La revista més vital

Allà on moriren tants homes

Surto al carrer des del bar del Museu. El contrast amb l’interior és absolut: una calor insofrible. Com fa vint-i-cinc anys. Hauria d’estar prohibit commemorar res el juliol, però, és clar, la cronologia històrica és implacable.

A l’esplanada s’ultimen els preparatius de l’acte. Un grup d’homes repassa micròfons i altaveus, clava els últims claus, col·loca les últimes banderoles. Miro el rellotge. Les onze ja, i aquest torracollons de general encara no ha arribat. Més val que s’espavili; els nostres convidats estrangers no esperaran i, menys encara, aquest coi d’aristòcrata alemany que duu la puntualitat gravada com un galó més.

Vint-i-cinc anys, ja. Vint-i-cinc anys fa que milers d’homes es mataven en aquesta resseca Terra Alta. Encara avui es desenterren ossos, casquets de bala i més d’un projectil d’artilleria sense explotar. I el que queda!

Té, sembla que ja arriben. Dos cotxes més petits que acompanyen un Mercedes blindat de vidres negres s’apropen per la Nacional. No calen tantes precaucions, ja fa temps que no hi ha maquis a la zona. L’auto blindat marca la presència del general. I també la de l’Eusebi. No puc evitar una certa emoció.

Quan s’aturen, quatre soldats salten dels dos cotxes petits. Subfusell en mà i mirada esquerpa. Miren pertot arreu, buscant presències indesitjables. Jo no ho dec ser perquè no triga a sortir el general Guilloto.

Ha envellit, és el meu primer pensament; el recordava més alt, és el segon. No pot amagar aquestes orelles sota la gorra de plat, és l’absurd tercer pensament. Mai ha tornat a tenir l’aureola d’heroi grec que tenia durant la guerra, un quart pensament una mica més ad hoc. L’home a qui tothom anomenava “Modesto” se m’apropa amb pas ferm i un somriure als llavis.

Camarada —em sorprèn amb aquest formalisme anacrònic i es planta davant meu tot estenent la mà.

Encaixem amb força les mans suades. Avui tots ens podem sentir camarades, suposo. Ha tingut el detall de dur l’uniforme de l’època; encara li encaixa prou bé. Ni una condecoració. Mira cap a l’estrada.

Nos va a dar un sol de cojones —amb aquell deix de Cadis que no ha perdut gens malgrat els anys a Madrid.

Li assenyalo el Museu, on podrà refrescar la gola i trobar-se amb altres convidats. Quan se’n va amb els seus guardes, m’adono de la presència de l’Eusebi, que ja ha baixat del cotxe. Ens abracem amb força, compartint escalfor humana i meteorològica. Com fa vint-i-cinc anys.

—Redéu, Riera, estàs fet un bacó

—La feina de despatx no perdona, Eusebi.

Què ho deu fer que els homes sempre malmetem aquests moments emotius amb facècies? Se separa una mica, sense apartar les mans de les meves espatlles, i em mira amb un afecte antic en aquells ulls gastats pels anys. Aquells ulls tan negres que eren guia per als noiets que es batien com veterans en aquelles serres malànimes.

—Tenim temps per xerrar?

—Haig d’acabar de repassar els preparatius. Però no et preocupis, m’ho he fet venir bé per fer-te seure al meu costat al dinar.

Em cluca l’ull i es dirigeix cap al Museu, a fer el que sigui que li encomani el general. Jo em dirigeixo a l’estrada, a fotre quatre crits per a què sembli que mano en alguna cosa.

L’acte de commemoració dels vint-i-cinc anys de la Batalla de l’Ebre està resultant, malgrat el sol feixuc i certs incidents protocol·laris menors, tot un èxit. La feina que ha fet tot l’equip que dirigeixo per aconseguir-ho es veu més que recompensada.

La tribuna de convidats té un prestigi difícil d’aconseguir en aquests temps complexos. Presidint, el cap de l’Exèrcit i ministre de la Guerra, Juan Guilloto, Modesto, comandant de les tropes republicanes durant aquella batalla decisiva. A ambdós costats, dos personatges que competeixen en alçada física, carisma i condecoracions: Charles de Gaulle, qui no ha perdut gens del seu port, malgrat que passa dels setanta i frueix d’un retir daurat; costa poc imaginar-lo travessant l’Ebre per Tortosa com una exhalació amb els seus tancs i donant pel sac als franquistes al Maestrat. L’altre home, un perfecte exponent de la raça alemanya, és Claus Schenk von Stauffenberg, flamant cap d’Estat Major del Reichswehr. Els seus ulls, d’un blau profund, semblen clavar-se en cadascun dels integrants del públic. Tampoc costa imaginar-se’l dirigint l’última càrrega de cavalleria de la història i enfrontar-se amb la seva minvada companyia a les SS davant la cancelleria del Reich.

Els acompanyen altres personatges de relleu antic o modern: el president dels Veterans de l’Ebre, la presidenta de les Vídues i Mutilats de Guerra, el conseller d’Interior, l’ambaixador de l’Imperi Britànic, el cònsol a Catalunya de la URSS, altres diplomàtics menors, l’alcalde de Gandesa…

Càrrecs, càrrecs i càrrecs. Com deia el meu pare, te’ls has d’imaginar a tots en roba interior per adonar-te que són com nosaltres. “També caguen”, que deia l’Eusebi de qualsevol que dugués galons o anés mudat. Ara seu amb el seu uniforme ben polit en una de les primeres rengleres del públic, tot fent cara d’ensopit.

Els discursos són una mica més lluïts de l’habitual en aquests casos. Emotius en el cas dels presidents de les associacions; apassionats en els militars espanyol i francès; contundentment erudit en el cas de l’alemany, que parla un francès gairebé sense accent i és l’únic que no sua en aquella esplanada ardent.

