Als col·legues ensenyants que ens hem acompanyat en la tasca docent.
Si algun dia els fats volgueren,
benignament, endur-me al temps de la retreta,
en passejant per una platja solitària,
i en passant de llarg pel que és lloc
de gàbies i de claustres,
—oh, els monjos, com s’estimen el cant dels ocells—
m’agradaria recordar-vos a cadascú
als suaus instants de convivialitat,
com mònades harmonioses de sana congregació.
¿Tenia raó el filòsof de l’optimisme
per la concòrdia a restablir?
Tranquils, no us quedeu desconhortats,
és a dir, amb la cabota tèrbola i el cor neguitós:
als dubtes filosòfics vindran els nítids perfils
dels poetes:
“l’oposició és l’amistat veritable”.
I així, si algun dia els fats
desitjaven la necessària partida de gents i coses
que ens engul l’oceà sense retorn,
us voldria evocar un per un,
paraules, gestos, petits detalls, idiotismes,
deferències, indiferències, preferències
—i deixe córrer la cosa de sufixos per allò de l’empatx—
fet i fet: el noble afany de sentir-nos col·legues
i la joia ara tot just compartida.
Com eixes fotos perennes
on ens emocionem
a cor obert.
I si al darrer acte de consciència inquisidora
el Déu que ironitza les nostres vanitats
em demanava, què pretenies “ensenyant”?
—Oh, Pare, amantíssim i joganer,
la concòrdia amb passió he cercat,
de la qual brolla la veritable ciència;
si per malaventura no m’hi he ensinistrat,
bé que ho saps, home só i és humana ma burrera,
me’n fareu una culpa més enllà?
Oh, més ençà Epicuri, Rabelais, Nietsche ens diuen:
—Bibamus, rigamus, gaudeamus.
O en vulgar:
—Lo que va davant, va davant!
Temps de lectura: 1 minuts
