Cada temple era diferent, però sempre se les apanyava per a trobar el millor lloc des d’on observar-ho tot abans d’entrar en acció. Repassà mentalment el pla, que d’altra banda era el mateix des que va començar la seva aventura: primer s’acostaria sigil·losament al Sacerdot Suprem i el travessaria amb l’espasa. Aleshores, aprofitant el desordre, cauria sobre els altres dotze acòlits i els donaria mort un rere altre fins que no en quedés cap dempeus. Al primer temple va actuar abans que començaren el ritual, però després de veure com la rescatada es tallava el coll amb la seva pròpia arma va decidir que, per mes terrible que fóra, era millor esperar a que acabaren. Malgrat tot, aquest cop hi havia alguna cosa que feia que s’ho replantejara. No sabia dir massa be què era; tal volta el fet de veure-la lligada al sarcòfag (no com les quatre darreres), o tal volta alguna cosa en la seva mirada que reflectia el desig de viure. “Que carai!”, va pensar; “ja m’ho faré per allunyar-la de qualsevol fil”.
Sigil·losament es va apropar rere el sacerdot, espasa en mà. Per quan s’adonara que hi havia algú rere ell seria massa tard. Llençà el cadàver pel balconet d’un puntelló, això solia confondre els acòlits. El que no esperava és que la dona estesa es posara a escridassar, malgrat que tot plegat això li donava una mica d’avantatge. Un rere altre queien sota l’acer de les seves dues fulles, fins que sols ella quedava dempeus. Els crits s’anaren apagant, per quan va acabar el silenci era absolut. Aleshores, amb urgència, deslligà a la víctima i l’ajudà a alçar-se.
— Els… els has matat a tots?
— Un plaer haver-t’hi rescatat. Ara suggeresc que ens afanyem, no tardarà en venir gent i és millor que no ens descobresquen. I em queda una cosa per fer. Subjecta això – li va passar l’elm
— ¿Ets una dona?
— Si, Danae, encantada. – Va treure un instrument de la bossa que penjava del seu cint i la va posar sobre el pany de l’altar. L’aparell començà a brunzir fins que, amb un “click”, es va obrir el compartiment.
— També vas a robar-los?
— Mira, per començar, a ells ja no els cal gaire. En segon lloc, si no m’enduc jo el botí, se l’endurà qui vinga darrere de mi, i em fotria molt que s’aprofités del meu esforç. I en acabant, i especialment important, el menjar, la roba i els ferrers costen diners. Estaré encantada d’escoltar qualsevol crítica o retret en quan sortim d’aquí.
Ja no va dir res més, totes dues corregueren fins arribar a un clar del bosc on hi havia estesa una tenda de tela, i les restes d’una foguera. Danae es despenjà les espases, i segué a recuperar una mica d’alè. L’altra dona, encara amb vestit cerimonial, es trobava una mica perduda.
— Alethea.
— Com dius?
— Em… em dic Alethea. Gràcies per rescatar-m’hi.
— El que deia, un plaer.
— No t’havia vist mai, Ets de per aquí?
— Mira, Alethea, Vaig a ser sincera amb tu: Jo no viatge en companyia. Malgrat tot encara portes aquesta fina roba cerimonial i estem en meitat del bosc, i la meua consciencia no permetria que et deixara en aquestes condicions. Ara mateix em dirigesc cap a l’est, prop de la ciutat de Hayland. T’escortaré fins ella, si vols, amb dues condicions. La primera és que les regles les pose jo. La segona, que abans d’arribar tinc una petita tasca a realitzar. Et quedaràs en el campament i deixaràs que l’acabe. I després no preguntaràs res. Hi estàs d’acord?
— Jo… sí supose.
— Aleshores, Alethea, dintre de la tenda tinc roba de recanvi. Suggeresc que te la poses i que cremes el vestit que portes.
Aquell mateix matí Alethea, vestida amb una túnica una talla massa gran, l’ajudà a desmuntar el campament. Danae solia triar llocs molt ben ocults, però mai convenia quedar-s’hi més del necessari, pel que poguera passar. Va ser el principi de tres dies monòtons, caminant a través d’un humit bosc. Per les nits solament estenien un parell de mantes en el terra, pegades una al costat de l’altra, per limitar el fred. Era l’únic contacte que mantenien, malgrat que Alethea ho intentava des del primer moment. Li contava coses de la seva família, de la seva vida com a novícia de l’ ordre, li preguntava coses sobre Danae, malgrat que ella responia amb monosíl·labs, quan ho feia. La resta del temps es mantenia com absent; fins el dia que tornaren a muntar la tenda.
