fbpx
La revista més vital

Anònims

Tots els dies puja a la línia 71, recordant la seua època universitària amb la mirada nostàlgica que atorga el pas del temps i la neu als cabells.

Tots els dies eixe nus a la gola en recordar aquell desembre, on el cel estava ennuvolat i tenyit amb matisos taronja de capvespre embolicats en núvols de cotó i fina pluja, com un oli nostàlgic postimpressionista.

Somriures aliens, paraules de les que no és destinatari, converses telefòniques trivials, paisatges monòtons i altres que no ho eren tant. Recorreguts que feia cada dia i que no deixaven d’evocar-li l’indesxifrable misteri de l’existència quotidiana.

“Ara arribe, mare, no patisques, vaig pel carrer de la Pau…Sí, vaig sola.”

“Sí, sí, ves fent la fideuà, que jo encara he d’anar a pel xiquet a l’escola.”

“Què bonica està la plaça de l’Ajuntament amb la decoració de Nadal… Ara t’envie una foto per WhatsApp.”

“Què bonica està la plaça de l’Ajuntament amb la decoració de Nadal… Quina llàstima, a Empar li agradava tant veure els llums…”

Ell coneixia totes eixes converses. Era només un espectador però havia sigut protagonista en part.

Ell sabia que aquella xica no volia arribar a casa. No estava encara al carrer de la Pau. I no anava sola. Volia apurar una mica més de temps amb aquell xic de cabells arrissats i pearcing a l’orella.

Ell també sabia que aquell home aniria pel seu fill a l’escola, tot seguit que deixara de parlar pel telèfon amb la dona i que s’acomiadara d’aquella jove amb ulleres de pasta a qui no parava de besar al carrer Quevedo.

També va ser testimoni de les mirades furtives d’aquell estudiant d’arquitectura, sempre ataviat amb els seus plànols, i aquella xica rossa que sempre pujava en Plaça Espanya. Ell comprovava com una llumeneta s’encenia als ulls del jove, i recorda amb un somriure com a principis d’agost va veure per la finestra de l’autobús per fi a la parelleta junta. De tot això ja feia molt.

Aquells rostres anònims no deien res i deien molt. Estaven condemnats a ser oblidats per la seua memòria, i en canvi, cada expressió, cada detall, es gravava al seu cervell amb una marca indeleble.

Va ser protagonista involuntari i secundari de milers de selfies amb l’arribada de la febre individualista d’internet al mòbil.

Va veure créixer a molts dels xiquets que primer anaven a escola amb els ulls mig tancats i ara anaven a la facultat, també amb els ulls mig tancats i els auriculars a les orelles.

Va intercanviar unes quantes frases anodines amb molta gent durant aquells anys.

“Disculpe”, “baixa a la pròxima?”, “em deixa passar?” o “pareix que va a ploure” eren els clàssics.

És clar que hi havia un llenguatge ocult molt més subtil, un codi de gestos que teixien el dia a dia. Aquell avi que sempre saludava amb el barret i que llegia el diari fins que va arribar un dia en que no va pujar més a l’autobús.

Eixa xiqueta d’ulls tristos que li deia cada matí amb ells com enyorava que la seua iaia l’acompanyara a la porta de l’escola.

Passar davant del clínic i veure les mares amb els nadons. Veure també gent vestida de negre i el semblant esvaït.

I ell esperava només ser alguna volta protagonista d’aquelles vides. En el seu camí silenciós fins a casa, la rutina de sempre.

Repassar els articles del codi penal, menjar del que quedava al frigorífic i dormir fins al pròxim endemà. Fins al pròxim viatge. Esperar. Esperar i saber què.

Però va haver-hi un dia en que ell no es va sentir un desconegut. La solitud es va diluir per un moment en el seu univers de foscor.

Aquell desembre…

—Enric?

Es va girar, sense adonar-se que li parlaven a ell.

—Sí, sí, és a tu. Jo et conec.

—No sé de què.

—Sí, home, de la festa de Carles. Fa uns dissabtes.

—Jo fa temps que no vaig a festes.

—Vinga, no et faces el flemàtic. Aquell dia no estaves tan seriós, eh…

—Senyoreta, tinc la impressió que s’ha enganyat, jo… jo no… no la recorde però ara que faig memòria sí, sí que em sona la teua cara…

La xica, amb els cabells castanys i pigues per les galtes, va somriure entremaliada. Era baixeta, les seues faccions eren fines i els seus moviments, gràcils.

—Ja ho sabia jo que t’estaves fent el graciós. Vens a prendre una cervesa?

—Són les huit del matí…

—I?

—Que tinc classe de dret.

—I?

—Que sóc el professor…

—No recordava que eres professor, però per a dir la veritat, d’eixe dia no me’n recorde de moltes coses—va riure.

—Jo tampoc me’n recorde del teu nom…

—Elena.

—Elena. Sí recordava el teu somriure, això sí.

—Doncs tu decideixes. Em baixe a la següent parada…

Aquell dia de desembre, per primera volta en molts anys, va ser algú. Va parlar amb algú. Amb Elena. Tot i que ell no era Enric. Tot i que va inventar la seua identitat per espai d’unes dues hores.

No li va resultar difícil, ella gairebé se’n recordava de la conversa amb Enric a la festa.

No era complicat omplir les llacunes que l’alcohol havia deixat. Sobretot perquè Enric tampoc existia. I Elena tampoc.

Existia Mercé i la seua solitud. Mercé i el seu atreviment. Mercé i la seua estratègia per omplir un buit tan immens com la seua tristesa. Un matí, s’havia dit a si mateixa, inventaria una història per parlar amb algú.
Ella no era l’enganyada en eixa història. No sabia qui era aquell desconegut que, aliè a tota la mentida, estava aprofitant la suposada mala memòria d’una jove.

Què importava? Tots dos estaven jugant a ser qui no eren. Arribaria l’hora d’acomiadar-se i pujarien al bus de nou. Tal volta ja s’haurien fet un bes, o tal volta no. Qui sap. Ella no buscava això. Ell tampoc.

Només parlar. Només sentir. Només un moment d’existència. Després ja tornaria el no-res en mig de tots aquells rostres anònims.

Com aquella cançó que deia: He’s a walkin’ contradiction, partly truth, partly fiction.

Van ser les dues hores més felices de l’any. Inclús de fa molts anys. Intercanviaren vivències, mentides, veritats, rialles, mirades, sospirs i molts somriures tímids. Intercanviaren de tot menys un telèfon, per precaució.

Després es van acomiadar.

No la va tornar a veure. Ja feia huit anys d’això. Sempre la va esperar, però potser ella ja va trobar al vertader Enric.

Així i tot, la va esperar. Mentrestant, la gent pujava i baixava, reia i plorava, amava i odiava i esperava. Tenia pressa, arribava tard o abans d’hora. Ningú reparava en ell i hi reparaven tots. Ningú es deia res i es deien tot. Feia fred, feia calor. Plovia, s’escoltaven clàxons, els arbres es despullaven de fulles a la tardor. Tot era igual i tot diferent.

Passaren hiverns, estius, llunes i sols. I ell només esperava retrobar-la.

Encara que no li diguera res, encara que no el reconeguera, encara que estiguera amb un altre.

Solament tornar a veure-la.

El plugim comença a caure i prompte es converteix en tempesta. Ningú no sap d’eixe professor de dret penal tan taciturn que mai es pren una cervesa amb els companys.

Ningú no sap que espera a prendre’s l’última amb ella. Tal volta siga demà, al proper viatge.

Temps de lectura: 6 minuts

2+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close