La revista més vital

Ana María

Ana María, que així s’anomenava per gràcia del costum i les bones maneres familiars, perquè Ana fou l’àvia materna i María la paterna, va nàixer a Munic. Els pares van haver d’anar-se’n allà per qüestions d’ascens professional. No cal dir que els eufemismes són com els sagraments: arreglen i apanyen.

Al cap i a la fi, Ana María a l’escola alemanya era una nena immigrant. El seu to de pell cetrí, el qual havia heretat per la banda paterna, proclamava a crits que venia de la Marina, on les pells estan curtides per anys i anys de collir raïms i rebre la gràcia dels estius calents i apegalosos de salnitre fins ben endins de la dermis, tatuant per sempre fins a les pells més porcellades. La xiqueta morena, encara que calfava els llençols de màxima qualitat i tecnicisme antiàcars i s’aixoplugava al quarter més luxós de la capital; no podia defugir de les mirades i comentaris a cau d’orella de molts companys, mares, pares i algun que altre docent d’aquells germànics de tota la vida que tenen criatures ben rosses, de cabells fins i blancs que fan eixamplar les nines dels ulls de la gent més meridional. Pobrets, els meridionals; és clar.

El “papà” d’Ana María, dels Puig de tota la vida, venia de família “coenta”. Sí, havien tingut dinerets però ara tots ells estaven invertits en cases i alguna que altra propietat. Eren d’aquells que els agradava tot el que omplia el romanticisme històric, entenent la història com un conte que ha esdevingut una xerrameca de mercat. Totalment desvirtuat de certesa, encara que molt versemblant. Al remat, de forment, ni un gra. Venia a ser un home que enyorava després de tants anys, el seu país i s’esforçava a parlar la seua llengua però per herència ja va vindre al món predisposat a amollar frases un poc més llargues de l’habitual quan eren festes del poble o quan portava algunes copetes de més i retrobava els antics amics del poble. La “mamà”, castellana ella, tirava a faltar per la seua banda, el no poder demostrar que venia d’antics llinatges i que la pota del Cid s’havia estacat a mitjan camí.

I així, Ana María, esdevingué un fruit unflat a base de nitrats. Va ser el resultat d’un cúmul de desitjos que les generacions paternals anaven acumulant fins a arribar al zenit i perquè la climatologia social va permetre de sembrar a la fi.

Quan la nena venia als estius provocava una espècie d’inestabilitat i feia retronar les taulades al voltant de les quals estaven els Puig més carregats de rusticitat. Entre ells hi havia alguns lletraferits i gent amb estudis que tot i no haver eixit mai de les creus del terme, tenien accés als temes més candents gràcies a certs llibres que tractaven temes d’actualitat. Però no cal dir que eren lectures d’aquelles políticament correctes, entenent la política convenient a l’estirp familiar. Si te n’ixes, poden passar dues coses: no entendre res o el que és pitjor, agafar el camí de les flames eternes.

—Voleu fer el favor de parlar en castellà! No veieu que la xiqueta no vos entén?

I tot seguit, l’àvia, desitjosa de donar exemple, començava una retòrica lenta i farcida de “botitades” i improperis lingüístics que provocaven la riallada intel·lectual entre les dues bandes, pel costat dels Puig i pel costat dels de la pota del Cid.

El millor, però, venia quan els cosins, membres ja tots ells d’una generació que escoltava els pallassos de la tele i Heidi i Marco, en castellà i  es defenien, vaja amb la llengua d’en Garcilaso, encetaven els diàlegs i es posaven al dia en la llengua cervantina. Era aleshores quan les cadires treien tot el seu color ancestral pel refrec desficiós de culs al seient i els colls s’eixamplaven i provocaven l’ofec moral d’alguns membres del clan familiar. Era bonic tindre una medalla commemorativa que acreditara el coneixement de la seua pròpia llengua i que els deixés escalfar el lloc de treball públic però això, sap vosté?, és com un vestit de fallera; pura ficció, encara que mire que n’és de bonic!. Ara sí: “pels Puig!” era la proclama quan les copes es feien dringar per segon cop a l’any. El primer era un bon dia de Nadal.

I com tot, el temps va anar fent de les seues i al cap dels anys, els de Munic van haver de tornar quan la bosseta estava ja plena. I com no? Ana Maria va estudiar. I vaja que la nena havia d’estudiar, però finances. Això faltava!

Y quítate eso de la cabeza, Ana, hija. Tómate lo del arte como un hobbie, eso no tiene salida, hija mía.

Els pares van anar defallint però encara unflaven les urnes electorals amb paperetes del partit que representava el poc que restava del perfum familiar. Sabeu, aquella flaire que feien els armaris de les nostres àvies en obrir-los per tafanejar? Tant els feia que el partit X proclamara el perill de la immigració o la defensa aferrissada de la religió com a senyera d’identitat. Tant se val. Cal continuar.

I un bon dia, Ana María tota sola va parar esment i quan el seu suc per fi va reposar i va poder retrobar-se amb la punta dels sarments que fregaven els seus peus quan passejava. Ana María va poder ser lliure en obrir la seua gàbia ideològica i va poder llegir altres coses i exercir la comparació. La nena bruna criada a Alemanya que duia Puig de primer cognom i que pensava en castellà i era capaç de fer canviar la trama de l’alfabet familiar per obra i gràcia del papà, se les veia i se les desitjava per sentir-se una més entre els terrossos rogencs dels bancals i no era una peça més del trencaclosques quan es feia lluir pels carrers arbrats abocats a la mar. La pubilla Puig no prenia el vol dins del què ella creia la seua gent. Res, tot s’havia acabat. S’havia trencat la darrera baula de la cadena familiar. La golafreria provocada per anys i anys de desitjos aliens provocà l’estamball i coïa tant que de tant rascar ja es veia l’os.

I Ana María Puig de la Merced, s’alçà del llit. Decidida va fer la maleta. Va buscar un vol barat cap a Munic i se’n va anar a acomiadar-se’n dels pares.

El cementeri estava buit a aquelles hores, sols els frecs d’un cant de verderol que s’amagava dintre d’algun xiprer, vés a saber quin. Ana María va anar directa al carrer de la sepultura, carrer dels Remeis. Tragué amb una rapidesa inusitada l’enganxina de la bossa. Va despegar-la de l’emboltori i xaf!, la va apegar amb una perfecció alemanya al bell mig de les dues fotografies que lluïen en mig d’aquella làpida senzilla.

—Veges tu qui haurà apegat això aquí.

—I un burret.

—I què posa?

—A vore… “valencià, per què parles en castellà”?

—Ai Senyor, ja no respecten ni els morts.

—Eixos no són els que estaven a l’estranger?

—Sí. I per cert, el meu nét diu que la filla és més tonta que feta en càrrec.

—Aiii, quants en cria la farina.

—Sí, blanca blanca, fina fina.

Temps de lectura: 6 minuts

4+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close