fbpx
Diversa, transversal i en valencià

Això no és un article sobre Rússia i Ucraïna

Són les tres i quart d’una vesprada de dijous de febrer, i havent dinat després de huit hores i dos minuts de treball, seu al sofà: un sofà blanc, en un espai blanc de decoració minimalista, en què l’harmonia albina només es veu alterada pel verd de les fulles d’una planta artificial de l’Ikea i pel negre del televisor. Sols de pensar que demà a la nit quedarà amb la Marta per fotre un clau, i ja li creix una inflor a l’entrecuix, però prefereix deixar de banda l’onanisme i reservar la benzina per a l’endemà.

Podria posar-se una pel·lícula de Netflix, o aquella sèrie de què tant li han parlat sobre uns fumadors amb boina, però primer passeja per Twitter. Sembla que ha esclatat la guerra a Ucraïna perquè el boig rus -és que són més roïns… sempre ho han sigut; mai no han estat de fiar- amb ànsies imperialistes ha decidit envair aquell país. El nostre protagonista no acaba de conéixer exactament les causes del conflicte, però @Elteuhistoriadordehui apunta que Putin vol crear la nova URSS. Putos comunistes de merda!, no pot evitar-ho. Segueix lliscant cap amunt, i @Geopolitikvlc n’assenyala un altre motiu: Rússia combat el nazisme a Ucraïna. Home, és que els nazis es reprodueixen com un mal pandèmic!, externalitza amb un punt -lleu- de resignació. Per a @MGueroleta94, no s’entén que el dictador haja decidit iniciar l’ofensiva justament ara que gairebé hem passat el coronavirus. Té raó, tio, a qui collons se li ocorre?, crida a la pantalla. @Ladelsegundoderecha, per la seua banda, demana a Putin, per favor, per favor (hi col·loca l’emoticona de les dues mans unides en senyal de pregària), que pare els atacs sobre la societat civil. Encara té temps d’analitzar l’aportació de @EmaSdridP: La culpa és de #PerroSanxe per permetre que #ElColetas entrara al poder i per cedir davant les pressions dels independentistes i dels proetarres. És que menut casoplón es va comprar, el molt malparit, eh?, s’indigna en veu alta. Se succeeixen les raons (i els comentaris; les comenta totes, tooootes), una rere l’altra (i un rere l’altre), una rere l’altra (i un rere l’altre), pa-pa-pa-pa-pa (pa-pa-pa-pa-pa), que li conformen una visió polièdrica; ningú no li podrà retraure –com sempre li retrau el roig-desgraciat-catalanista de l’Àngel– que s’haja quedat només amb una part de l’opinió pública: ha llegit totes les informacions que han passat pel seu timeline, fins i tot les dels periòdics de capçalera que llegeix, uns periòdics totalment independents que, en absolut, mostren cap línia editorial. Mostren la veritat, sense partidismes!, com els va defensar en una discussió amb aquell roig-desgraciat-catalanista.

Amb una idea, per tant, més o menys formada, deixa Twitter i entra a Instagram: les primeres imatges amb missatges de suport als ucraïnesos i requadres bicolor amb el blau i el groc; caricatures del president rus; stories d’aquest amb líders d’extrema dreta; fotografies d’aquest amb líders d’esquerra –perquè ja se sap allò dels extrems i tal i tot això i allò altre–; un vídeo de Putin amb Diego Armando Maradona ple de sobredosi d’excitació; etcètera. Són les tres i vint-i-set i amb una energia vital impròpia d’aquestes hores en què acostuma a fer una becaina –potser és la ira pels inicis del conflicte bèl·lic, potser és encara l’erecció–, decideix dir-hi la seua d’una manera necessàriament lacònica perquè, d’una banda, ningú no el prenga per un equidistant o per un insensible o, pitjor, per un desconnectat de l’actualitat, i, d’una altra, ningú no l’etiquete de comunista, feixista, pro-rus, pro-ucraïnés o pro-alguna cosa que el puga definir ideològicament, perquè ell serà moltes coses, però, sobretot, per damunt de tendències extremistes i de tot tipus de sigles, hi ha una cosa que no és: polític –de fet, sempre es descriu com apolític; tots els polítics són iguals, un tall de lladres mentiders. Llavors, sobre un fons negre, escriu en lletres roges “No a la guerra”. Perquè si hi ha alguna cosa bàsica que ens agermane és aquest desig, aquesta voluntat: no voler la guerra. (Ningú no vol la guerra, però putos catalanes, ojalá los bombardeen. Ningú no vol la guerra, però a por ellos. Ningú no vol la guerra, però, als bascos, els haurien de torturar. Ningú no vol la guerra, però si me hablas en valenciano te mato, hijoputa. Ningú no vol la guerra, però maricón de mierda, ojalá te contagien de sida. Ningú no vol la guerra, però la culpa es de las madres que las visten como putas. Ningú no vol la guerra, però con Franco vivíamos mejor i el golpe de Estado fue culpa de los rojos. Ningú no vol la guerra, però ací que no vinguen els immigrants negres que només que porten delinqüència i ens lleven la feina. Ningú no vol la guerra, però si tanto te gustan los refugiados –amb tonalitat fosca– ¿por qué no los metes en tu casa? Ningú no vol la guerra, però al desembre no es fan plans perquè és el mundial de Qatar i no ens el podem perdre per res del món. Ningú no vol la guerra, però tu deixa que els moros es maten entre ells i en pau. Ningú no vol la guerra, però, però, però.).

A les tres i trenta-dos, segueix passant stories i en veu una d’aquella xica amb qui va intentar intimar sense èxit una nit d’estiu; hi apareix en biquini –som a febrer, però diu que té ganes d’estiu–, es fixa en l’escot i pensa que sí, que alleugerirà la inflor, que el que va davant, va davant. Es torca amb el primer paper que troba i cau rendit. A les cinc i dotze es desperta, va a llavar-se les mans i les restes de paper-líquid-record de l’escot, i, animat com està (recordem-ho: és dijous a les cinc i dotze de la vesprada, ha descansat i demà a la nit ha quedat amb la Marta), es posa música i decideix posar una nova story amb la cançó del moment acompanyada d’un breu –en el poc de temps que el coneixem, ja sabem que és un home de poques paraules– Mañana, viernes, gente i d’un ninotet ballant. Es canvia de roba i surt a córrer, que cal estar en forma per aguantar demà durant prou de temps perquè en quede ben satisfeta, ha ha ha, ha ha ha ha, ha ha ha ha ha ha ha…

Nota: No em negaran, estimats lectors, que els directors de cinema o de sèries de televisió i els escriptors de ciència-ficció no ho tenen cada vegada més difícil per crear un producte que, per mitjà de l’exageració tecnològica, satiritze la societat actual.

Temps de lectura: 6 minuts

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close