fbpx
La revista més vital

Allò era jo

Allò no era cap objecte abandonat enmig de la pluja. Allò no era un simple cèrcol fet de fusta i de fulles. Allò, indubtablement, era jo. Plena de colors, que tan aviat em transportaven a la felicitat de la infantesa com m’ancoraven a la tristesa i a la pena de l’edat adulta. Ningú, en cap moment, s’havia atrevit a parlar-me que la vida era aquella barreja de cromatisme que un dia et feia acaronar els núvols, tan blancs i flonjos, i l’endemà, sense cap mena de sentit, t’obligava a empassar-te una bola, rodona i negra, ben avall, sense ni tan sols poder-te queixar. Se suposava que ho havia de saber, que n’havia d’estar al cas, que havia de portar escrit al meu ADN que un grapat de minuts —o potser un de sol— poden canviar-ho absolutament tot. Representa que tothom les coneix, aquestes coses. Però jo no. Ho puc jurar pel que convingui. I potser per aquest motiu, ara que em sento tan derrotada, ara que el verd, el vermell, el groc i el marró m’han abandonat i només hi ha aquest gris tediós i insuportable, que no té cap altre interès que torturar-me, sento que no puc fer res més que conformar-me. Perquè a protestar, de fet, no hi tinc dret. I en cas que ho fes, què aconseguiria? Només que tots els que m’envolten em miressin amb cara d’indiferència i em preguntessin què n’esperava, de la vida, a banda d’aquelles putades.

Temps de lectura: 1 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close