Després de creure tota la vida les històries que ens van contar des de 1978 sobre la Constitució Espanyola i el suposat nou sistema democràtic internacionalment alabat, ara que ha aparegut tensió per la voluntat d’opinar dels catalans hem pogut constatar clarament dues coses. Primera, que el sistema polític i social amagava un fons dominant de franquisme resident. I segona, que els valencians en els assumptes d’Espanya sovint eixim malparats. Si bé es mira, la idea d’Espanya ara conjura partits polítics de diverses ideologies però profundament d’acord en una cosa: grans empreses de telecomunicacions, premsa i energia, bancs, judicatura i una varietat enorme de poders estatals i privats que quan ve una crisi seriosa actuen a l’uníson sense cap mena de vergonya ni cap necessitat de mantenir la disfressa d’un sistema d’institucions independents i professionals. Es tracta d’un poder en el fons homogeni, que mimetitza la mentalitat del règim anterior, i que està disposat a aplicar violència sobre masses pacífiques si posen en perill el seu sistema. Estiren les regles tant com calga, i s’obliden de les llibertats, per aconseguir el resultat que necessiten. Arriba a ser normal distorsionar la informació, verificar unànimement i legalment les actuacions, i eliminar la diversitat. Cap jutge defensa els apallissats, cap medi no vol exposar l’opinió contrària al règim, sinó convéncer tothom que els altres han embogit. És un poder absolut que no deixa cap mecanisme a la dissensió, per conviccions profundes que escapen qualsevol raonament. És el nacionalisme espanyol desbocat que, ara per ara, ja prescindeix de qualsevol maquillatge.
Segons sembla aquest sistema entra ara en una crisi profunda per una revolució territorial de bases populars que és molt difícil d’incorporar i amansar. A banda del vertigen que certament ens produeix el trencament de la pau social, és molt probable que tinguen lloc transformacions profundes. Els valencians hem de començar a contemplar opcions per a situar-nos en els diferents escenaris, a fi que no siguem una volta més una peça que menegen altres en el seu joc de tauler. Quan mirem l’estat de les vitals comunicacions per la costa com ara el tren i les autopistes, quan veiem el nivell de finançament de l’autonomia, ja sabem què ens espera per part de l’Espanya homogènia si no canvia res.
La primera qüestió és si els valencians podem tindre un país propi que es posicione en aquesta nova conjuntura. El país és un instrument essencial per controlar recursos principals per a la qualitat de la vida, i la seua protecció. A banda d’això, el país agafa un fort component emocional, ja que amera molts aspectes de la vida social. Les dues coses són importants. Per exemple ara existeixen opcions polítiques interessants basades en polítiques socials, centrades en “les persones”. Però per fer aquestes polítiques necessites els recursos i la legitimitat que dóna el país. La motivació sentimental i la capacitat material d’actuar no es poden separar.
L’experiència autonomista sí que ha sigut positiva en tant que ha configurat un espai valencià compartit i ha mostrat la capacitat de gestió d’assumptes centrals com l’educació, l’economia productiva, la investigació i la sanitat. Però ara que es disgrega el règim del 1978 és necessari començar a abandonar la idea administrativa de la Comunitat Valenciana i començar a pensar en una entitat que es puga mantenir en temps de canvi i evolució. Per sort tenim un bon nom per cobrir aquesta necessitat: el País Valencià. Per descomptat molts valencians i valencianes tenen clar que estan arrelats amb un país que es diu Espanya, aquest fet és natural i respectable, sols els demane pensar en diferents possibilitats de cara al futur.
Per tant, comencem per la possibilitat d’un País Valencià integrat en Espanya. Com hem dit abans existeixen en Espanya moltes tensions no resoltes, i no es podran contenir sempre amb l’enorme xec que es paga als bascs i a d’altres extraient recursos dels valencians, per exemple. La revolució catalana pot mobilitzar canvis essencials. De fet, Espanya és un lloc evolucionat, en comparació amb altres èpoques, amb benestar (tanmateix no per a tots) i moltes persones honestes i democràtiques que volen que Espanya siga un lloc col·lectivament decent. Si aquest tipus de gent s’imposa respecte al règim actual, Espanya hauria de convertir-se en una república federal on les competències i regles de finançament del País Valencià estaran blindades en una nova constitució. És un escenari atractiu.
També convé contemplar en el panorama les evolucions de la Unió Europea, que actualment es troba en un risc enorme per no haver consolidat una integració social. Imaginem que països de fora com Regne Unit, Suïssa, la República Catalana faciliten la desintegració del sistema actual que ràpidament és substituït per noves aliances i federacions basades en factors no sols econòmics. Aleshores el País Valencià ens dóna una posició excel·lent per triar on volem estar.
En resum, de manera organitzativa i emocional un País Valencià basat en una trajectòria històrica (i una tradició política de partits eminents), decidit a fundar-se sobre valors de democràcia, respecte a llibertats individuals i a la diversitat de comunitats, amb opcions polítiques pròpies de diversos signes, és una opció molt atractiva per als futurs escenaris en els quals hem de mantenir complexes relacions de veïnatge. Mentre el nacionalisme espanyol és un dels pitjors escenaris. Naturalment aquestes idees s’han de delinear més específicament, a fi de convéncer una part molt majoritària del poble valencià.
Article publicat en diari Levante, 9 d’octubre de 2017
Temps de lectura: 4 minuts
