Em senta bé la jubilació i també la viudetat. Els meus tres fills ja estan ben col·locats i sóc ja plenament conscient que la vida m’ha somrigut. I és que se m’ha quedat una bona paga. Sap què? Que això dels néts ja són figues d’una altra panera i que jo ja he fet el meu camí i n’he llaurat de molts nous pels altres i n’he fet de ben fondes altres dreceres que mai no he cregut en elles, però ha valgut la pena perquè com li deia, se m’ha quedat una bona paga.
I ara precisament faig un camí de tornada i el taxi em duu entre marges de pedra coronats de tuies i reixes altes ja tancades pels estiuejants. No resta ja cap flor, les parres ja no creixen més i els pàmpols s’han quedat reposant damunt de la terra roja i calenta a l’espera de les primeres ruixades. I és aleshores quan pense que ja estic a casa meua.
……………………………
Sempre agrairé per sempre més les meues anades a París durant els estius. I m’agrada fugir cap als indrets de la capital més amagats i coneguts alhora pels francesos que com diu Marcel el meu veí, francesos de pais. Perquè, per al Marcel, els xarnegos parisencs són aquells que se’n diu de robe i a mi em fa riure i em vénen al cap les formiguetes de centre comercial que es mouen mecànicament per escales mecàniques i corredors i que tenen un llenguatge que fa al·legories a allò més gachí, aquests personatges que van carregats de bosses grans i unflades, espectaculars, de marques força conegudes tacades per la injustícia de la globalització i que a la capital francesa intenten passar discretes malgrat la imatge d’eufòria que representen en altres contrades més properes. En aquests pensaments m’embolicava el cervell mentre pujava les escales de la boca de metro, a Odéon, i em va vindre una bafarada d’aire fresc que prenia el vol per sota dels castanyers i que venia fresca des del Luxemburg. Ahir va fer molta calitja i París amb trenta graus pot arribar a estar insuportable.
Aquí sóc una au lliure però contenta de maniobrar-me entre les passejades i les meues cabòries. Aquí em trac les disfresses de la pseudoburgesia i tire a volar l’ètica nua d’una religió blanca, sense pecats i sangs que emulen la necessitat d’actes malsans que l’alimenta. Des de Montparnasse fins a la rue Nesle, que és on habite, hi ha una bona trossada. Una distància de, com diria jo?, de capital. I que he comparat amb la que faig a Barcelona quan m’entra la gola de comprar-me una merenga a la confiteria La Colmena, a tocar de la catedral. I li dic això perquè quan apreta el desig de la carn, i crega’m que les merengues ho són, no importa que les pedres s’enganxen a la sola de les sabates ni històries i ja li dic jo que no. En passar el cantó que tira cap al meu carrer, m’encisen els carreus de les cases amb el seu color fumat entre groc i crema, d’una arena compacta però que es deixa fer d’una manera tan ennoblida que d’ella s’han fet les millors gàrgoles de la història de l’art. I així hi ha aquells dimonis i aquelles cares que et miren amb uns ulls tots esbatanats que no saps si et riuen o et diuen sense paraules que ja t’apanyaran. I aleshores se m’apareixen les torxes revolucionàries davallant per les finestres òrfenes de ferros i baranes i em semblen tan boniques que freguen l’elegància més subtil i em dic per a mi que el qui les va fer, aquestes casotes, no ho va errar. El carreró Nesle de tan senzill competeix amb el proper Saint Germain i altres bulevards més llunyans i és perquè concentra l’amor a la història dels francesos més castissos de París.
Just a sota de la meua finestra, i ja li dic que només en tinc una, el Marcel ha engalanat les seues amb surfinies roges que fan contrast amb el color groc palla de la façana i m’encanta perquè no crec que hi haja persones que saben fer art amb les flors de millor manera que en França, sap? Tot just i a tocar de la nostra petita finca hi ha la finca del bistrot Laoux amb les seues ventalles d’un marró fosc i fitant i perpendicular al carrer, un cul de sac que escampa, quan bufa l’aire del Sena, les ferums d’humitats de molts i molts anys, retractades per la millor literatura.
Per aquests indrets em moc pels volts de juliol i agost i entre xàfecs i alguns trons els meus dies queden xops dels millors perfums parisencs. Si li sóc franca, no em veuran mai per torres Eiffels i altres cúpules daurades ni per grans allées ni fent-me amb els boulevardistes, no. Ja m’entén. Puc passar-me hores mortes a la bassa del Luxemburg veient els infants que ja encisaven Proust o puc embadalir-me de tal manera que em passa fins i tot la fam, esbrinant la gran quantitat de flors que hi ha a la ciutat mentre el calendari del meu esplai va corrent.
Pel migdia, que en França és a les dotze com manen els cànons, i no com Déu mana a les dues o les tres de la vesprada, tot depenent si som a la Safor o a la Marina, és la meua hora de beure’m un pastís entre olors de gauloises i crits ofegats i dolços del francés més malin* i tot seguit em fotria un bon croque ben regat amb un bordeus grana i que desinfecta la sang com només un bon suc del sud-est de la Gàl·lia sap fer-ho i sàpiga vosté que no ho dic jo, ja m’ho diu el Marcel. I pels vespres el Marcel i jo ens passegem per davant d’aquelles cafeteries tan elegants i que li donen un aire molt pobletaire a París perquè la gent et mira molt de dalt a baix i t’escodrinya fins les costures i de tant en tant s’escolta una riota que vés a saber perquè ben bé endevines que va dirigida a tu i que naix d’una colla de madurs ja tocats per la cervesa de blat, perquè com que les cadires, totes elles, te les veus encarades a les voreres, comença una espècie de passarel·la molt divertida a la qual m’agrada d’assistir com a protagonista. I és que el meu Marcel i jo ens sentim feliços i empomem sentiments sense parlar-nos-en i ell em fa sentir francesa i jo el faig sentir viu i ara em diu que he d’anar al maig que és quan els castanyers estan ben farcits de flors i també a Nadal amb tota París de llums. Jo pense que tornaré a la tardor amb la paleta d’ocres i grocs i els rojos dels aurons i a aixoplugar-me de la pluja suau i cernuda que ompli el Sena de bambolletes viatgeres camí de la campanya bretona.
Ara, ja al capvespre ens anem tots plegats i de la mà, com dos adolescents insegurs cap a la galeria Bettina. El Marcel exposa i això a París és com anar a missa els diumenges al meu poble.
*Guilopo, poca-solta.
Temps de lectura: 6 minuts