Aquella vesprada s’aventuraren una mica més del normal en el bosc, fins trobar un clar suficientment gran. Sense massa emoció en les seves paraules Danae li va demanar que montara la tenda, mentre anava a buscar una mica de llenya. Va tornar unes hores més tard, potser massa, tenint en compte el feix que deslligava del cavall, però en aquell moment no li va donar importància. Alethea comentà alegrement que sempre s’havia considerat bona cuinera, que en la congregació la felicitaven sempre que li tocava el torn, i preparà un guisat amb un parell de perdius que Danae va portar amb la llenya, i unes poques verdures silvestres. Alethea ho recordava perquè va ser el primer moment en el que va veure una mica de vida en el rostre de la seva companya de viatge. Bo, per això i per que per primer cop en tres dies va enllaçar més de tres paraules consecutives.
— Recordes la segona regla que et vaig imposar? Demà serà el dia. Et quedaràs en el campament, seràs discreta, i esperaràs a que arribe. Deixa-ho tot com està, per si cal sortir corrent.
Alethea simplement va assentir, començava a sospitar quin era aquest encàrrec i no li agradava especialment. A més, significava que el seu viatge arribava a la seva fi, i estava començant a acostumar-s’hi a allò. Aquella nit no va fer especialment fred, a més estaven sota la tenda, malgrat tot tornaren a dormir plegades. Danae la va despertar passada la mitjanit, inconscientment. Va notar com s’estremia, com gemegava, com balbucejava. Alethea recordava quan alguna de les seves germanes tenia un malson, i va fer el que solia fer: la va abraçar i li va dir paraules reconfortants a cau d’orella. De cop, aquelles mans tan fredes i aspres es transformaren, es tornaren en càlids instruments que acaronaven, que calmaven. Que buscaven amor per sobre de tot. I ella es va deixar fer, es deixà recórrer cada fibra, es prestà a donar aquell afecte que buscava per damunt de tot, fins que les dues es fusionaren en una interminable abraçada. Danae es va tornar a dormir, abraçada. I, malgrat semblar que res havia canviat, en realitat ho va fer tot. Aquell matí, mentre feien glops de cafè al costat del foc, Totes les paraules que, durant anys, havien pugnat per sortir de la gola de Danae, aconseguiren obrir-s’hi camí.
— Et dec una disculpa. T’hauré semblat una malcarada durant aquests dies. Vull que sàpigues que no te res a veure amb tu. Almenys directament. Es sols que… no estic acostumada a tenir companyia. I per ser sincera, escoltar-t’hi parlar de la teva estància amb els Baal no ajuda gens.
— Tant els odies? A mi també?
— No, a tu no, clar; és que… mira, et contaré la meua historia i ho entendràs. Vaig nèixer en la regió de Gaellar, més al nord. És un dels darrers llocs on arribaren els Baal. On ja tenen presència solen criar a les seves comunitats a les joves que després sacrifiquen, com en el teu cas, però en on acaben d’arribar segresten les xiquetes. Per això els veïns del meu poble amaguen les seves filles. Un dia els Baal s’assabentaren que mos pares tenien una nena, supose que ens va delatar algun veí, tractant de protegir la seva família. Sols que mos pares no tenien una filla, en tenien dues. Ens amagaren al soterrani, des d’allà vaig sentir com assassinaven mos pares. Després baixaren a buscar-nos, la meua germana m’amagà rere unes caixes, i des d’allà vaig veure com ella es treia la vida per protegir-m’hi. Vaig tardar dos dies abans d’eixir, apressada per la fam i la set. Vaig marxar d’aquesta casa, no podia estar allà ni un minut més. Vaig caminar molt, vaig sobreviure com vaig poder fins que em trobaren uns monjos Shai. Em curaren, m’alimentaren, i m’ensenyaren la tècnica de les dues espases. Allà em vaig quedar fins que em vaig sentir suficientment preparada per venjar-m’hi de la secta, i vaig tornar per fer-ho. De moment he arrasat cinc temples.
