Quan passejant pel camp veiem els tractors, les recol·lectores o les màquines que, a força d’estrebades als ametllers, no deixen una ametlla a l’arbre, no podem, per menys, de pensar en la gran quantitat de mà d’obra que han estalviat. Treballs que abans necessitaven el concurs d’una quantitat ingent de mà d’obra, amb l’avenç de la tecnologia són duts a terme per unes poques persones, però clar… això significa que la gent que abans s’hi dedicava, queden a l’atur, perdent tants llocs de treball com braços estalvia la maquinària en qüestió. Aquesta constatació fefaent porta més d’un a pensar que, en aquesta època de crisi i atur desbocat, les màquines, més que ajudar, el que fan és empitjorar la situació, creant una animadversió cap a la tecnologia tant més radical quant el teu lloc de treball estigui en perill per ella. Tot i això, encara que sembli molt actual, aquest discurs no és nou, i ja al segle XIX, a Espanya, les primeres màquines van provocar un rebuig tan violent que fins i tot va haver d’intervenir l’exèrcit. És el que es coneix com a Motí Luddita d’Alcoi.
Quan a mitjans del segle XVIII van començar a sortir les primeres màquines a Anglaterra, la seva eficàcia i productivitat incomparables van posar en peu de guerra els treballadors artesans que van veure les màquines com un competidor a batre. El moviment, anomenat “luddita” per Ned Ludd, un jove anglès que -suposadament- el 1779 va destruir dues màquines de tricotar en un atac d’ira, es va estendre amb violència per tota Europa segons anava avançant la industrialització dels diferents països. A Espanya, seguint la tradició d’anar a remolc de les avantguardes, la Revolució Industrial no va arribar fins ben entrat el segle XIX, sobretot per causa de l’enrenou monumental de la Guerra del Francès, que va impedir qualsevol desenvolupament mínimament coherent del país. Encara que, és clar, en un país en plena voràgine reaccionària, en què es clamava “Visca les cadenes! Mori la llibertat!”… implementar una novetat era una autèntica heroïcitat, quan no directament una insensatesa.
No va ser fins a l’arribada del Trienni Liberal (1820-1823) que, Ferran VII, forçat per un pronunciament militar que va reinstaurar la Constitució de Cadis, es va haver d’empassar l’absolutisme -almenys temporalment- i cedir a les demandes d’obertura social i econòmica. Aquest breu període progressista va donar confiança a diversos empresaris del tèxtil de la província d’Alacant a instal·lar els primers telers a Alcoi, aprofitant que la majoria de la població de la comarca es dedicava a la producció i manipulació de la llana per al seu teixit posterior. No en va, a un Alcoi d’uns 11.000 habitants, el 48% de la seva població treballava per a la llana, als quals s’havien de sumar uns 15.000 més igualment empleats al ram de la llana, però distribuïts pels pobles de la comarca. Tot i això, la instal·lació de les primeres fàbriques va caure com un gerro d’aigua freda al conjunt de la població alcoiana.
Vista panoràmica d’Alcoi
La producció, que fins aleshores estava centrada en el treball artesà que les famílies exercien a casa seva, va passar de cop a efectuar-se en centres de treball, és a dir a “fàbriques”. Unes fàbriques que, aprofitant la matèria primera subministrada pels paisans, augmentaven la producció tèxtil de forma bàrbara, modificant el paper dels antics artesans, els quals deixaven de ser manipuladors a ser simples proveïdors de la matèria primera. Aquesta novetat va provocar una reestructuració en la producció, desapareixent una gran quantitat de llocs de treball i condemnant a la misèria a una gran part de la població. La Foia d’Alcoi s’havia convertit, gràcies a les màquines, en una olla de pressió.
Així les coses, l’1 de març de 1821, 1.200 homes armats, farts de les màquines que els havien tret el pa, es van dirigir a Alcoi disposats a acabar amb les tan odiades competidores. Tot i això, Alcoi estava parapetada rere d’un ampli llenç de muralles, per la qual cosa els irats “luddites” es van acarnissar amb els telers que es van trobar als tallers ubicats extramurs. El tumult va tenir com a resultat l’incendi i la consegüent destrucció de 17 màquines valorades en 2 milions de reals (cost que valien un parell de goletes de guerra) i no va ser fins que l’alcalde d’Alcoi va prometre destruir els telers que hi havia dins de la ciutat emmurallada, que els treballadors no es van retirar. Tot i això, veient la magnitud de la mobilització i les males intencions dels manifestants, l’alcalde va fer cridar l’ Exèrcit per posar ordre.
Cinc dies més tard, el 6 de març, es van presentar dos regiments (estem parlant de 2.000-3.000 soldats per cada regiment), un de cavalleria procedent de Xàtiva i un altre d’infanteria provinent d’ Alacant, per posar ordre per força. Això va produir que, tres dies després, el diputat per Alcoi, Sr. Gibert, comparegués davant el Congrés dels Diputats per donar explicació del que va passar i consensuar les indemnitzacions als empresaris per les màquines destrossades. No se’n té informació precisa, però es van produir detencions que sis anys després encara mantenien diversos luddites rere les reixes, malgrat les sol·licituds d’indult efectuat per l’alcaldia d’Alcoi. Els treballadors afectats, per la seva banda, van haver d’aprendre a conviure amb les màquines ja que, encara que no els agradés, havien arribat per quedar-s’hi.
Sigui com sigui, a aquesta primera arrencada contra les màquines a casa nostra la van seguir moltes altres, la més coneguda de les quals va ser l’incendi de la Fàbrica Bonaplata de Barcelona del 1835, en què es va acusar també a les màquines de treure el mitjà de vida a la gent. No obstant, i malgrat que, per por o per ignorància, hi hagi gent que encara pensi que és millor per a la societat que centenars de persones es deslloriguin l’esquena segant el blat amb falçs, o obrint túnels a pic i pala, la realitat és que, sense la tecnologia, ni vostè podria estar llegint aquestes lletres, ni jo les podria haver escrit. Al capdavall, i com van poder arribar a comprendre els seus detractors del segle XIX, el veritable perill pel treballador no són les màquines, sinó les bones o males intencions de l’humà que hi hagi al darrere.
Com per a reflexionar-hi.
The Luddite Memorial (Liversedge, Regne Unit)
Temps de lectura: 5 minuts
