fbpx
La revista més vital

Antull de moribunda

LAdrià buscava bolets de bon matí, com cada cap de setmana. Aquell dissabte, emperò, era força especial. Desitjava omplir-ne el cistell dels millors exemplars que pogués trobar ja que, al migdia, dinaria amb la Lídia, la seva promesa, a casa dels seus imminents sogres. Després de les postres anunciarien el compromís i mostrarien els anells que segellarien el seu vincle d’amor, etern.

Els pares de la Lídia se sorprendrien, de ben segur, d’una decisió tan sobtada. Però el que desconeixien n’era el motiu: la seva filla havia acomplert dues faltes. Ambdós, tant l’Adrià com la Lídia, anhelaven que aquell fill fos una nena: es diria Mireia. Malgrat el contratemps de l’embaràs, no es penedien de res. Continuaven estimant-se amb la bogeria innovadora del primer dia.

L’Adrià gaudia amb cada bolet que collia. Havia d’anar amb molt de compte, emperò, de no agafar-ne cap de verinós. Sabia que, fins i tot, els boletaires més veterans, com el seu pare, eren capaços de confondre’ls amb els comestibles. En plena troballa de rovellons, pinetells, rossinyols i llenegues, va descobrir un paratge, a mig camí entre Llinars del Vallès i el Montseny. Alzines, faigs i pins s’enlairaven fins llepar els núvols de tempesta que amenaçaven el transcurs eixut de la jornada. L’Adrià va pujar una bona tirada del nou camí i, tot seguit, es prengué un respir: va asseure’s damunt una roca tapissada de molsa.

Entretant, una boira espessa va començar a apropar-se-li. El boirim s’evaporà, de sobte, i de les seves restes humides va aparèixer una dona d’uns seixanta anys, amb el cap rapat i tatuat amb figures geomètriques, com d’un altre món. L’àvia s’abrigava de la gelor de la rosada amb una granota de pell platejada, amb ornaments de metacrilat i estany, i calçava botes de drag-queen. Dos anells que resplendien or li enjoiaven la mà dreta. L’Adrià, mentre observava encuriosit la vestimenta de la vella, es preguntava on havia vist abans aquells ulls. Seguidament, l’àvia va caure de genolls, abraçà el noi i va engegar un doll inacabable de llàgrimes. La dona, entre sanglots, va gemegar: Pare, per fi…

L’Adrià va restar immòbil, sense saber què dir ni què fer. La dona continuava plorant sense parar. A la fi, ell va reaccionar.

—No plori més, sisplau —va pregar-li l’Adrià—. Aixequi’s dona, que el terra és fred…

La iaia se li va agafar de bracet i s’acomodaren damunt un parell de rocs. Ella plorava, encara. Però una immensa alegria es reflectia a les seves arrugues d’anys i panys. L’Adrià va començar a asserenar-se. Mentrestant, barallava la hipòtesi que es tractés d’una pacient fugida d’algun centre psiquiàtric de les rodalies. Va decidir tirar pel dret i veure-les venir.

—Ja està més tranquil·la, senyora?

—Sí, gràcies… —va respondre l’àvia, amb un somriure agredolç.

—Dispensi… —s’atreví l’Adrià—, que em podria dir d’on ha sortit vostè?

—No crec que ho puguis entendre… —va anunciar la vella amb un rictus de desconfiança als llavis.

—Provi-ho —li recomanà l’Adrià.

—Com vulguis…: acabo de morir-me —va contestar l’àvia.

—Què…? —va intervenir el noi amb una ganyota d’estupefacció.

—D’una embòlia…

—Com…? —li preguntà l’Adrià, sense entendre un borrall de tot plegat.

—Ja t’he dit que no ho entendries…

—No, no: continuï, sisplau —va insistir el boletaire.

—Doncs, com et deia: m’acabo de morir i he anat Allà Dalt —va dir la dona mentre assenyalava el cel amb la mirada.

—I…?

—M’han ofert acomplir un desig, abans de creuar, definitivament, la porta.

