensatesa del seu present, abocat a un treball mecànic i repetitiu en una fàbrica de rellotges, el fa caure en una enyorança: “Ahir tot era més bell…”, que en l’esdevenir de la narració es revela completament inútil: una infantesa irrepetible, amb un parell de secrets que guarda zelosament i que el portarà a canviar d’identitat; l’esperança de retrobar un amor perdut, que definitivament a la fi no s’ho valia; la il·lusió de ser escriptor encara que pràcticament no havia anat a escola…

La novel·la, de 136 pàgines, s’estructura en set capítols, que a l’índex apareixen “doblats”, on la primera part és una mena d’introducció onírica, evocativa, poètica, i la segona plenament narrativa on continua la història de Sandor, el protagonista. Sembla que és una novel·la basada en la vida de la pròpia autora, que no va publicar fins el 1987, quan ja tenia 52 anys.

En definitiva, tenim un llibre diminut amb una història grandiosa de persones que viuen, que gaudeixen i pateixen. D’històries humanes que es repeteixen arreu. I alguns no ho superaran, però d’altres sí. Certament és trista i desesperançada, com sembla que són totes les obres d’Agota Kristof, però escrita, i traduïda, amb una sensibilitat i un punt d’imaginació surrealista que fa de la lectura una molt agradable experiència que et permet copsar sensacions autèntiques, que és una sort compartir.

Eva Piquer a l’ARA també n’ha parlat: https://llegim.ara.cat/opinio/Que-mon-cremi-traves_0_2189781033.html

Imatge de l’article: Oli sobre tela, sèrie “Tardor”,

Clàudia de Vilafamés:  http://claudiadevilafames.net

Temps de lectura: 1 minuts