El tel esfilagarsat de les meves faldilles em feu un pessigolleig inquietant. Semblava que algú hi havia entrat sense cap avís previ, i de cop i volta havia començat a procurar que gaudís del matí. Veia una cabellera llarga i morena, amb una part dels cabells tintada de color verd llampant. La tenia sota les meves faldilles i tanmateix no la coneixia. No gaudia d’una sensació semblant d’ençà dècades enrere, tal vegada, des que m’havia enamorat. Amb aquesta nouvinguda sota les meves faldilles, però, les coses eren diferents. Si bé amb l’amor notava tremolors juganers, en aquesta ocasió el camí que fèiem semblava tenir un regust amarg. Qui era? Qui hi tenia, sota les meves faldilles? Sense saber-ho, i també sense cap més remei, jo em deixava fer.
Ella m’aixecava, m’acariciava, em feia ballar i em parlava. No l’escoltava amb atenció, perquè la tonalitat verda d’una part de la cabellera em distreia. En tot cas, semblava que havia guanyat una nova amiga. I és que ser un gegant és quelcom que va molt més enllà de fer cercaviles al voltant de gralles, mainada i capgrossos: ser un gegant era construir amistats amb els geganters que, com aquesta noia, es posen sota les nostres faldilles. Ser folklore no estava malament. Per a mi, ser persona era molt millor.
Havia abandonat el parquet tronat de l’Ajuntament, on romania palplantat sempre que no hi havia esdeveniments festius, i em dirigia cap a qui sap on. Els balls, la música i el poble m’acostumaven a acompanyar. Avui, però, la cridòria era més continguda. Tot i això, no podia distingir ben bé què passava. Irònicament em dic Homer, i hi afegeixo el qualificatiu perquè soc un gegant que s’havia quedat cec sis anys enrere, durant una festa major en què la calamarsa feu acte de presència. Fou tanta la mala sort que els flocs de gel estimbats des del cel havien desfigurat la meva cara, ara plena de cicatrius, inclosos també els meus ulls, despintats i inservibles. D’aleshores ençà, gairebé no veia l’exterior, i només sabia amb precisió què passava sota les meves faldilles. La manera com puc veure qui em belluga, us l’explicaré un altre dia.
Tot d’un plegat, la nova gegantera, que em feia avançar per carrers amb llambordes amb passos lents i solemnes, es posà a plorar. No ens aturàvem: els balcons seguien amb gent observant-nos, se sentien els xiuxiueigs de veus per a mi conegudes, i tot i això llàgrimes fugisseres regalimaven per la seva cara sense parar.
-Estava de festa i em va obligar a ballar amb ell, Homer -em parlava, amb veu tendra-. Sempre m’obligava a ballar davant tots els seus amics, quan sortíem de discoteca. I prou que sabia, que a mi no m’agradava. Ho hauria d’haver vist abans, Homer -continuava, ara ja sanglotant-. M’hauria d’haver-me’n desempallegat abans. Gràcies per la teva ajuda. Gràcies per ajudar-lo.
Ni havia entès l’agraïment final ni sabia com es deia. En tot cas, jo l’anomenaria Maria Mercè. Perquè soc massa forta perquè em blegui un destí / que han signat, sense mi, les busques de l’estrall. Maria Mercè Marçal havia encomanat coratge davant les situacions d’opressió masclista amb versos com aquests, i per això el nom de Maria Mercè em semblava un bateig digne, per a aquella mossa. No hi podia interactuar. Només desitjava que notés la força que, de manera modesta, li volia transmetre.
Aquest moment de comunió em recordava les converses amb el meu millor amic, l’Eudald. L’Eudald era un nen d’onze anys que havia patit moltíssim, i que durant els temps més durs havia optat per fer de les meves faldilles el seu confessionari. L’Eudald no era l’única persona que em parlava, però sí que era l’únic amb qui podia parlar. No només l’escoltava jo a ell, sinó que m’escoltava ell a mi. Sempre recordaria el primer cop que em va fer plorar. Homer, tinc alguns amics a qui els companys de classe fan bromes. Bromes de mal gust. Jo no sabia on volia anar a parar. A mi també em fan bullying.
A tot això, la cercavila, més apagada que de costum, avançava. Havia deixat enrere els carrers de llambordes i el nou terreny era un pèl més fangós, prop dels afores del poble. Els pisos del casc antic havien desaparegut i l’olor que arribava barrejava la flaire del bosc amb les aromes confuses dels polígons industrials que vorejaven la riera del municipi. El ritme del camí era lent, però constant. Sense gairebé adonar-me’n, la Maria Mercè havia abandonat les meves faldilles i era un nou llogater qui em feia avançar pel fang. Ara anàvem encara més a poc a poc. Em comandava un senyor gran, del qual només en veia una calvície arrugada i una camisa polida.