— Ho sent molt – Alethea abraçà Danae, molt rígida al principi. – I sent haver-t’hi contat totes aquelles coses.
— Tranquil·la, no ho sabies.
— Supose que… hi ha un temple a prop.
— Avui hi ha lluna plena, és dia de sacrifici. He de fer-ho. Tu no ho perceps així perquè has viscut altra cara de la secta, però són monstres. I han de desaparèixer.
— Ho vull veure.
— No, no vols. I em vares prometre que et quedaries aquí.
— Et promet que no et causaré problemes!
— Això no m’importa! No vull que t’exposes a una cosa tan horrible.
— Però jo no vull exposar-t’hi. Puc semblar feble i delicada, però sóc fort! La vida en el santuari Baal no era fàcil, i ho vaig aconseguir.
— Està be, pots venir. Després de tot estàs en el teu dret. Però no vull haver de dir-te que t’ho vaig advertir.
El temple era una mica diferent al que Alethea coneixia, els Baal solien utilitzar antics temples d’altres religions que adaptaven al seu imaginari. L’entresol era una mica més alt, obert amb arcs, i voltava l’altar. S’accedia a ell per la paret oposada a aquest, des d’on s’accedia també al púlpit des del qual el sacerdot suprem donaria inici a la cerimònia. La víctima ja es trobava estesa, adorada pels dotze acòlits que entonaven els seus càntics.
— I ara què passarà? – Va inquirir Alethea
— Dintre de poc sortirà el sacerdot suprem, amb la màscara cerimonial. Els acòlits callaran, dirà quatre paraules que no entenc, i aleshores ordenarà a un d’ells que apunyale la víctima. Ella es dessagnarà, encendran la pira cerimonial, i quan estiga llesta, se la menjaran.
— Això… és cert? Es menjaran la sacrificada? Però res d’això ve en les escriptures!
— Tant els fa les escriptures, carinyet. Són uns porcs caníbals, aquesta és la seva raó de ser. La religió sols els proporciona víctimes.
— I tu com saps això? – Danae no va respondre – Espera… És perquè ho has vist, cert? No actues fins que finalitzen el ritual. Per això viatges sola.
— Elles ho volen així, estan alienades! Un cop ho vaig intentar, però ella es va treure la vida amb el meu propi acer.
— Anaves a deixar que se’m cruspiren?
— Amb tu va ser diferent! Vaig veure alguna cosa que em va impulsar a actuar abans. Per això et vaig salvar.
— Pensava que després de tot hi havia una mica de llum en tu, però per més que mire, no veig més que mort i destrucció.
— Què és el mon si no… És la mort allò que dona sentit a la vida.
— No, és la vida, el que dona sentit a la mort.
— On vas?
— Potser tu no vages a fer res per salvar aquella jove, però jo sí ho vaig a fer.
I amb aquestes paraules Alethea va fer per marxar en direcció a l’altar. Danae la va subjectar del braç. “No… no faces això, si us plau…”. Alethea es va soltar violentament. En el fons Danae estava segura del que anava a fer. Més valia que es preparara.
“¡SEGUIDORS BAAL, US PARLA EL VOSTRE DEU! DETENIU AQUEST SACRIFICI SENSE SENTIT.”
Els càntics cessaren. Els dotze acòlits es posaren dempeus, desconcertats. Alethea seguia amb el seu sermó, era difícil augurar si feia efecte o no. Encara que, és clar, mai solia fer-ho.
“JO, BAAL, SÓC VIDA, NO MORT. DETENIU AQUESTA OFENSA ALVOSTRE DEU O US PENEDIREU”.