Sonen himnes, onegen banderes i els convidats no triguen a circular cap a la sala d’actes del Museu, on els espera un dinar fred i unes converses calentes. Un cop està tothom acomodat puc seure finalment al costat de l’Eusebi, que ataca sense gaire protocols la seva sopa de meló.

De seguida desconnectem de la resta de convidats de la nostra taula. Feia més de vint anys que no ens vèiem, ell fent carrera militar a l’Exèrcit Popular, jo posant en marxa i dirigint aquest gran museu del record i la desgràcia. Tant amics que havíem estat. Ell em va salvar la vida quan els comunistes van agafar les regnes el 37; jo, un parell de cops a ell a la Serra de Pàndols.

Recordem anècdotes de la guerra, recordem antics camarades, vius o morts, ens en fotem per enèsim cop de les barbaritats que deia Líster quan estudiava un mapa, repassem la nostra vida.

—Veig que et va molt bé, Eusebi; quants anys tens? Cinquanta? I coronel a l’Estat Major.

—No em queixo, company. Bon sou però molta feina, no et pensis, i més des que a aquell inútil de Ciano li ha donat per amenaçar els grecs.

—Hi haurà guerra?

—No ho crec. Aquesta mena d’aliança político-militar que s’està gestant entre França i Alemanya frena molts d’aquests dictadors d’opereta. Cada cop sembla més clar que anem cap a una mena de Confederació a Europa. T’imagines? La República francesa, l’Imperi britànic i el regne d’Alemanya formant un front comú?

—Costa de creure.

—Costa però anem cap aquí. El general Guilloto assegura que no trigarem a afegir-nos-hi; una confederació dels que tenen certs valors democràtics. Uns Estats Units d’Europa que acabarien amb totes les guerres.

—Tant de bo.

—Mira, aquest alemanyot que ens ha parlat de Goethe i George és el representant d’aquesta manera de pensar. Potser és un pedant mig racista però aspira a una Europa culta, avançada i en pau. I sé que les seves opinions pesen molt en el govern del Reich. Potser no serà el paradís de l’obrer com la nostra estimada Unió Soviètica però serà millor que segles de guerres. Els gavatxos i els botxes ens van treure les castanyes del foc en el seu moment, sense demanar gaire a canvi. Potser serà bona idea seguir la seva direcció.

L’Eusebi comença a repassar a consciència els caps de les gambes de l’Escala mentre jo repasso els caps de la sala amb un punt d’aprensió. Hi observo aquesta connivència entre els representats de monarques i burgesos i recordo l’època en què l’Eusebi malparlava de tots ells, quan la República i l’Exèrcit Popular significaven alguna cosa més que el seu nom. En altres èpoques, hauríem tallat més que metafòricament alguns d’aquests caps. Però potser aquesta evolució és inevitable i més val arribar a algun tipus d’acord amb els poderosos. Els meus somnis llibertaris fa temps que jeuen mig enterrats a la Serra de Pàndols

Després d’acabar-se la seva tercera copa de priorat, l’Eusebi sembla llegir-me el pensament i segueix amb el seu discurs:

—Mira, tot allò de la lluita obrera contra el capital estava molt bé. Però van ser aquests capitalistes els que ens van lliurar de Franco i Hitler. Potser no vivim en el millor dels mons però imagina què hauria passat si aquell parell de bèsties haguessin triomfat.

M’ho puc imaginar. La república era a les últimes i Hitler semblava disposat a menjar-se tota Europa. Si no hagués estat per la decidida intervenció anglo-francesa en la crisi txeca i el cop d’estat de l’exèrcit alemany, ara recordaríem la batalla de l’Ebre com una gran derrota i el preludi de la desfeta. En canvi, ara el Generalísimo és un vell xaruc que remuga al sol de l’Havana, Hitler un cadàver mig oblidat i els còmplices que encara el sobreviuen malden per una amnistia del Kàiser que acabi amb la seva penosa existència entre reixes.

El dinar acaba. Un cop fora, tot són enhorabones, encaixades i alguns petons. L’ajudant de de Gaulle s’acomiada de mi amb promeses que sé que no complirà. Després se m’apropa Stauffenberg. Em passa un pam però sembla fins i tot més alt. Em saluda efusivament:

—Un acte magnífic, doctor Riera. Molt escaient a la personalitat de la terra que l’acull: auster, humil, però amb fortalesa. He sabut que va combatre en aquestes terres. Sàpiga que, malgrat estar molt allunyat de les seves idees, sempre he admirat el valor de qui les defensa amb tants pocs mitjans.

La mirada d’aquell home és gairebé hipnòtica. Sembla un déu del Rin vingut a salvar-nos. S’acomiada amb una ferma encaixada.

Dic adéu a l’Eusebi amb una altra forta abraçada; quan ens separem, aquest cop el seu somriure és més trist i les seves galtes, més vermelles; quan es dirigeix cap al cotxe trontolla una mica. Tinc la certesa que no ens veurem més.

Modesto se m’apropa abans de marxar.

Teniente Riera, gracias por todo.

Observa la resseca serra de Pàndols al sud amb aire nostàlgic. Després em mira a mi, amb un somriure. De sobte, em saluda a l’antiga, amb el puny a la templa; jo li corresponc amb el puny en alt.

¡Anarquistas! —riu. I se’n va cap al cotxe.

Esgotat, torno a entrar al bar. Confio que els meus ajudants i els voluntaris acabaran bé la feina. Al taulell, demano una cervesa i llegeixo a la primera plana del diari un titular immens:

“Els alemanys planegen dur un home a la Lluna”.

Potser sí que comença una era d’esperança per a la Humanitat.

Temps de lectura: 10 minuts

2+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close