Neguitós amb els peus a terra, una terra humitejada d’una illa al bell mig d’una ciutat de l’est d’Europa amb un passat purament teutònic, el senyoret W, de visita per aquelles terres de gent que esmorza, dina i sopa carbó (carbó sense sucre, cal reafirmar), ha encetat la nit a una festa il·legal, d’aquelles que n’anomenen rave.
Obscuritat i làsers de color verd abrigats per un fum de jóvens embriagats i d’altres ja en terra (literalment), li han fet recordar aquelles nits de “guitarró i castanyot” que anys enrere l’embogien i es transformaven en excusa de relacionar-se amb qualsevol humà que tingués ganes de sentir a un jovençol amb una ceba damunt.
Vells temps de parlar pels colzes amb aquells que es posaven pel mig li han transmés, al senyoret W, la idea de fer-ho a petiteta escala, sense anar molt doblat, i amb un rerefons que poder trobar.
Interrompent una conversa d’uns éssers aliens a ell i presentant-se en el que ara és oficialment l’únic idioma local, ha captat l’atenció d’una femella, que, tal vegada, a causa de la carència de llum s’ha sentit atreta per les paraules d’aquell personatge. Un fet que ha agraït a Èreb, ja que en W duia un barbot de la grandària d’un wahhabita.
La femella, de nom Ł, pregunta per nom i lloc de naixement, com a qualsevol llibre nivell A1 d’aprenentatge de llengües. Malgrat això, com W sempre vol demarcar-se allò que està escrit i no té cap afinitat per les respostes que possiblement rebria en cas de dir la nacionalitat administrativa d’on prové, tossut com un ruc, s’hi nega a dir la seua misteriosa provinença.
Na Ł, aparentment ofuscada, ho contraresta donant tota mena de detalls propis; pèls, pigues i marques de naixement es donen a conéixer mentre en W, amb l’avantatge d’un accent estàndard i alhora neutral d’aquella llengua internacional però no internacionalista, no deixa cap rastre per la deducció.
El parlar per parlar es desenvolupa prou. Arribats a un punt toca negociar. La Ł, que té una empresa de distribució postal de magdalenes amb xocolata (i que per a W, com a opinió personal contundent li sembla el que a les seues terres dirien “una cafrà”), força la signatura d’una mena de tractat i per tal de verificar la realitat de les paraules de la fornera 2.0. En W, li demana una comanda al seu domicili per demostrar la realitat dels fets, a la qual cosa la Ł hi accepta sense miraments al moment que brinden per tots dos, mentre l’escena es fon amb la foscor lentament i una altra cervesa s’obre darrere d’una altra…
Passats uns dies, en W, de retorn a la ciutat on viu, com si un làser verd de rave il·legal es poses al seu front, i amb esglai d’un flashback, recorda que tal volta a la bústia tinga una sorpresa ben dolça.
Impacient, trau un justificant de rebut que en llegir-lo, ràpidament el fa anar “a pressa i corrents” al correu del districte. Allà li guardonen amb un paquet que en W el desfà com sorra del desert i entre palpitacions d’un objecte negre cacau apareix un “muffin”, en forma de cor, què s’estreny contra el seu pit, li traspassa els ossos, i es fon amb aquell òrgan atrofiat que belluga el seu cos, obstruint les seues arteries amb pinyols d’anous i d’altres fruits secs i ressecs, dificultant la respiració i remarcant a la seua ment aquella sensació d’ofegament dolç al dintre seu, com si de veritable amor es tractés.
Temps de lectura: 3 minuts