—I quin ha escollit?

—Coneixe’t.

—Per què?

—Encara no saps qui sóc, oi? —li plantejà l’àvia.

—Doncs, la veritat, no… —va contestar-li l’Adrià sense deixar de guaitar aquells ulls que li recordaven algú, però qui?

—La Mireia.

—Qui? —va preguntar-li un al·lucinat Adrià.

—La teva filla.

Aquelles paraules li trepanaven el cervell. L’Adrià no entenia res de res. Però, en canvi, aquell esguard el tenia completament encisat.

—Parla’m, pare, sisplau… —va pregar-li la Mireia.

—No sé què dir… —aconseguí xiuxiuejar l’Adrià, cada cop més absort.

—Afanya’t! El núvol! Mira, ja torna…

L’Adrià va tombar el coll i admirà, fascinat, aquella boirina grumollosa que se’ls aproximava.

—Per què diu que sóc el seu pare?

—Quin any som? —va preguntar la Mireia.

—El 2008, és clar…

—La mare deu estar embarassada, oi?

—Qui?

—La Lídia…

—Com ho sap?

Van fitar-se de nou. Per un instant, l’Adrià va creure que estava parlant amb la seva futura sogra, la mare de la Lídia.

—Pel que més vulguis, pare: digue’m que m’estimes… De pressa, el núvol!!

L’Adrià no se’n sabia avenir; però aquells ulls…

—T’estimo, filla…

—Gràcies, pare…

En un no-res, el núvol engolí la Mireia i la va volatilitzar. Abans de fer-ho l’àvia va acomiadar-se de l’Adrià amb la mà dreta. Llavors, ell va poder-se fixar, amb claredat, en els dos anells. Un el va reconèixer, immediatament: era el que regalaria a la Lídia, després de dinar; l’altre, emperò, no l’havia vist mai. 

Un cop esvaïda la boira, l’Adrià va recollir el cistell farcit de bolets. Va restar-hi uns minuts, encara, mirant la bassa que havia deixat anar el núvol després de desaparèixer. Va rumiar en tot el que havia ocorregut. L’àvia que deia que era la seva filla, els seus ulls i, sobretot, l’anell, l’anell que ell havia comprat 24 hores abans. Va acabar d’emplenar el cistell, sense esma, amb un reguitzell de bolets diversos que va arrencar del primer arbre amb què ensopegà. A la fi, va encaminar-se cap a casa de la Lídia. Calia que hi arribés ben aviat: havia de netejar els bolets. No estava del tot segur si els comentaria la trobada amb aquella àvia tan enigmàtica, la seva suposada filla.. 

Un cop a taula, la Lídia va preguntar-li si li passava res. L’Adrià només es va veure en cor de somriure-li, de biaix:

—Res, no em passa res: no pateixis… Només és la boda, l’embaràs, tot plegat; encara no ho he acabat de pair.

Tot seguit es van fer un petó. L’Adrià, de reüll, va veure com la mare de la Lídia els observava amb aquells ulls verds que tot ho controlaven. Com si res, van continuar dinant fins que s’acabaren tots els bolets. L’Adrià repetí. Estava afamat, entre l’exercici i l’enrenou del matí. Encara no els havia esmentat res. Potser no valia ni la pena. Durant les postres, tal com havien planejat, l’Adrià i la Lídia van aprofitar per ensenyar els anells de boda. L’Adrià va patir una taquicàrdia quan s’adonà que el seu, el que li regalava la seva promesa, era idèntic, el mateix, el que no havia reconegut a la mà de l’àvia del bosc. Va haver de ficar-se al llit durant una bona estona.

Fins al vespre no es va llevar. Semblava que ja es trobava una mica millor. Tot va ser posar-se dempeus i caure rodó. Estava molt marejat i va començar a vomitar. Va sentir com algú trucava a urgències. Ell ja sabia que no hi feia falta cap metge. Sabia que s’estava morint, enverinat pels mateixos bolets que havia collit al matí.

Temps de lectura: 6 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close