T’hi has preparat a consciència. L’entrenament ha estat intens, monòton, esgotador a voltes. Per fi ha arribat el dia. Tens el cap en calma, la respiració sota control i els músculs vibrant en una mena de tensió expectant. Els últims exercicis abans de la immersió: respiracions profundes per oxigenar la sang al màxim, posicions de ioga per estirar cames i braços, i meditació per allunyar els pensaments superflus de la ment. Mires al voltant. Observes l’horitzó, allà lluny, on la mar i el cel fan una ratlla que no és ni un final ni un principi. La llum del sol, que tot ho vol negar, busca camins i reflexos per abastar cada racó. Et frega la pell un vent suau que no destorba la concentració. Cos i ànima a punt. L’esperit llest.
Per un instant, recuperes la consciència del present i t’apareix davant dels ulls la flotilla d’embarcacions en rogle, encerclant-te a uns quants metres de distància. Les tripulacions s’han convertit en espectadors i volen ser testimonis de la proesa. Et contemplen en silenci, refermats a les baranes, agafats a les cordes. Els mòbils preparats per a la gravació de la capbussada. Volen capturar el moment exacte, quan no seràs ni dins ni fora. Les càmeres de les televisions apuntant en la teua direcció: un rècord mundial no es bat cada dia.
Vas girant el cap i t’adones que totes les mirades s’adrecen a tu, com els radis d’una roda de bicicleta. I al bell mig de la circumferència nàutica, l’eix que subjectes amb la mà, el cable que et farà de guia i que baixa a plom més d’un centenar de metres fins al regne de la foscor absoluta.
Alces momentàniament la vista. El sol et pega de ple als ulls i t’enlluerna. T’ajustes instintivament les ulleres. Una inspiració forta i expansiva t’ompli els pulmons d’aire fresc amb gust de mar i, sense vacil·lar, t’hi capbusses. Saps que a partir d’ara respirar no és cap opció.
I comences el descens amb moviments pausats dels braços i de les cames. L’impuls és enèrgic i alhora lent, lliscant com fan els patinadors que aprofiten cada espenta al màxim, fins que notes la fricció densa que t’atura. Un nou impuls. Uns quants metres més. El braç estira el cable i et soltes ingràvid, com si surares en l’aire. Dos bussejadors t’han acompanyat en el primer tram. És el protocol de la prova: una observació directa per certificar que tot va com s’espera que vaja. No necessites cap més ajuda i deixes l’assistència arrere. Somrius imperceptiblement perquè adverteixes que, en realitat, els bussejadors s’han quedat dalt i no darrere. I penses que ara ja no hi ha ni dalt ni baix. Que fas camí per una altra dimensió, amb regles pròpies. Un món que coneixes només a mitges.
A poc a poc, has baixat molts metres. La resplendor del sol és pràcticament invisible. Allà lluny, en direcció a la superfície de l’aigua, veuries els rajos de llum que reverberen i es difuminen perdent-se en la immensitat de la mar. Però ara només perceps la negror perpètua. Involuntàriament, et vénen al cap les lliçons que explicaven els canvis fisiològics dels cossos humans submergits, quan puja la pressió. El diafragma que es contrau per bombar l’aire dels pulmons, que es comprimeixen fins a ocupar poc més d’un litre de capacitat. L’oxigen que es concentra en la sang, prop dels òrgans vitals, alimentant el cervell i abandonant els músculs. La melsa que expulsa sang fresca al torrent sanguini i, sobretot, el batec del cor que s’alenteix i fa que et mogues com un autòmat. S’apodera de tu una consciència estranya. Què sents? Són realment pensaments allò que tens a la ment?
Després d’un temps indefinit, alces pausadament la vista i comprens que et trobes assegut damunt d’una roca, a la muntanya. No hi ha ningú prop. El sol ja ha passat de migdia i comença el camí cap a ponent. Com si volguera tornar al seu lloc natural que intueixes que és la nit. Com si el dia només fóra una excursió, una prova, per al sol. I somrius lleument en adonar-te que, potser, ell i tu us assembleu. Que als dos us agrada explorar mons estranys que no són els vostres. Com et dius? Sol, voldria dir-me sol.
El sol ja ha fet el zenit i es deixa caure a espai cap a l’horitzó. Lentament, avança en la volta del cel amb moviment imperceptible però imparable, com l’agulla horària en l’esfera del rellotge. La trajectòria solar descriu un arc perfecte que mor allà on no saps si s’acaba o comença el món. Per fi, quan l’últim raig de color roig abandona el sol que es pon, veus el cercle espectral que fa la llum quan s’endinsa en la mar i dibuixa cortines ondulants. La superfície de l’aigua s’acosta.
Temps de lectura: 4 minuts
