fbpx
La revista més vital

Anàlisi de barra, birra i bar

Si això, en compte de ser un article d’opinió, fora un pòdcast, ara obriria el bagul dels grans temes esdevinguts des de l’últim article que vaig escriure per a Descriu. Tanmateix, com que acabe de comprovar que va ser fa gairebé un any –7 de juliol de 2022–, millor acotem als que s’han succeït les darreres setmanes.

Si això, en compte de ser un article d’opinió, fora una tertúlia política televisiva d’una cadena privada, potser podria començar posant sobre la taula el resultat de les darreres eleccions nacionals: el PP i Vox, que pugen, sumen majoria; el PSOE s’hi manté; Compromís es descomboia, i Podem i Ciudadanos desapareixen del tauler polític –perquè utilitzaria aquest concepte: “tauler polític”. Els factors del canvi –el canvi del canvi– són diversos i durant l’últim mes se n’han etzibat de tot tipus. Si jo fora un tertulià amb Ipad, hi argüiria la mala publicitat de la gestió del Botànic, el perfil baix exhibit en campanya per les esquerres (?), la desafecció de molta part del valencianisme cap al partit del somriure i bandera del valencianisme (?), la desil·lusió creada entre els sectors progressistes, i etcètera. En canvi, si jo fora un tertulià dels que creuen que @politikrebolution, amb un triangle roig invertit, és un tuitaire de capçalera en aquestes qüestions, l’argument estrella que llançaria seria que la gent és estúpida, i que com pot ser que la classe obrera vote la dreta si és la que l’explota i la que li fa pagar impostos i que és igual el que faces per les persones perquè voten el que els mitjans de comunicació els diuen –tot i estar jo mateix en un mitjà de comunicació privat obeint, de manera més o menys subtil, una línia editorial marcada des d’algun despatx–, i Pablo Motos, Ana Rosa Quintana, Susana Griso, Vicente Vallés han fet molt de mal, i una sèrie d’accions que defugen la culpa i l’autocrítica i les fan recaure sobre la gent, que, no ho oblidem, sempre són els altres.

Si això, en compte de ser un article d’opinió, fora una taula redona sobre el fet literari, potser podria traure a col·lació les diferències literàries –i paraliteràries; o més paraliteràries que literàries– entre Irene Solà i Juana Dolores, les quals van emergir amb força el 2020 i ara, tres anys després, han tornat a compartir moments estel·lars: la primera, des del silenci, ha tornat a publicar una novel·lassa (Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres) que farà molt de soroll; la segona, des de l’estridència, i des de la portada de La Vanguardia, ha tornat a situar-se al focus aprofitant-se d’un poemari propi que ha vist la llum (Rèquiem català. I si una nació desfilant per una catifa vermella) i que està tenint més flaixos pel desig de l’autora de mostrar-s’hi com una Che Guevara victoramelaïtzada o albertboadellaïtzada que pel mateix contingut –i això que la crítica no és dolenta. I sí, les compararia –per contrast–, a Solà i a Dolores, que s’assemblen igual que una pilota a una caixa de sabates, per ser dones, joves, de la mateixa generació i haver tret llibre alhora. I ho podria fer perquè això no seria un acte acadèmic i solemne, sinó una taula redona entre crítics o aficionats a la lectura sobre el fet literari, de manera que em permetria l’ús del símil i em quedaria més ample que llarg.

Si això, en compte de ser un article d’opinió, fora un matinal de ràdio, m’hi podria presentar com a expert en aigües: d’una banda, com a orcòleg estudiós de la guerrilla que mantenen aquests animals contra els vaixells i els velers; d’una altra, com a titanòleg i submarinòleg investigador dels capricis marins de rics que tenen 250.000 dòlars gastadors per a invertir en un viatge només d’anada i podar contar –ells, no, és clar– que van ser allà. Fins i tot, podria proposar la teoria de la conspiració segons la qual, en realitat, el Tità anava buit i els cinc multimilionaris s’han vist tot l’espectacle des d’una caseta a una platja de Miami, on, entre gots de whisky i clenxes de cocaïna, admiraven i gaudien observant com tot el món occidental s’hi preocupava mentre deixem morir cada dia pasteres atapeïdes d’immigrants enmig del mar. I posaria molt d’èmfasi en això darrer, fins al punt de fer-ne una piulada a Twitter, no fora cosa que algú creguera que no n’he estat conscient i que se m’ha passat per alt.

Però això ni és un pòdcast, ni és una tertúlia política televisiva, ni és una taula redona sobre el fet literari, ni és un matinal de ràdio. Això és un intent d’article d’opinió d’algú que, havent omplert els caràcters mínims exigits sense haver dit res de nou -si és que hi ha dit alguna cosa-, no sabia com retornar a les col·laboracions periòdiques en aquesta plataforma que li ofereix un espai propi i ha pensat que seria una bona idea titular-ne aquesta primera manllevant una frase de Panxo, el cantant de Zoo, en la cançó que va aparèixer la setmana passada de Kromo & Kuare, ElHombreViento i ell mateix, “A volar”. Bé, tant se val. Ens llegim?

Temps de lectura: 4 minuts

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close