Comence a sospitar que no és la classe de persona que em pensava quan sent com els seus besos es buiden de passió i s’emplenen de fúria. Però això és només un recel i no permetré que un pressentiment em boicotege la nit.
La sospita comença a prendre forma d’evidència quan el meu cos, barrat dessota el cos d’ell, perd tota llibertat de moviments i no pot defugir les seues dures envestides.
“Para”, li demane i ell em respon marcant, amb les seues dents, la meua pell.
“Para!”, suplique mentre intente, inútilment, aferrar-me a la idea que tot açò deu ser un malentés, no puc haver-me equivocat tant quan he permés que les dolces paraules d’aquest xic em portaren al seu llit. Ara bé, el meu cos ja no pot aliar-se amb els paranys de la meua ment i s’eriçona davant la certesa que l’home nuu que està a sobre meu no és qui aparentava ser.
Intente un darrer “para”, però no em surt el crit que jo voldria fer, sinó un atemorit i ronc xiuxiueig que ell silencia sense parlar. No li calen les paraules, només necessita un moviment de mans -una a la boca; l’altra, ferma, a la gola- i una mirada. Una gèlida mirada que em convenç, fins al moll l’ànima, que ell no és la classe de persona que jo em pensava.
Temps de lectura: 1 minuts
