A ma casa sempre hem segut de tirar mà del refranyer. Des que tinc memòria recorde a ma mare maleint, advertint, fent prediccions o malparlant dels veïns a base de frases fetes valencianes: On va la corda va el poal; Tira més un pèl de figa que una maroma de barco; Si vols ser papa fica-t’ho en lo cap; Pequé pequé i en eixir d’ací a qui fotré (en referència als i les beates que anaven a entonar el mea culpa a l’església i després en eixir no tenien miraments cap a la resta); Li diu el mort al degollat: qui t’ha fet ixe forat?; Qui no té faena el dimoni li’n dóna; A la vora del riu no faces niu… I moltes altres expressions que, tot i el pas dels anys i l’evolució tecnològica i científica, continuen vigents avui dia. De fet, molts cops quan he de prendre una decisió m’hi veig ahí, plantada com una ceba, pensant què diria ma mare en aquest moment: No deixes la senda vella per la novella filla o Els diners i els collons per a les ocasions. I llavors decidisc amb molta empenta i contundència. Perquè el refranyer valencià és contundent, escatològic i sense miraments: Apreta i engull, xiqueta, o Menja molt, caga fort i no li tingues por a la mort que ve a dir tu tira cap avant sense miraments ni laments. Molts cops em pregunte si és per això que els valencians i valencianes tenim tanta fama d’escandaloses, perquè parlem fort, riem més fort encara i practiquem allò de qui no plora no mama.
Malgrat la riquesa refranyera i lèxica del vocabulari valencià, és curiós com sovint per comunicar-nos, no necessitem més que una paraula. Al meu poble, quan dues persones es creuen pel carrer el diàleg ve a ser el següent:
—Ieeee!
—Au!
I amb això està tot dit, no cal res més. Sorprenentment però, el típic dia que vas com cagalló per séquia i tens pressa i necessites fer les coses ràpid, resulta que no pots perquè et pares a xerrar amb tothom i per comprar quatre tomaques et tires mig matí. Si et coneixen a la botiga sempre cau allò de “Com està ta mare, xiqueta” o si hi ha hagut cap desgràcia el que toca és “Saps qui s’ha mort?”. Si proves d’anar a una botiga diferent per evitar donar massa explicacions, resulta que et trobes amb la de “I tu de qui eres?”. Siga com siga t’has de fer a la idea que si no tens massa temps, paga la pena quedar-te a casa i no menjar tomaca.
A mi els refranys m’agraden. Supose que en certa manera m’apropen els meus orígens i em donen referències en aquest món globalitzat que ens ha tocat viure. A més, enriqueixen les tertúlies i ja se sap: com més sucre més dolç.
Temps de lectura: 2 minuts
M’ha agradat molt el teu text, perquè m’encanten els refranys i sovint quan parlo cito ma mare que també en sabia un feix de refranys i sobretot els utilitzava sempre. A vegades em retrec de no utilitzar-los prou.
El que dona títol al teu article, era molt utilitzat a casa meva, ma mare que sempre ho trobava tot, ens l’adjudicava per torns a lacreta de la família. De tots els refranys que cites meitat els coneixia i també s’utilitzen a Catalunya i l’altra meitat els desconeixia totalment.
Quin goig compartir aquestes riqueses del llenguatge. Gràcies Mireia!
Gràcies pel comentari Carme! Ma mare també ho trobava tot i jo fins i tot pensava que quan et feies mare tenies una espècie de súperpoder per a trobar coses. Però malauradament la meua capacitat trobadora no ha millorat amb els fills. Ara et toca a tu fer un article sobre refanys de Catalunya!