No, els seguidors Baal no eren tan babaus. Potser amb la única persona amb la que tenia possibilitats era la que estava estesa a l’altar, sobretot perquè ja devia estar drogada. Els acòlits començaren a apropar-s’hi rere l’altar, per mirar de descobrir qui havia gosat a interrompre la seva cerimònia. No podia perdre cap segon, va saltar des de la balustrada fins ells amb les espases desembeinades, i va travessar al primer Baal que es trobà en el seu camí. S’ho estava passant d’allò més be, especialment quan va descobrir que anaven armats i es defensaven; després de tantes carnisseries havien pres precaucions. No gaudia tant amb un combat des que que va sortir del santuari Shai. Un rere altre anaren caient, fins que cap d’ells va quedar dempeus; malgrat tot hi havia alguna cosa en el seu cap que tractava d’advertir-la, havia oblidat alguna cosa important. Va comptar els cadàvers al seu voltant; un… dos… cinc… dotze. “Merda.” Es va girar a poc a poc, però ja sabia què hi havia a la seva esquena. Va sostenir la mirada tot el que va poder al sacerdot suprem, que l’apuntava amb una ballesta. “Molt be, final del camí”, va pensar. “Ha sigut divertit venjar-s’hi, els has fotut canya a eixos cabrons. Llàstima no haver pogut repartir unes bescollades més”. I quan pensava que no trigaria a sentir una fletxa en el seu pit, la cara del sacerdot va canviar per completo en un rictus de dolor, abans de precipitar-s’hi fins al terra. Alethea, és clar. L’havia oblidat també, ara li somreia des del púlpit.
— Ben fet! Sí que és de veres que ets forta! Ara baixa aquí, hem de rematar la feina.
Saquejar l’altar havia sigut fàcil. El problema anava a ser la víctima, és clar. Al “shock” inicial d’haver escoltat parlar a la seva deïtat s’unia l’olor a sang i adrenalina de la massacre, potenciats per l’efecte que la droga seguia tenint en ella. Es negava a baixar i, francament, li entraven temptacions de deixar-la allà.
— Si et quedes aquí poden venir més, i et mataran!
— Molt be, així compliré amb els designis del meu deu, i em reuniré amb ell.
— Però és que això no és cert! No hi ha cap deu esperant!
— Calla, assassina! Acaba el teu treball i mata’m!.
— No va a fer-ho! – va intervenir Alethea – Escolta’m a mi, ja que refuses escoltar-la a ella. Com et dius?
— Simone
— Escolta, Simone. Jo vaig ser una como tu, abans. Vaig entrar en la ordre quan vaig complir els dotze anys. Vaig passar sis anys en la comunitat, treballant i preparant-m’hi per reunir-m’hi amb el creador quan en complira divuit. Però la veritat és que quan va arribar el moment, abans de tombar-m’hi a l’altar, no vaig voler fer-ho. No és el que m’havien ensenyat. Baal és el creador, és vida. Protegeix els seus éssers. Per què anava a voler que es donara mort als seus protegits en el seu nom? Aleshores em lligaren, i saps què vaig fer? Resar molt fort a Baal perquè em protegira, i em salvara. I ell m’envià a Danae, que ja coneixes. Em va lliurar dels meus captors. I he aprés molt d’ella. Baal ha enviat també a Danae perquè et salve, vol que visques. I ara és necessari que fuges d’aqui. Sols queda mort. Segueix-m’hi, i viuràs.
Acolliren a Simone durant un temps, abans d’arribar prop de Hayland. Per aleshores ja tenia les idees més clares, i ja havia perdut una mica de por a Danae, malgrat que encara feia un bot quan li parlava. Alethea va acollir aquells darrers dies amb certa tristor, al veure que aquell anava a ser també el final del seu viatge. A diferencia de Simone, que tenia una tieta, Alethea no coneixia a ningú en aquella ciutat; i d’altra banda sentia que trobaria a faltar aquells dies, per molt incòmode que fora dormir al ras i caminar gran part del dia. La darrera nit va ser Danae la que es va apropar a ella.
— Anima’t, demà dormirem en un llit dels bons.
— Em pensava que únicament t’hi anaves a quedar un dia…
— Això pensava, però hi ha massa que fer. Primer deuríem buscar un sastre, eixa roba que et vaig prestar no et queda massa be, i jo estic sense recanvi. Després hem d’anar al daguer, perquè revise les espases, i perquè també et busque alguna. També hauríem de comprar provisions, un cavall i una manta per tu…
— Això vol dir que…?
— Per què no? La veritat és que fem un bon equip, i crec que pot ser divertit viatjar plegades. A més, ensenyar-t’hi esgrima serà un repte apassionant per mi. No puc confiar sempre en que trobes un garrot…
Aquella abraçada va ser interminable, o potser ho va semblar. Potser perquè Alethea tenia massa sentiments d’alegria que expressar, potser perquè Danae començava a sentir-s’hi còmoda amb el seu contacte. O potser perquè els inicis de qualsevol historia que mereix ser contada comencen així, amb un moment inoblidable.
FI
Temps de lectura: 15 minuts
