Al meu amic Charles Hanck
T’imagine, amic, prenent un refresc
com de maduixa o llima, una tarda d´agost
no massa càlida, a Brusel·les,
en un carrer a la vora de la Grande Place,
assegut a la taula exterior d’un bar qualsevol.
Et recorde arribant pausat, freturós,
sempre tost a la conversa afable,
la nostra joia, i passió, el nostre ser
en el que és humà, tot teixint així
el bell llenç de les paraules,
ens desvelàvem subtilment l’un a l’altre:
somnis, virtuts, temors,
i una llarga història d’accidentats avatars.
El dolor i la misèria d’Europa, el nostre dolor,
la nostra misèria. Però tots dos estimàvem Europa.
Malgré tout.
La vestal, la prostituïda del món,
Europa.
Reverberen als oïts de la meua consciència
els dolços accents perifèrics tan congenials
com els ecos d’aigües marines, tan contraris,
Atlàntic furiós, calma Mediterrània.
Però allò que batega amb més vida
al cor de la meua consciència
és el vigor de la teua fe en la bondat,
la humanitat exultant filla du plat pays,
la teua noble lleialtat per a als sers estimats.
El qui tant bregà contra l’absurd
de l’home esquerdat, visqué sobre el recolzament
invisible d´una joie de vivre secreta,
i no vulguen aquestos versos vessar tristesa,
si no dolçor i llum sobre un home sencer.
Temps de lectura: 1 minuts