-Fer camí amb mi és anar ben lent, Homer -em deia-. Em fa il·lusió portar-te, un dia com avui. A la meva dona li hagués fet goig veure que encara soc capaç de fer-te avançar uns quants metres.
Tenia molta raó. Aquell ancià tenia, pel cap baix, setanta anys. Havia reconegut la veu del fotògraf del poble, que molts anys enrere, quan en temps de repressió els geganters encara no parlaven ni tan sols als gegants, havia estat cap de colla. Tampoc no en sabia el seu nom. L’enyor cap a la seva dona va entendrir les meves faldilles, ja inicialment commogudes amb la història de la Maria Mercè. Amb ell amb prou feines havia avançat cinquanta metres, i prou que havien estat aprofitats: m’havia fet caure que tard o d’hora arribaria la meva jubilació, l’hora de trobar a faltar la meva geganta -o que ella em trobés a faltar a mi, mai se sap- i l’hora de deixar en records passats els balls i les cercaviles populars. I no et sabria péixer com en el temps florit / ni fondre’t l’enyorança dels dies que s’escolen. Tenia nom per al fotògraf geganter: Lamon. Tot i que jo era més de cireres, La poma escollida sempre havia estat una de les maneres amb què m’hagués conformat acabat els meus dies com a gegant. Per a mi les reivindicacions feministes de Maria Mercè Marçal podien casar amb una vellesa ideal noucentista a l’estil Carner.
Tinc moltes ganes de fer-me gran, m’havia comentat l’Eudald en una de les nostres últimes converses. Això voldrà dir que el papa també ho és i que ja no em podrà fer mal si s’enfada. I llavors ja no hi haurà ningú que em faci bullying. Aquella tarda l’Eudald havia vingut a veure’m amb blaus a l’esquena. I per a ell desitjava una edat adulta diferent als temors de la Maria Mercè, però també li volia una vellesa en pau i amor, com la d’en Lamon. I per aquest motiu, fer cercaviles també m’agradava. Enmig de les gralles aprenia de tothom qui passava per sota meu, i gràcies a les històries que els geganters m’explicaven em veia una mica més preparat per aconsellar l’Eudald. Que no em pogués moure amb autonomia em feia saber què era l’opressió i la dependència, però que per voltar necessités un geganter també em feia valorar la cooperació i la feina en equip. Eren aquests últims valors els quals procurava transmetre a l’Eudald sempre que podia.
Mentre encara tenia el cap a una altra banda, en Lamon se m’acomiadà, també amb un agraïment, i el terreny de la vellesa i del fang fou substituït tot d’un plegat per una nova airada de joventut i puresa. Quant a la puresa, el fang havia desaparegut. La nova gegantera, per a mi pigall, em feia avançar per la gespa, en un indret per mi aleshores desconegut. Normalment les celebracions es concentraven en la part central de la localitat, i tot i que en determinades festes de barri ens allunyàvem una mica del nucli, de totes totes estava segur que mai no havia passat per un sòl semblant. Llambordes. Fang. Gespa. Un camí diferent que anava en coincident sincronia amb el geganter que m’interpel·lava. No sabia però qui era la nova convidada. Vaig parar l’orella.
-Homer -em deia-. Hem arribat al bosc. Estem a punt d’arribar al final. Portem estona caminant. Ets molt valent. Gràcies per acompanyar-nos-hi. Ets l’únic gegant que ho faria.
Aquelles paraules em van capficar. Definitivament, era l’únic. Tot i la música de fons que acompanyava la meva trajectòria, cap altre gegant seguia les meves passes. Només persones. I persones diferents. No eren les persones de les festes de sempre. Era altra gent.
Què hi havia vingut a fer, al bosc? Per què m’hi portaven? Quina mena de festa era, aquella? Per què m’havien tret de l’Ajuntament? No entenia res. Tot i això, els nous geganters em semblaven gent sincera, i fer un passeig pel bosc, tot i no estar dins els meus plans inicials, no era una idea descabellada si, més enllà de connectar amb la vila, volia conèixer els seus paisatges. El bosc -me’n meravello sempre- em lliura / a contractor / rovells de foc estriats d’esperança / una mica tacats de pinassa. No hi sabia què hi faria, i tot i això ja tenia nom per a la nova gegantera: Maria Àngels. La sensació de desconcert tot i alhora ser enmig d’un terreny pur i conegut em recordaven les descripcions que Maria Àngels Anglada feia en els seus poemes dedicats al bosc.
-Homer -em tornava a interpel·lar la recent ungida amb el nom de Maria Àngels, ara amb veu encara més dolça-. Ja hem arribat. Som en un gorg molt especial. Ara ja tinc catorze anys, però de petita tota la família sovint passàvem aquí els diumenges, tot menjant a l’aire lliure o fent jocs en família. Ja mai no ho podrem tornar a fer. Tot i això, gràcies.
