La revista més vital

Allò que no té nom

                                                                        “Todo pasó despacio, mas deberéis saber
                                                                         que aquel sueño azulado que en su pupila puso
                                                                          el astro de la noche aún permanece vivo”.
                                                                                            Antonio Colinas, Consumación serena

 

Ara que ací no estàs, deixa que irrompa en aquesta barreja de certeses i visions, en aquest consol exaltant les arrels més profundes, els renous més ardents amb els que sempre ens afirmàvem per entre les jacarandes desflorint-se, en les travesses del banc on solia esperar-te, en la molsa de les pedres, en fi, en la simetria del lloc on totes les coses guardaven un secret immens i tot camuflava allò que sempre anàvem sumant, com un solc de sang irrigant allò que, sent ben nostre, diluviava igualment sobre la plaça. Ara que ací no estàs, deixa que el temps acaricie aquest marbre sota el qual vingueres a amagar-te, aquest deliri, aquest sagrat al qual, per excés o mollesa, mai cap nom li podrà ser concedit.

 

Victor Oliveira Mateus. Traducció del poema original en portugués, extret del llibre Aquilo que não tem nome (Coisas de Ler, Lisboa, 2018), per José Ángel García Caballero.

Temps de lectura: 0 minuts

0

Deixa una resposta