Una pausa. La gent començà a fer una rotllana estranya. Tal com havien fet la Maria Mercè i en Lamon, la Maria Àngels també es posà a plorar. Se suposava que havíem arribat. Jo seguia sense saber on. Jo seguia sense saber el per què.
-Sembla que aquesta serà la teva última cercavila. I ep, que ara ve el teu últim ball. Prepara’t. Mai he fet ballar un gegant. Espero estar a l’alçada.
Sense aconseguir entendre res, gràcies a les batzegades de la Maria Àngels, vaig tornar a ser alçat del terra i em posí novament en moviment. La trajectòria nova no era però ja de desplaçament, sinó en clau dansaire.
-El teu últim ball- em repetia-. Espero que sigui especial.
Aquells dos minuts van ser la darrera vegada que algú em va posar en moviment, va ser l’últim cop que vaig tenir els peus alçats del terra. Les gralles van sonar amb unes melodies inicialment per a mi estranyes, que al cap de dos segons vaig aconseguir identificar. La primera cosa que em va cridar l’atenció, fou que no sonaven gralles: eren violins. Uns violins que entonaven El cant dels ocells, de Pau Casals. Mentre la música sonava, tot i procurar esgargamellar-me per a fer-me entendre i que na Maria Àngels m’expliqués què estava passant, sense èxit, jo ballava amb passes lentes i pausades enmig de la rotllana d’aquell peculiar aplec. Em vaig adonar que, tan bon punt va acabar la música, no era pas la Maria Àngels qui havia reprès el plor, sinó la major part dels assistents en aquell esdeveniment.
Un brogit. Novament palplantat. La Maria Àngels s’escolà per sota les meves faldilles, fins a sortir-ne. Tornava a estar en contacte amb el terra, un terra del qual no em tornaria a aixecar mai més. La multitud romania en silenci. Amb un tarannà solemne, tres individus feren unes passes intrigants endavant. Els vaig identificar de seguida: eren la Maria Mercè, en Lamon i la Maria Àngels.
-Gràcies per fer-li companyia -m’interpel·lava la Maria Mercè-. Com a mare t’estic infinitament agraïda. Us vindrem a veure cada dia. Mai no em perdonaré no haver impedit que li fes mal
-Gràcies per seguir sent el seu amic -se’m va dirigir en Lamon-. Has aconseguit que un avi tregui forces d’on no n’hi havia. Gràcies per ser el seu referent.
-Gràcies per haver-lo fet feliç -va dir en to emocionat la Maria Àngels-. Aquest gorg no em podrà tornar el meu germà, però potser em farà tornar el somriure: l’Eudald hagués estat molt orgullós si sabés que l’acompanyaries per sempre més. Gràcies per ser el seu símbol.
En aquell instant, si a més de sentiments els gegants també tinguéssim reaccions fisiològiques, la trencadissa interior que corria per la meva ànima hagués inundat tot el camí que havia recorregut des de l’Ajuntament. Havia comprès perfectament qui eren aquelles persones, què havia estat el meu camí i quin havia esdevingut el meu destí.
La gent havia començat a desfilar, reprenent la ruta de tornada cap a les seves llars. Allí hi seguia, asseguda, amb posat informal, la Maria Àngels. Les seves paraules em van deixar glaçat: ara tens molta responsabilitat. La comoditat del parquet de l’Ajuntament ha canviat, i ara trepitges un sòl dur i estrany. La placidesa de converses amigues han pres significat, i ara no només se t’encarrega parlar-hi, sinó protegir-lo. La teva solitud entre parets ja és història, ara estaràs sempre acompanyat.
Definitivament, aquella darrera cercavila m’havia canviat la vida. Amb aquell passeig havia deixat de ser un gegant per a convertir-me definitivament en un amic. Aquell camí m’havia fet prendre consciència de les dificultats de totes les etapes de la vida: des de la joventut truncada de l’Eudald, passant per l’adolescència corrompuda de la Maria Àngels, fins a la maduresa imperfecta de la Maria Mercè o la vellesa indesitjada d’en Lamon. Tot i saber que no ballaria més i que tal vegada les meves aventures pels carrers del poble havien acabat, era feliç. Havia pres consciència que la meva llar no era un indret, sinó una persona. Reblant el clau de la ironia, tot i mantenir el meu nom, aquelles passes m’havien canviat: tot i no veure-hi, ara m’hi veia. Capcot, vaig mirar avall. Sota les meves faldilles no hi tenia un sòl corrent, sinó un entarimat fet d’una pedra estranya que amb prou feines sobresortia de la gespa d’aquell prat: sota les meves faldilles hi havia la tomba del meu amic, l’Eudald.
Temps de lectura: 12 minuts
